dijous, 30 de desembre del 2010

Estic actualitzant

Com que vaig estar uns dies sense connexió, estic redactant una etapa del viatge que em va quedar pendent. Per no despistar-vos més, he inclòs un mapa de la ruta, i penjaré els posts nous amb data anterior, de forma que segueixin l'ordre cronològic del viatge i sigui més entenedor.

I ben aviat inclouré fotos...

dimecres, 29 de desembre del 2010

Les fronteres

El camí d'Ushuaia a Puerto Natales va ser d'unes 16 hores de bus amb creuament de frontera inclosa. M'havien parlat d'això, però és una experiència que cal viure per entendre-la...

Per entrar a Xile vam haver de baixar tots del bus, amb totes les bosses. Les bosses es passen per un scanner i et fan signar un document dient que no portes cap producte d'origen animal ni vegetal que no hagi estat processat. Es tracta d'un control sanitari... I això et passa en un dia que saps que has de fer 16 hores, i qui més qui menys es porta fruita o menjar... Si estàs avisat no passa res, portes poca cosa i t'ho menges abans de creuar, i reserves el menjar embalat per després, però en el meu grup hi havia una gent que portava una bossa amb uns 10 o 12 entrepans de salami, i es van posar a menjar entrepans alla a la frontera, suposo que ningu el havia avisat... Tothom acaba de picar el què li pot haver quedat, o ho intenta passar dins la bossa a veure si cola, mentre fa cua pels papers. El del bus apareix amb varies bosses que la gent havia oblidat al bus, s'ha de passar tot per l'escanner... I al final, tots de nou cap al bus.

La pitjor frontera es la que va d'Ushuaia cap al nord, perquè cal passar sí o sí per Xile, per tornar a entrar a Argentina. Per sort jo vaig anar cap a Puerto Natales, i quedant-me a Xile em vaig evitar un altre pas.

L'altra frontera que vam passar va ser sortint de Puerto Natales cap a Calafate, de nou cap a Argentina. Aquesta la vaig passar en cotxe amb tres nois de Madrid. Un d'ells no trobava el paperet que li van donar a l'entrada. Ens deien que sense el paper no podiem sortir. Nosaltres sabiem que no es cert, pero què li has de dir al de l'aduana, li vam seguir el corrent, vam anar al cotxe a buscar-lo, fins que ens va veure tan capficats que ens va cridar i ens va fer els tramits sense el paper, cosa que li suposava una miqueta més de feina, clar...

La darrera frontera que he passat és la de Bariuloche  cap a Puerto Varas. Aquí  vaig travessar els Andes en vaixell, creuant diversos llacs i fent els trajectes intermitjos en bus. En un d'aquests trajectes es passa la frontera. En aquest cas ens van fer obrir totes les bosses, i en veure el desordre de les coses encabides a la motxil.la, em va preguntar, què hi portes, roba i sabates, no? I jo li vaig dir que sí

dimarts, 28 de desembre del 2010

Un Nadal especial

Joan, Pepi, Gloria, Joan, Raquel, Abril, Antonia, .... Amb ells hauria passat el Nadal si no hagués marxat, i encara que lluny, he estat connectada amb ells.

En canvi els he passat amb la Claudia, Manuel, Anais, Danae, Helen, Gloria, Leslie, Satu, Camila a Puerto Varas. Si algú m'hagués dit que passaria un nadal així, no ho hagués cregut. La Claudia és una persona lluitadora i alegre, que sap ser feliç en tot moment, malgrat les dificultats, i des del primer moment va ser una lliçó de generositat per mi. El Manuel, el noi gran, l'intelectual i el cuiner de la casa, l'Anais, que està pendent de tot i tothom encara que sigui una personeta molt independent i que li agrada fer la seva vida, i la princesa Danae, amb la seva innocència i il.lusió per tot, i alhora la seva maduresa. La Helen, la companya de pis, un alegre i carinyosa, que fa un gran equip amb la Clàudia.

El dia 24 va arribar la familia de la Helen, i vam ser 10 persones allà, dormint tots pel menjador, el sofà i repartits per les habitacions. El 24 a la nit va ser molt especial. Vam menjar gall dindi, amb un picoteo i acompanyaments, vam veure vi xilè, i en un moment de la nit vam llegir un text que havia preparat cadascú. Es tractava d'escriure un record d'un nadal especial, i amb això vaig conèixer una mica millor tota aquesta família, i ells a mi, clar. Van saber que nosaltres esperem els Reis, i que la nit abans anavem a dormir d'hora i ens llevavem nerviosos, i que recordo que els pares em deien que encara se sentien sorolls, que no ens llevessim encara, a veure si ens trobavem un rei pel menjador...; que encara que tots els meus nadals eren iguals i quasi rutinaris, en la distància es valora molt més el fet de retrobar-se i compartir amb les persones que estimes, i els vaig dir que sens dubte un nadal que recordaria com especial és el del 2010.

I vam esperar fins les 12 de la nit, hora en què es podien obrir els regals que havia deixat el Viejito Pasqüero (el Papa Noel d'aquí). Vam fer l'amic invisible, i després va arribar l'hora d'obrir els regals. La Danae quasi no aguantava de l'emoció, es va vestir de follet, una especie d'ajudant del Viejito i va anar repartint regals per tots, els regals que tenien per intercanviar entre ells, i algun detallet per mi.

L'endemà, picnic familiar a Frutillar, un poblet al costat del llac, i a la tarda vam celebrar els 11 anys de la Danae, que els fa el dia 25. Van fer pizzes i unes grans tortas d'aniversari que van regalar els amics. Al dia següent vam tenir sessió de perruqueria, la Gloria tallant el cabell a les noies, i a mi em va recuperar el look posant-me el tint, vaja que em van producir, com diuen aqui. I les nenes em van assecar i pentinar.

I així cada dia, amb una familia biodanzante se sent tot el dia música, sentim Sabina, Serrat, música brasilera, i em va arribar a l'ànima quan va sonar, The sunny side of the street, la meva canço de lindy, i vam improvisar una sessió de biodansa. Es veu que és una canço que fa servir la Claudia per les seves classes.

Esmorzars a la cuina explicant els somnis del dia anterior, sessions de platja a la tarda, passejos al voltant del llac, classes d'anglès que li donavem a la Helen per quan es vagi a trobar amb el seu xicot a Nova Zelanda, converses al vespre a la cuina amb una piscolita (pisco+cola)...

L'Isa i l'Anton deien al seu blog que a vegades cal fer vacances de les vacances, i tenen raó, a vegades ens marquem un ritme de viatge que ens fa anar una mica forçats, no hauria de ser així, però ho és, i cal trobar un lloc per aturar-se uns dies. I jo l'he trobat a Puerto Varas amb la Claudia.

M'han acollit com una més de la família, i encara segueixo aquí. Això ha anat més enllà del couchsurfing, i ja m'han convidat per cap d'any i ens ajuntarem alguns couchsurfers, o sigui que he decidit que aniré uns dies a Chiloé i tornaré cap aquí.

divendres, 24 de desembre del 2010

Bon Nadal des de Puerto Varas, Chile...

Fa uns dies es comença a notar l'ambient nadalenc... Una mica estrany a mesura que puges cap al nord i va fent més calor. Fa dos dies vaig veure una coral cantant nadales a Bariloche, un Papa Noel, i la gent en màniga curta. I el comentari de fa uns dies és on passaràs el nadal?

I jo vaig pensar, doncs on caigui, fa uns dies que no sé ni a quin dia visc, ni si és un dia laborable o no, i no penso preocupar-me del nadal...

El Nadal per mi és passar-lo en família, i el ressopó amb els amics, si no el passo a Terrassa com tota la vida, m'és igual passar-lo a Argentina o a Chile i amb una gent o una altra. Això pensava, però he tingut una sorpresa...

Estava una mica cansada dels hostels international, tots són tallats igual, tots plens de gent movent-se cada dos dies, amb pressa i només preocupats per la propera foto. Més que backpacking, estem fent tots flashpacking... I vaig pensar, miraré al couchsurfing... Encara que ho vaig mirar amb poc marge, vaig veure una persona que em va cridar l'atenció, i amb tan bona sort que la Claudia em va contestar. La Claudia es una persona extraordinaria, que es dedica a fer biodansa, i em va encantar la seva filosofia de vida. I va ser tan bona la química que vaig tenir amb ella, que he acceptat quedar-me amb ella aquesta nit. Primer pensava, me'n vaig, perquè ella viu amb els seus 3 fills i una amiga i avui arriba la família de l'amiga, ja em va avisar que no tindré ni el sofà per dormir, i pensava que millor no envair la seva festa. Fins i tot pensava que millor estar en un lloc neutre, on no se celebri el nadal, més que estar en ple ambient nadalenc però lluny de la família, pensava que potser seria una sensació estranya.

Però la seva amiga m'ha dit que em quedi, que entre ells tampoc es coneixen, i aquest matí s'ha llevat la Danae, la petita, i m'ha donat el bon dia amb un somriure i un petó, i he pensat, que si estic aquí és per alguna cosa. I he parlat amb la Claudia, i m'ha tornat a dir que cap problema. O sigui que els he ajudat amb les compres, he anat a comprar el meu amic invisible i em disposo a celebrar-ho amb ells, i a dormir al terra de l'habitació de la Claudia...

Com que no podre fer-ho de forma més personalitzada, aprofito per desitjar-vos un bon nadal a tothom... I sigueu on sigueu, gaudiu de la festa, i de la bona companyia...

diumenge, 19 de desembre del 2010

Cap a Calafate en cotxe

Tornant del Paine, al hostel de Puerto Natales, vaig conèixer tres nois de Madrid, tres informàtics que un bon dia es van posar d'acord per deixar-ho tot i anar-se'n a viatjar, sense bitllet de tornada. Són com els tres mosqueters, tan diferents entre ells, però complementaris. Juan, l'ànima de la festa i el cuiner del grup. Claudio, el que aporta una mica d'ordre, Pacheco, el què portava la banda sonora del viatge. La seva primera part del viatge la fan en cotxe per Argentina i Xile. Més dades: estan aprenent a fer un ou bullit, i no els agrada el futbol!!

I com que vaig deixar per l'últim minut el meu bitllet de bus i no hi havien busos pel dia següent, em van convidar a pujar fins a Calafate amb ells. De fet, em vaig acoplar al grup fins a Chaltén, ja que malgrat que m'havien avisat que seria molt dur anar amb ells,  i em van torturar amb música de reggaeton, m'ho vaig passar molt bé.

Anem passant kilòmetres i el paisatge sembla ser el mateix tota l'estona, com si no ens moguessim de lloc, realment la Patagònia és un territori pla i desèrtic, a excepció d'algun llac que trobem en algun punt del camí.

Vam arribar a Calafate i vam voltar per allà, vam descobrir una llibreria cafè, on passar la tarda, parlant sobre el viatge, sobre escriure, i vaig adonar-me que a vegades necessitem escriure, encara que no en siguem conscients, encara que no sentim aquesta necessitat, però ens va molt bé fer-ho. De totes formes, per mi ara l'escriptura ja és davant una pantalla d'ordinador, em costa molt escriure sobre paper, tot i que porto la meva llibreta i intento anotar idees perquè no se m'oblidin...

Vam estar esperant el suministre de benzina, el tema no és tan fàcil com anar a la benzinera, no sé ben bé per quin motiu portaven 2 dies sense benzina. Per sort a l'endemà ja vam poder omplir i sortir cap al Perito Moreno.

El Perito Moreno és espectacular, i vam poder veure i escoltar els trossos de gel que es van desprenent. Sortint d'allà vam anar cap a Chaltén, un poble tranquil, amb moooolt de vent (jo tinc la teoria que era al carrer del nostre hostel, que s'havien deixat alguna porta oberta perquè feia un corrent impressionant, mentre que a d'altres carrers no en feia tant). Es un poble petit ple de gent fent muntanya.

A Chaltén vam celebrar el seu mesiversario, el seu primer mes de viatge, vam anar al Come Vaca a fer una bona parrillada amb un vino clásico, el Juan va fer un discurs, i vam anar a fer unes cerveses. Quin fred aquella nit...! Al dia següent vam fer una sortida per uns llacs, plovent, i jo ja començava a estar cansada de muntanya i de fred, i vaig decidir anar com un coet (bé, no exactament com un coet, sinó en un bus de 28 hores) cap al nord, cap a Bariloche.

La meva darrera nit a Chaltén vam sopar al hostel, un guiso fantàstic cuinat pel Juan,  i vam anar a fer una classe de tango. Vam descobrir la beguda d'allà, el fernet amb cola i vam fer el què vam poder amb el tango...

L'endemà el dia es va llevar gris però poc a poc es va netejar el cel i vam poder veure el cerro torre, en un passeig. A la nit vaig agafar el bus cap a Bariloche, per la ruta 40, i vaig veure la posta de sol ( i també la sortida, clar) en  l'horitzó infinit de la Patagònia. En 28 hores vaig poder: dormir, llegir la guia, llegir el llibre El poder del ahora, escriure un conte, i recordar els tres dies que vam passar junts: les bromes al cotxe, la banda sonora especialment seleccionada pel Juan, les 3 cançons de reggaeton que sonaven de tant en tant, les migdiades al cotxe, els matins de despertar lent i tranquil, els paisatges, els sopars compartits...






 





dilluns, 13 de desembre del 2010

La W o la w

A Torres del Paine, vaig fer la doble uve... Es curios, com diu el Jordi, que a vegades quan estem de viatge fem coses que no fariem allà. I sí, vaig decidir-me a fer el circuit que fa tothom, que té forma de W, però realment és més que això. D'entrada no pensava pas fer-lo, pensava que no era per mi, però un cop a Puerto Natales, t'encomanes de l'esperit muntanyer, i vaig pensar que no era tan complicat... L'Omar, de l'hostal de Puerto Natales, em va informar bé, es va assegurar que anés ben equipada, i crec que devia posar una espelma a tots els sants perquè veient-me amb el meu equipatge de supervivència i amb els meus dubtes, tampoc les devia tenir totes...
Es un circuit de quatre dies i tres nits, la majoria de gent el fa amb la tenda d'acampar i tot el menjar a l'esquena. Jo vaig decidir que caminaria sense pes i vaig reservar un llit o una tenda en els refugis, i només vaig carregar una mica de menjar, i vaig anar quasi tots els dies amb la mateixa roba, pes mínim...

Abans de sortir vaig trobar gent que pujava per la mateixa ruta, i el cert és que un cop comences per una banda, et vas trobant la mateixa gent tota l'estona, si bé vaig caminar alguna estona sola perque no anavem al mateix ritme.

De fet vaig escapçar una mica alguns trams, un perque la meva acompanyant es va rajar, l'altre, em vaig cansar jo, i potser he de dir que és la w minúscula, però en qualsevol cas vaig arribar al final, cosa que no tenia massa clara abans de començar. De tota forma, el fet de tenir el refugi esperant fa que tinguis un objectiu, i que t'organitzis per arribar a dormir allà. En total són unes 8 hores de camí diaries de mitjana, però els paisatges son tan espectaculars, que realment val la pena: la primera glacera, el Glaciar Grey, llacs, muntanyes... Vaig tenir la gran sort que tots els dies va fer sol, i això que deien que era difícil veure les Torres del Paine. Per això, quan vaig arribar al darrer refugi, només em quedava un parell d'hores per pujar a les Torres, i ho havia de fer a l'endemà. Però veient el dia tan preciós que feia, vaig decidir fer un darrer esforç i pujar, no fos cas que s'ennuvolés al dia següent. Em vaig ajuntar amb unes noies americanes que estaven d'intercanvi a xile, i rient i xerrant, cap amunt.

Sort que ho vaig fer així, l'endemà va ser el primer dia que va estar núvol a Torres del Paine, mig plovent només em quedava el camí de baixada, amb la feina feta...

1a etapa. Paine Grande - Grey - Paine Grande: 11 kms d'anada i 11 de tornada, unes 6 hores.
2a etapa. Paine Grande - Cuernos, pujant quasi tot el valle del Francés. uns 20 kms, 8-9 h.
3a etapa Cuernos- Chileno - Mirador Torres - Chileno uns 20 kms., 9-10 h.
4a etapa. Chileno fins a baix...

El millor, sentir-te en la natura, la posta de sol des dels refugis, i la satisfacció d'haver superat els meus dubtes i haver assolit el camí.















diumenge, 12 de desembre del 2010

La gent i el viatge...

Cada cop tinc més clar que el que fa diferent i especial cada viatge, el que recordes amb el temps, són els moments compartits amb la gent. Comences el viatge amb una llista de recomanacions i coses a veure, i l'acabes amb un munt de records de bons moments compartits. I com diu l'Eider, el moment en què deixes de banda la llista es el moment en que comences de veritat el viatge... Però com costa, les primeres setmanes deixar-se portar i no trencar-se el cap per seguir la llista o no pensar en el que ens hem deixat pel camí...

Doncs de Buenos Aires recordaré l'Eider i el Ricardo, els passejos i les converses apassionades amb que volava el dia, el passeig amb la Chechu pel seu barri... D'Ushuaia recordaré la família: el Pavel, el Ruben, l'Isa i l'Anton, l'Andoni, i la Patricia. Erem com una familia perque cadascu feia els seus plans durant el dia pero al vespre ens trobavem a l'hora de sopar o al sofa i ens explicavem com ens havia anat el dia, i quins plans teniem. Vam estar 3 o 4 dies junts, i van comencar a desfilar tots poc a poc, el Pavel va sortir amb la bici a recorrer la Patagonia, potser ens trobarem encara, si m'aturo prou temps en algun lloc com perque ell hi arribi en bici, el Ruben va comencar a tornar cap a Buenos Aires, enyorant ja la seva feina de voluntari a Bolivia, l'Isa i l'Anton cap amunt per la costa, amb ganes de caloreta i tornar cap a casa, i l'Andoni cap a xile, amb una ruta semblant a la meva. Aquí unes fotos de la gent, al blog de l'Isa i l'Anton, andesidespres

Com diu l'Isa, hi ha moments en el viatge en que els llocs t'expulsen, passa alguna cosa, comenca a ploure, et trobes malament, o simplement sents l'urgencia de marxar d'alla... I d'alguna manera Ushuaia em va expulsar, be perque sentia l'ansietat de comencar a moure'm, be perque la familia anava marxant, be perque feia molt fred i plovia...

I vaig deixar la Patricia, que ja m'espera si passo en algun moment per Buenos Aires, i que a part de regalar-me la seva companyia, va insistir en que m'emportes una a de les seves aquarel.les, una petitona em va dir, perque la puguis portar amb tu.

I ara, a Puerto Natales, nomes hi ha gent que entra i surt perque es un punt de sortirda per anar a Torres del Paine, i tots estem mes pendents de preparar la sortida i marxar, que de preguntar-nos com ens ha anat el dia. I trobo a faltar una miqueta Ushuaia.

I aquest mati, he anat a veure una familia xilena, que els vaig demanar per couchsurfing pero quan em van respondre jo ja estava de cami i ja tenia reservat un alberg. I he pensat, els anire a veure. I la mare m'ha dit, encara que no et quedis a dormir, si en algun moment et sents sola i vols venir, pots venir a sopar amb nosaltres o al que vulguis... I he pensat que d'alguna manera he de passar algun dia per alla...

Ushuaia o Dharamsala

I Ushuaia és territori de contrastos, el clima pot canviar varies vegades al dia, i a vegades et trobes que el teu humor també va canviant segons el moment. Els primers dies era llevar-se i mirar el cel. Si estava núvol, seguir-lo mirant... En alguns moments vaig pensar que es repetia la síndrome Dharamsala.

La gent travessa un munt de quilòmetres en la seva ruta perfectament planificada i dedica dos dies a Ushuaia, i es pot trobar que estigui tot el dia plovent. De fet, jo crec que vaig ser una afortunada perque vaig gaudir un dia i mig de sol, i la resta quasi ni va ploure... bé, excepte el darrer dia que va comencar a nevar a les 2 del migdia i vam gaudir de la posta de sol a les 11 de la nit, amb un cel rosa fantàstic. Pero es veu que la setmana anterior havia estat nuvol i plovent tota la setmana. I cada dia era igual, mirar el cel, per veure si es podia fer l'excursió en vaixell o fer alguna altra cosa, pensant que potser milloraria el temps... Alla ja et diuen que agafis el primer vaixell que surti, encara que estigui nuvol o plogui, ja que molts dies no es pot sortir degut als vents. I aixo vaig fer, vaig sortir en un dia gris, a veure el canal Beagle vestit de tons plata. Vam veure lleons marins, cormorans, i la geografia de la zona, que ja havia pogut veure des del cel el dia que vaig arribar...

A l'endemà, vam decidir anar al Parc Natural de Tierra del Fuego, amb les noies que havien vingut a viure a Ushuaia, la Patricia i la Mariana, les dues de Buenos Aires. Ens vam llevar i el dia va ser un regal, de bon matí fins al vespre va lluir el sol. Vam recorrer el parc explicant-nos les nostres vides, i vaig saber què les havia portat allà. L'una va venir per una relació amb un home d'Ushuaia, que no va anar bé, i està vivint allà fins que acabi els seus compromisos professionals. L'altra, va venir al cap de tres dies d'anular un bitllet a Europa on s'havia de trobar amb algú que finalment no va resultar ser el què semblava. Les dues tenen inquietuds, són lluitadores, i tenen les idees clares, ès com que el desti les ha portat a trobar-se alla, i a acompanyar-se en aquesta etapa.

I les tres vam anar recorrent el parc, xerrant, gaudint del dia i de cada moment, i rient-nos una mica de nosaltres mateixes, sabent que sempre la pluja i els nuvols s'alternen amb el sol.







dijous, 9 de desembre del 2010

Ushuaia o la fi del món




Deixo Buenos Aires i m'adreco cap a Terra del Foc, a Ushuaia. Ushuaia queda més a prop de l'Antàrtida que de Buenos Aires (està a més de 3000 kms. de Buenos Aires), i això la fa molt especial, a tots els nivells, de clima, societat, etc.

El nom de Terra del Foc li ve de l'època indígena, en que per combatre el fred es mantenien focs per tota l'illa, permanentment encesos. Ushuia és la ciutat més al sud, entenent per ciutat un nucli superior a 5000 habitants, vol dir badia que penetra cap a l'oest. I es parla d'Ushuaia com de la fi del món....

Arribo en un dia assolellat, no fa el fred que m'esperava i penso que devem anar cap al bon temps. Tothom s'encarrega de desmentir-m'ho, diuen que els darrers deu dies ha estat fent molt fred, dies núvols i aiguaneu, que el dia en què arribo és totalment excepcional. Aprofito doncs per voltar i gaudir del sol que ara ja s'allarga fins a les 11 de la nit, i a ple estiu, el dia encara és més llarg. A l'endemà puc comprovar que és cert, de bon matí ja plou, i va alternant la pluja amb el sol.

M'imaginava un racó en el món tranquil i petitó, ja que està lluny de tot, però el fet que s'hi arribi en avió fa que sigui un lloc forca turístic, ple de botigues i restaurants. I penso que el poble en sí no m'agrada massa, però passeges per la badia o puges el desnivell d'algun dels carrers que va amunt i el paisatge és espectacular. De fet a l'arribada en avió ja vaig poder fer-me una idea de tot. Es un poble envoltat per mar en una banda, el canal del Beagle, que el separa de Xile, i als voltants ple de muntanyes nevades. El contrast de l'aigua i la neu és espectacular.

Entre que l'alberg és tan acollidor, que hi trobo viatgers amb més esperit de viatge que a Buenos Aires, i l'entorn és magnífic, penso que m'hi podria quedar un bon grapat de dies, és d'aquells llocs que em costarà marxar... Fa fred i plovisqueja, però també s'agraeix perquè ajuda a fer un descans, et deixa temps per escriure, fins que el temps em doni garanties per explorar la zona...

La majoria de la gent està de pas, amb inquietuds per la natura, però sento la conversa de dues noies argentines, que han vingut per quedar-s'hi un temps, una va venir per amor, l'altra per desamor... I penso que realment és un lloc que té un magnetisme especial, que convida a recollir-se els dies de mal temps, i a gaudir de la natura els dies en què el sol domina el cel, i els colors platejats es converteixen en una explosió de blaus i verds.

Buenos aires i Argentina

Em trobo amb l'Eider i el Ricardo. La sort d'estar amb un argentí i una catalana que ha viscut un any allà, és que faig una immersió més ràpida en la realitat argentina. I especialment perquè han viscut a  un poblet allunyat de la gran ciutat. Deixo la superfície de colors i música de Buenos Aires, i comenco a entendre una mica la realitat d'Argentina. Entre el que m'expliquen i el que vaig veient i escoltant per un lloc i per l'altre, vaig coneixent una mica millor el país i m'adono que és més diferent a Espanya del què pugui semblar en aparenca.

M'assabento que la corrupció del govern i les contradiccions són grans. En alguns municipis hi ha gent contractada per l'ajuntament que ni tan sols van a treballar, perquè els governs fomenten la contractació per fidelitzar els seus votants però després no són capacos de donar-los feina. Hi ha subvencions indiscriminades per temes diversos, però desigualitàries al llarg del país. I no cal parlar de totes les privatitzacions que hi ha hagut. No obstant, en general molta gent té un lligam amb el govern, hi ha moltes mostres d'afecte i suport a la Kirchner.


La gent té els diners a casa, perquè ja no es refien dels bancs, amb la qual cosa la inseguretat és gran. Així, a final de mes els bancs s'omplen de gent, la gent seu en grans sales d'espera i agafa numero per retirar els diners de les pensions o subsidis que cobren a través del banc. Amb la qual cosa la gent no fa servir quasi targetes de crèdit i no tenen crèdits, estalvien tot i compren amb els diners a la mà.

Són molt crítics i es movilitzen constantment, però tinc la sensació que en convertir-se en rutina no sé si té un efecte important, un dia es manifesten els treballadors de telecomunicacions, un altre dia un sindicat, cada setmana hi ha vàries mogudes al centre de la ciutat.

Alhora és un pais molt culte, l'ensenyament és gratuït, i fins i tot la universitat acull a estudiants de tota la zona de sudamèrica, als que accepta com a argentins. Amb la qual cosa està ple d'estudiants estrangers.

La vivenda era relativament econòmica, però estan pujant els preus per la quantitat de gent que ve de l'estranger, i la inflació en general és molt alta. Estan apareixent universitats privades, i està incrementant la contractació d'assegurances privades, perque no es refien del sistema sanitari.

I tinc l'ocasió de veure un "linchamiento", es fa quan algú es gradua a la universitat, i el nom ho diu tot. Els amics organitzen el linchamiento que consisteix en llencar-li tot tipus de porqueries, des d'ous o peix podrit, pintura, a vegades tallar-li els cabells... Veig una noia coberta de liquid fastigós, des de la punta dels cabells fins als peus, i fa una pudor considerable. A terra hi ha restes d'ous i tothom està content i felic...  Només veient l'estat en què ha quedat la noia, perquè no he vist tot el procés, sembla forca bèstia, però es veu que és una tradició molt arrelada.


A banda de veure que és més diferent del que aparenta a primer cop d'ull, poc a poc m'adono que està format per dos mons, Buenos Aires, amb els portenyos, prop de la meitat de la població, i la resta del país, l'Argentina formada per un collage de personetes i paisatges diferents.


I els portenyos estan orgullosos de Buenos Aires, volen apropar-se tant com  poden a Europa, tenen un nivell de vida i unes facilitats que  no hi ha a altres llocs i una visió molt centralista del país. Algú m'ha dit que hi ha Buenos Aires i el resto, i el resto és tot en un mateix paquet, tingui el nom que tingui...

Si algun barri em recorda a Italia i a Barcelona, el centre recorda a Madrid i a Paris, ple d'avingudes enormes i edificis monumentals. Està ple de teatres, centres d'exposicions i llibreries. No havia vist mai un carrer amb tantes llibreries com el carrer Corrientes. S'hi poden trobar llibres al mateix preu que a Barcelona, les novetats, però també llibres de segona mà o edicions antigues a preus realment interessants. Finalment, em compro un de contes de Cortázar, seguint la recomanació de l'Eider. La cultura és més barata, i a més els llibres no porten mai el preu, és com si t'haguessis de decidir pel llibre, sense mirar el preu, i només un cop decidit demanes quant val. Per contra la tecnologia és més cara que a Barcelona, portatils i accessoris són gairebé més cars que allà.

Estranyament els portenyos tenen subvencions per l'electricitat que es produeix en zones llunyanes a Buenos Aires. I evidnentment no reconeixen com a Buenos Aires tota la perifèria de villas miseria, tipus faveles. És una zona on no s'hi pot anar, és perillosa, i de fet no ho consideren ja com a Buenos Aires. Sento una noia parlant d'això i diu que es va assabentar de la mort de kirchner en una villa miseria del voltant de buenos aires, mentre estava fent el cens, des d'una pantalla de plasma de no sé quantes polzades....

Per contra, m'expliquen que la vida als pobles és una altra història. la gent gaudeix del dia a dia, del paisatge, de la tranquilitat enmig d'entorns naturals preciosos. Bé, hauré d'anar cap algun poble del nord, a conèixer la gent d'allà...

més Buenos Aires

Segueixo amb les imatges turístiques, passejo per Boca, el barri del port. Està tot construït amb planxa i materials una mica precaris, i s'ha fet famós pels colors de les cases. Originàriament es van comencar a pintar amb les pintures de colors que sobraven dels vaixells i per això les cases tenen una barreja de colors. Ara s'ha mantingut pels turistes, suposo. També és el barri del Boca, i les referències al futbol són arreu.

Arribo i sortiria corrent, de tants autocars i gent com hi ha... Però finalment, com que necessito parar, m'aturo a menjar a un dels típics restaurants amb una actuació de tango. I és que l'home que canta m'enganxa tant que finalment no em puc resistir. I em quedo allà hipnotitzada amb la dansa i la veu d'aquell home, que sembla el Leonard Cohen del tango.







Més tard entro en una altra cafeteria a San Telmo. Al cap d'una estona d'estar asseguda a la cafeteria aixeco el cap i veig que a la tele estan fent el Barca-Madrid i veig una estoneta. Torno a passejar i passo pel casal català, i trec el cap just quan estan marcant el 5-0, i veig tothom marxar amb les samarretes i banderes i parlant mig català mig argentí... que estrany...