dimecres, 15 de setembre del 2010

Desconnexio

He trobat temps per pujar fotos, per fi se com comprimir-les! Pero no tinc prou temps per escriure tot el que voldria, vaig prenent notetes en la llibreta per no oblidar-me de res...

D'una banda suposo que tinc menys temps liure, aqui a Rantepao he trobat molta gent viatjant sola, i d'altra banda plou menys, nomes descarrega a la tarda....

Me'n vaig de Rantepao, a Sulawesi, cap al nord, les illes Togian. Em costara com tres dies arribar-hi pero no hi ha cotxes, ni motos, ni caixers automatics, ni evidentment internet. O sigui que per fi arriba el moment de desconnexio...

divendres, 10 de setembre del 2010

el venedor de sal

How are you?

What's your name?

Where are you from?

Do you speak english?


Generalment tothom et fa les mateixes preguntes, pero els nens de la platja d'Amed te les fan sempre en el mateix ordre i abans que acabis de contestar ja t'estan fent la seguent. De manera que quan portava alla tres dies, ja responia mentre em feien la pregunta.

I que passa quan dius que parles angles? Doncs que et treuen una llibreteta on explica en diversos idiomes que estan venent coses per pagar-se l'escola. I clar, et posen aquella cara de pena i et diuen que es to go to school... I es cert que aqui no hi ha escola publica, i nomes hi va el que la pot pagar.

Alguns venen penjolls, altres vaixells de fusta que reprodueixen els vaixells dels pescadors, i altres unes caixetes amb sal que s'obte alla. I be, decideixo comprar-li un paquet de sal al Henry, i parlo una estona amb ell, sembla que si que va a l'escola perque a part de les preguntes estudiades segueix bastant be la conversa. I li pregunto per la sal, i em porta fins on viu i m'ensenya com l'obtenen. I al final em diu si vull fer un cafe o alguna cosa i em porta a un bar que deu ser d'algun familiar seu. I jo em prenc el cafe, i li dic que es prengui alguna cosa. No vol res pero al final es demana una aigua, pero no l'obre, no se si fins i tot no la tornara quan jo sigui fora.

I li pregunto que li agrada fer despres de l'escola, pero ell enten que li demano que vol fer quan acabi, i em diu que vol treballar en algun allotjament o servei de guia per turistes. Suposo que li esperara un futur millor que al seu pare, que viu de la pesca i de les gallines, i ultimament la pesca es fluixa.

I be, vull creure'm que a banda de l'interes comercial, hem passat una bona estona, no tenia cap necessitat d'acompanyar-me un cop li havia comprat.

I l'endema, o dos dies despres, me'l torno a trobar

How are you?

What's your name?

Where are you from?

Do you speak english?

I veig que ni tan sols m'ha reconegut, i li dic, et vaig comprar ahir i em vas acompanyar a veure la sal. I despres hi cau i somriu.

I em pregunto si fem be comprant, si al final no aconseguirem que deixin l'escola per passar-se el dia venent als turistes, pero al cap d'una estona, em ve una nena amb un vaixell, i m'emporto un altre record d'Amed.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Tirar-se a la piscina

De petita odiava les classes de natacio, no es que no m'agrades la piscina, es que no suportava el moment de tirar-me a l'aigua, aquell moment en que saltes, t'enfonses, i busques la superficie... Pero un cop dins l'aigua, la cosa ja canviava, millor o pitjor em posava a nedar.

Em trobo un senyor australia que em diu que ell no seria capac de viajar sol, que com ho porto. I li dic, no ho se, fa molt pocs dies, t'ho dire d'aqui a un mes. I penso que aixo de viatjar sola es mes facil del que sembla, tot es trobar-s'hi. Costa tirar-se a la piscina, pero un cop dins, sures i nedes. Te els seus moments de cansament per portar tot el pes sola, i en que voldries compartir els bons i els mals moments. Pero et facilita molt entrar en contacte amb la gent, se t'acosten, et pregunten i et cuiden.

Per contra, em trobo gent que porta mesos viatjant... Un noi frances que porta un any i 2 mesos exactament, ja esta acabant, i diu que es com una droga, i se li veu en com parla i com es comporta, que s'ha integrat en el mon local. Mira a la gent als ulls, sap buscar i gaudir dels llocs locals, i es generos amb la gent que ho necessita.

O em trobo uns sevillans que dediquen les seves vacances a bussejar, a veure i fotografiar peixos i a relacionar-se amb la gent. Col.lecionen i classifiquen les fotos i expliquen com els apassiona el mar, i amb aquesta capacitat d'observacio tan desenvolupada, observen tambe la gent i l'entorn, no se'ls escapa cap detall.

I cadascu viatja a la seva manera, amb guia, sense guia, dormint cada nit en un lloc diferent, o estant nomes en 4 llocs diferents en tres setmanes. Hi ha qui apren l'idioma local, hi ha qui nomes apren a dir "mes barat". Hi ha qui coneix tots els millors llocs per trobar souvenirs i party i hi ha qui coneix les millors postes de sol.

Jo busco les postes de sol, el silenci, els nens jugant, la gent pregant als temples. I quan ho trobo, es un regal.



diumenge, 5 de setembre del 2010

Fent un batik amb un aprenent

Tenia ganes d'aprendre com fer un batik. I evidentment el batik es va creuar en el meu cami, vaig sentir una anglesa que en parlava, i em va donar detalls. I cap alla que me'n vaig. Ho ensenya un senyor de mitjana edat, esta al costat d'un centre on fan cursos de batik, per turistes, et donen un fulleto, esta tot molt estandarditzat... En canvi en Nyoman et fa passar a casa seva, amb les gallines corrent per alla, la seva dona tallant verdures, els fills jugant amb els estels. T'ensenya amb humilitat la seva feina, t'ofereix un cafe i et diu que faras el teu batik, i que no pateixis, si no acabes un dia, pots tornar el dia seguent.

Un luxe, tenir en Nyoman treballant amb tu, sense grups, sense horaris, et diu que ell esta al teu servei i que s'adaptara als teus horaris. I clar, ja no vaig sortir d'alla, ja em vaig quedar.

Ell hi posa tot el que cal de la seva part, des de fer el disseny que jo intento esbossar-li, fins a aportar els detalls de qualitat, de forma que el resultat es totalment professional, i jo colaboro en el que em va dient. Suposo que si topa amb algu que te mes habilitats artistiques, li dona mes espai, s'adapta a tu.

Jo li esbosso un disseny com bonament puc i ell el trasllada a la tela, aportant-hi la seva creativitat. Jo faig un dibuix de la Indonesia que he conegut fins ara, una dona amb el sarong, els camps d'arros, els estels al cel i una posta de sol. Hi poso unes flors pensant en els hibiscus, una flor molt comuna per aqui i que m'encanta perque es una flor molt viva. Jo crec que no semblava un hibiscus, pero ell de seguida ho va intuir.

Es un home savi, que et sap llegir i et sap tractar. Quan veu que no ho veig massa clar, em diu que ho faci sense por, despres ja arreglara el que calgui. I es defineix com un aprenent, diu que ell no es el mestre, que segueix aprenent, amb la unica diferencia que fa mes temps que s'hi dedica. Em pregunta a que em dedico jo, i em diu, "veus, jo no sabria fer el que fas tu", uns saben d'unes coses i altres d'unes altres... Amb una veu dolca t'anima tota l'estona, i jo mentrestant em relaxo, i vaig fent els tracos amb la cera, i penso, que aixo es com meditar. I ell que em diu, es una mica com meditar, oi?

I res, es com fer un dibuix en negatiu, has d'anar protegint amb cera o parafina abans d'aplicar el color, i despres es fa un bany de color, i es torna a protegir abans d'aplicar un nou color... Per tant has de pensar molt be en el que vols protegir abans de pintar, i posar una capa de cera o parafina, en els llocs que vols ressaltar o deixar d'un to mes clar. El resultat es espectacular..., gracies al Nyoman, l'aprenent mes avancat



.

moments indonesis 2. El bapak

Torno a casa del senyor gran a portar-los les fotos. Ell no hi es, esta treballant als camps d'arros. Estic una estona amb la familia, faig un cafe amb ells, estan pintant quadres que suposo que despres vendran. Ens mirem les fotos, passem l'estona, practiquem bahasa indonesi, he procurat aprendre alguna paraula mes, tot i que de fet l'indonesi es la segona llengua per la majoria d'habitants del pais, tots tenen una primera llengua, en aquest cas el balines... Mes complicacio afegida per mi. Al marxar els dic que m'acomiadin del bapak (vol dir alguna cosa com pare), i em diuen que m'acompanyen als camps d'arros perque m'acomiadi jo mateixa. La Kade, una nena alegre i moguda, em guia entre els camps,fins que el trobem. L'home esta content de veure'm, em diu si ja he estat a casa d'ell, si he menjat alguna cosa, jo li dic que ja he pres un cafe, no els vull tallar la feina, pero es com si volgues obsequiar-me. Finalment m'acompanya un tros del cami fins que trobem la sortida del camp d'arros. Em mira als ulls i em somriu ensenyant les poques dents que li queden, algunes li belluguen cada cop que parla. I em diu que recordi que tinc un amic a Bali, i que torni a veure'ls. I em pregunta si estic casada, i em diu que quan em casi i tingui fills, recordi que tinc un amic alla. I es estrany, es com si fos el meu avi balines, i li faria una abracada, pero li dono nomes la ma mentre em parla, i li dic adeu i moltes gracies en indonesi. I ell es queda a sota un porxo mirant, sense bellugar-se, i jo em giro, i se que segueix mirant, i quan arribo al cami, em giro i li faig adeu, tot i que ja quasi ni el veig.

dissabte, 4 de setembre del 2010

moments indonesis

Em recorda la Clara que la vida es el que et passa mentre fas plans per fer altres coses... I jo afegeixo, mentre estas tambe pensant en el passat. La vida fa el seu curs al marge dels records i dels plans... I avui que em llevo, i mirant la guia i fent plans i cap on vaig, i una mica desorientada, als matins ja em passa, es quan tot comenca i has de prendre un munt de decisions, de que fer avui, que fer dema... Anar a buscar informacio... Finalment obro una pagina de la meva Lonely, que faria jo sense ella, tot i que algun dia s'haura d'estudiar l'impacte que ha tingut la Lonely en l'entorn...

I veig passeigs a peu pels voltants d'Ubud. Perfecte, penso, a caminar, a apropar-me a l'entorn i sortir del nucli turistic... I d'alguna forma busco moments indonesis... M'aturo a fer fotos a la gent, perdo el temps, mirant els camps d'arros i com els nens fan volar els estels... M'adono pero, que els moments no es busquen, et troben ells, si t'atures una mica...

Passo per un temple i em quedo badant, hi ha una activitat frenetica preparant ofrenes. I les dones em criden perque entri, i entro i comenco a voltar i fer algunes fotos... I m'explica un noi que no puc visitar el temple perque no porto el sarong, pero que dissabte hi ha una cerimonia i que puc anar-hi, aixo si, amb el vestuari adequat. I m'aturo a mirar les dones com treballen, preparant els cistellets amb les ofrenes, tothom treballant pel dissabte... I de cop em conviden a treballar amb elles. No ens entenem gens, alguna diu dos o tres paraules en angles, jo no he passat encara del bon dia i el gracies. El Jonathan, un amic que ha viscut alla, em va dir, apren l'idioma, es molt facil, i t'ajudara molt, pero jo no el trobo tan facil i vaig a poc a poc. Les dones em parlen en indonesi i riuen. I acabo fent boletes amb l'arros, i asseguda entre elles, mirant com en un estat de meditacio, el treball en cadena... Una trena les fulles i fa cistells, l'altra hi col.loca les boletes d'arros, unes fulletes, trossos de verdura, i mes avall estan fent flors, entrellacant fulles, i tothom treballant sense parar. I acabo fent un te amb elles, i badant.

Decideixo seguir, i em paro a una paradeta del cami a menjar alguna cosa. De nou no se com explicar que voldria menjar alguna cosa d'alla, al final agafo unes pastes i fruita i m'assec a la parada, mirant la gent desfilar. I alla, un home gran em convida a un platan, i em diu que si tinc temps em convida a menjar a casa seva. Li dic que ja he menjat, no el vull molestar pero accepto que m'ensenyi la casa. Quan arribem, veig tot de quadres a fora, per un moment penso que em vol vendre els quadres, la meva intuicio encara no esta del tot afinada, i no seria la primera vegada que et donen conversa i t'acaben treient pintures per vendre (de fet m'ha passat aquest mati). Pero, no, ja anava ben encaminada, nomes vol conversa. Parla poquet angles pero ens entenem. Diu que es granger, que no ha pogut estudiar perque no hi ha escola publica... M'assec al porxo de casa seva, davant un pati d'un veinat de cases tipiques.... I no parlem massa pero estic alla, contemplant les gallines i els anecs, i comenca a desfilar la seva familia. Parlem amb les nenes, que parlen una mica mes d'angles, Acabo fent fotos a tota la familia, acaben pujades a l'arbre per collir fruita, i m'ofereixen un cafe. La veritat es que les fotos son bones, les nenes tenen un somriure especial, i l'home respira pau. I em demanen si els puc imprimir alguna foto. I ara a buscar algun lloc per imprimir-les, i ja tinc pla per dissabte, anar al temple i a portar les fotos a la familia... Aixo, si el dia no te algun altre pla...

 

divendres, 3 de setembre del 2010

Cascades i piscina

Sortint una mica de McLeod Ganj, a Bagsu, hi ha unes catarates i una piscina. Es un lloc molt concorregut, basicament per turisme local, van a fer-se fotos a la cascada o s'aturen a una piscina que hi ha. L'espectacle de la piscina es espectacular, els ganapies es llencen a la piscina com nens. Nomes hi ha homes, les dones estan pendents de les ofrenes en els temples del voltant.

Ara be, quan veuen estrangers, comenca la distraccio. Snap!! diuen. Els encanta fer-se fotos amb nosaltres. Normalment van en grup, i el mes llancat demana de fer-se una foto, i treu el seu movil, i despres s'hi afegeixen els amics, ara una amb cada amic sol, ara amb mes amics. I quan penses que ja estas acabant el mes timid que no s'atrevia, ho demana al final... I quan agafen confianca fins i tot fan fora algun amic nostre, o senzillament no l'enquadren a la foto.

I et pots passar un quart d'hora per cada grup, un cop agafen confianca, es una festa... I nosaltres tambe riem i ens ho passem be, i anem fent com que marxem, a veure si aconseguim tallar la desfilada de gent. Segurament algu es queda sense la seva foto, aqui triomfen els mes rapids.

L'arreglador de sabates

A l'India no es llenca res, s'allarga tot tant com es pot. I les sabates son un be preuat, suposo que molta gent en deu tenir nomes unes. El cas es que de tant en tant vas trobant noiets que s'ofereixen per arreglar les sabates, o bosses de viatge, especialment si detecten que tens algun descosit o alguna part feta malbe.

Aixi doncs, un d'ells ens va clitxar, perque la Gloria portava una bota que tenia una mica descosida, i s'estava obrint la sola, i cada vegada que passavem per aquell tros de carrer s'oferia a arreglar-ho, i insistia... I finalment va ser tal la insistencia que ens va caure be, i li vam dir que si, que li deixariem les botes per arreglar. El cert es que eren tan velles que probablement les hauria llencat despres d'aquestes vacances, pero be li haviem de donar una mica de feina.

Va ser deixar-les i en veure'l treballar, la gent li va anar portant botes, sabates, de tot. Li vam portar una mica de sort.

La seva idea era encolar la sola que s'estava desenganxant i despres cosir-la pero no tenia el material i va fer el que va poder, a banda que se li estava acumulant la feina. A l'endema, les botes comencaven a desenganxar-se, i aixo que ens el tornem a trobar, i clar, ens pregunta. I li vam haver d'ensenyar les botes. I ell, tot preocupat, ens diu que les tornara a arreglar. Pero com que era poca cosa, li vam dir que no patis, que si empitjorava ja el buscariem.

Decidim establir-nos uns dies a Daramkot, al costat de Dharamsala pero ja enmig d'uns turons, a casa d'una familia. I ens dediquem a voltar per alla. Un bon dia, la sola de la sabata es desenganxa del tot, no sabem si per vella o com a efecte de les maniobres que va fer el noi. La Gloria se la lliga com pot per no anar amb la bota oberta i ens anem cap a la casa. I enmig del caminet cap a la casa, de cop veiem un noi arreglant sabates. Si, si, es el mateix, que tenia un amic a Daramkot i havia pujat a treballar una mica alla. Increible. I clar, quan veu la bota, s'atabala i diu que ara mateix l'arregla, i sense cobrar res.

Doncs be, s'hi esta un munt d'estona, ara si, i cus tot el voltant de la sola amb una agulla gruixuda. Acaba fent malbe dues o tres agulles. Comenca a ploure i treballa sota la pluja fins que li diem que s'arreceri alla amb nosaltres... Li intentem dir que doni nomes algunes puntades, perque aguantin, pero ell ho vol reforcar tot... Finalment dona la feina per acabada, aixeca el cap, somriu, i ens diu que te garantia d'un any.

Nosaltres li agraim la bona feina feta, i li donem uns quants diners, poca cosa per nosaltres. Ell insisteix que no cal, que ja havia cobrat la feina i no havia quedat be, i no vol de cap manera. I al final el convencem, i acostumades a que tothom et vol vendre alguna cosa o fer negoci, ens en anem que quasi ens salten les llagrimes.

moments indis

A vegades a l'India m'he preguntat que faig aqui, plovent sense parar, carregant la meva guia d'Indonesia, i la roba de platja... Pero tot sovint hi ha moments i persones que et fan pensar que val la pena, i que a mes s'hi ha d'anar ara a l'India, que d'aqui a uns anys no la reconeixerem i perdra tota la seva essencia....

I recordo:
- la noia tibetana que treballa a l'Om Guest House, sempre somrient,
- les converses i els silencis amb els companys de viatge, l'Albert, el Richard, i els farts de riure que ens feiem recordant anecdotes i els trajectes en cotxe.
- la dolcor de la dona india que ens fa les classes de cuina.
- el somriure de Bikana, la senyora de la casa on parem a Daramkot.
- els amics que fem a les meditacions, amb qui, sense practicament haver parlat, hem compartit una bona experiencia.
- els nens del centre de refugiats del llac Dal, jugant a futbol uns i els altres cantant.
- la devocio de la gent amb el Dalai Lama
- els nens monjos jugant amb qualsevol cosa, com ara un globus.
- el propietari nepales del cafe Buda a Daramkot, explicant-nos la seva historia.
- els cants dels monjos al temple de McLeod Ganj.
- el passeig pels turons de Daramkot, amb les dones rentant roba i els nens jugant.
- la gent banyant-se a la piscina de Bagsu.

I moments que no oblidarem, com les trobades amb l'arreglador de sabates.

fent vipasana

Vipasana vol dir introspeccio. Hi ha qui fa estades anomenades Vipasana, 7-10 dies en silenci, els mes avancats, mes temps, meditant, fent nomes un apat al dia i dormint poc. El sentit que te, es superar els sentiments i pensaments negatius, treballar per la pau interior, a traves de la concentracio i de l'analisi dels pensaments que ens van venint.

A mi m'atreu la idea pero no en tenia ganes, em feia com una mica de mandra, i no estant sola, no em venia de gust tancar-me en silenci en un lloc, ja tindre temps d'estar sola amb els meus pensaments. De tota manera els nostres dies a Dharamsala acaben sent com un vipasana alternatiu. D'alguna manera, no es el lloc on voliem estar, pero aprenem a gaudir del present, dels pocs raigs de sol quan n'hi ha, de veure ploure, acceptar que tindrem la roba i la motxilla humida fins que no marxem d'alla... Es curios, quan surt un raig de sol, la gent s'activa rapidament i es posa a rentar i estendre la roba. I aixo fem, que surt el sol, aprofitem per fer unes coses, quan no surt, aprofitem per fer altres coses.

Al curs de meditacio ens deien que els pensaments son com nuvols, son passatgers, tota una llico en un lloc que no para de ploure, pots aferrar-te als nuvols i lamentar-te'n o deixar-los passar.

I pensem que si l'any passat vam anar als teachings del Dalai Lama, i vam tenir la teoria, aquest any tenim la part practica.

dijous, 2 de setembre del 2010

Coses a fer a Dharamsala

Estem a Dharamsala, com si fos alguna cosa provisional, com no acabant d'acceptar del tot la situacio, mirant la previsio del temps i l'estat de les carreteres... Ens faria il.lusio anar a Spiti Valley, el mes semblant a Leh per aquella zona, pero finalment ho acabem descartant, segueix plovent i han baixat les temperatures...



Decidim fer cas a les catalanes i gaudir de les moltes coses que ofereix Dharamsala, McLeod Ganj. Acabem dient-li MCloud Ganj, pels nuvols constants... Inicialment, com que seguim amb el ritme de Barcelona, comencem a omplir-nos el temps amb coses, suposo que tenim una certa por al buit, al silenci, a la quietud...

Visitem els edificis del govern tibeta, el temple de la residencia del Dalai Lama, i assistim a una pregaria portada per ell. Descobrim un precios cami circular que envolta el temple, i el recorrem entre la gent local, fent voltar els cilindres de pregaria. Anem a un centre de refugiats tibetans, un dels molts que hi ha a l'India, i passem la tarda escoltant els nens cantar a classe... Fem un curs fantastic de cuina india, a casa d'una familia, crec que el meu concepte de la cuina india va canviar des d'aquell curs, de tant que vaig gaudir. En un altre curs aprenem a fer momos tibetans... Poc a poc comencem a baixar el ritme i Dharamsala es va convertint en un lloc d'aturada.









Agafem l'habit de pujar cada mati al temple budista de Tushita, on fan una breu meditacio guiada, tot un descobriment. Plogui o no, anem cap alla, comencem el dia d'una altra manera. Ens agrada tant que decidim fer un curs de dos dies d'introduccio a la meditacio. Potser el vol fallit a Leh, que casualment vam decidir agafar pel mateix dia de les pluges, tenia aquest sentit, teniem un altre desti, haviem d'aturar-nos a Dharamsala i aprendre a meditar i tot el que comporta la filosofia budista: viure el present i acceptar-lo, no pensar en el passat ni en el futur, controlar els pensaments i sentiments i no aferrar-nos-hi, tant si son bons com si son dolents. I entendre que la felicitat es construeix a partir de la tranquilitat de la ment.... I es curios perque ultimament, abans de marxar tenia molt la sensacio que necessitava calmar-me, deixar els pensaments recorrents sobre coses passades o el que vindra, no donar-hi voltes. I a vegades estava en un lloc, pensant en estar en una altra banda... I de nou, em torno a trobar el que necessitava...

PD: estic escrivint des d'Indonesia, hi ha un decalatge temporal de moment. Avui, per cert, tambe plou, i es un dia d'aturada, comencava a anar molt cansada de no parar amunt i avall, i ha vingut la pluja a aturar-me i a donar-me mes temps per escriure.

Cap a Dharamsala, o el lloc es el menys important

Preguntem per anar cap al nord, pero finalment ho descartem. La zona de Srinagar esta complicada, tant pels conflictes politics, com pel clima. Sembla que efectivament la carretera no esta en condicions i si normalment les carreteres ja son complicades, aventurar-nos sense saber com estan les carreteres, no te massa sentit. Decidim anar cap a Dharamsala.

Es curios perque arribem molt tard, i sembla que a tot arreu esta molt ple, pero tot s'encarrila sol. Hem compartit cotxe amb unes noies que havien reservat allotjament. Resulta que com era tant tard ja no el guardaven, pero finalment ens troben una habitacio de 4 on ens encabim tots 5, i llestos. Anem millorant, despres de l'hotel cutre de Delhi, el dormitori compartit d'Amritsar, ara nomes compartim entre 5, i ens encabim tres en un llit doble.Dharamsala es un lloc turistic, pels atractius que te i perque esta connectat amb altres punts turistics. Tambe hi ha molt turisme local, que fuig de la calor de Delhi i voltants, ja que Dharamsala esta nomes a una nit de Delhi. I realment es molt bonic.



Es un lloc de contrastos, residencia oficial del Dalai Lama i seu del govern tibeta a l'exili, esta ple de monjos i exiliats tibetans, barrejats amb els turistes, els souvenirs i els cafes occidentals pels guiris... Veus nens monjos connectats a internet, els joves d'alla espatllats per la festa que porten els occidentals, i tothom que et vol vendre alguna cosa... Pero tot plegat te una harmonia especial, envoltat de muntanyes i verd.



De fet, quan arribem d'Amritsar, sembla ideal, sortim de la xafogor, fa un ambient molt fresc... Pero al cap d'uns dies, l'ambient fresc es converteix en no veure practicament el sol, estar envoltats d'una boira tot el dia, quan deixa de ploure, clar.... Unes catalanes que porten 15 dies alla, ens diuen que estan pensant en muntar una oficina per assessorar el catala deprimit, que elles li han trobat el gust, i que hi ha un munt de coses a fer. I nosaltres pensavem que no n'hi ha per tant, pero a mesura que passen els dies les anem entenent...
Quantes vegades en aquest viatge em vindra al cap la frase que deia abans de marxar: de fet el lloc m'es igual, el que vull es agafar perspectiva, mirar-me les coses des de fora, des de lluny. Si, si, pero en el fons portem un munt d'expectatives... I be, suposo que la llico era aprendre a ser mes flexibles, i a gaudir del moment, estiguis on estiguis. I poc a poc el lloc comenca a ser el menys important.