De Caraz a Chimbote i Huanchaco

Deixem Huaraz en un bus que fa el trajecte pel Cañon del Pato fins a Chimbote. Es un paisatge espectacular, val realment la pena fer el trajecte, pero no sé si és per què es cap de setmana o sempre són així els busos, però és tota una aventura... Per tot el camí va pujant i baixant gent en qualsevol punt de la carretera, tot i que el bus va ple, i la gent ha d'anar de peu durant un trajecte de 6 hores. Igual que pugen, baixen, en llocs on sembla que no hi ha res, mig desèrtics... De tant en tant pugen grups de venedores, venent de tot, menjar, fruita... De cop el bus s'omple d'olor de llimes i mangos, tothom menjant la fruita.

El camí és vertiginós, en alguns punts sembla que la carretera es faci més estreta i quasi no es veu, no sé què passaria si vingués un vehicle de cara....

En un punt de la carretera, parem i obren el maleter... Surt corrents un gos. Es veu que el pobre l'havien tancat allà però fuig. Una senyora diu que millor pujar-lo a dalt i clar, cap problema, pugen també el gos a dalt...

Finalment, després de més de 6 hores, arribem a Chimbote. Valia la pena, però.

De Chimbote agafem un altre bus fins a Trujillo. En un dia hem passat de veure els cims nevats a 3000 m., a veure tot el Cañón del Pato, i anem baixant fins la costa, amb un paisatge desèrtic, que poc a poc es va fent verd. Arribem de nit, esgotades, i de Trujillo taxi cap a Huanchaco, un lloc de plaja on descansar i menjar ceviche tot el dia...

La Cordillera Blanca

Decideixo anar cap al nord amb la Katia, una noia francesa que porta 2 anys sense treballar, viatjant 6 mesos, tornant a casa, i viatjant 6 mesos més (no és mal plan). A banda que m'interessa donar una mirada al nord abans de començar a baixar, la idea era fer temps fins que l'època de pluges anés de baixa. Sort que ho he fet, aquest any és atípic, està plovent fins i tot en llocs on no plou mai, i de fet a dia d'avui llegeixo que durant uns dies han suspès els trens a Machu Picchu per precaució davant les crescudes del riu.

Amb ella anem cap a Huaraz, a la Cordillera Blanca. Passem del temps càlid i xafogós de Lima a més de 3000 m., on el soroche (mal d'alçada) apreta. Ens aclimatem una mica i decidim fer una excursió als llacs, Llanganuco, i pujar caminant fins a la Laguna 69 (no hi ha 68, ni 67, ja ho vam preguntar...). Es un camí per principiants si no fos que està a 4000 m, portem només un dia en alçada, i caminar es fa pesat. Triguem quasi 3 h. en arribar, arribem tot el grup amb mal de cap, i alguns es queden pel camí. La llàstima és que no tenim massa temps per gaudir de la Laguna però és esplèndida, va valer la pena l'esforç. 

Passem alguns dies més per la zona, anem a conèixer Chavin. Crec que val més la pena el poble que les runes, però en un dia només ens dona temps a veure les runes en una excursió organitzada, i ens quedaríem al poble però hem de tornar...

I veiem algun altre poblet, però al final pensem que tots els llacs són semblants, el mal d'alçada segueix, fins i tot a les nits es nota que costa una mica respirar, i decidim anar cap a la platja.

Més Lima

Doncs sí, Lima sempre quedarà com una ciutat de contradiccions, amb una cara neta, alegre i ordenada, dins el perímetre que apareix en els mapes turístics, i una cara trista i menys segura fora dels mapes. Com tota gran ciutat. Com a mostra, aquesta església, que té dues cares...

No obstant, fins i tot en les zones turístiques adverteixen que no agafis taxis del carrer, o miris bé quin agafes... Els taxistes em diuen que a vegades obren les portes des de fora, i per això posen els seguros a la porta, i m'expliquen històries diverses que em fan plantejar què faig aquí, a Lima en particular, i a Sudamèrica en general. I clar que no és per tant, i prenent algunes mesures, viatjar és segur. Però m'agrada viatjar en un país on he de desconfiar de tothom per si de cas? Realment, no massa, però bé, aquí estic i vull veure algunes coses abans de tornar.

I bé, passo els darrers dies a Lima a casa del Jorge, amb la Katia i la Inga, a Barranco, un barri encantador, i amb un nom que em porta bons records, mengem en els llocs més típics i deliciosos, veiem postes de sol i em dedico a fotografiar la Lima turística amb la nova camera. I ara, mirant les fotos, Lima sembla una ciutat ben bonica.

Lima, de l'amor a l'odi. De l'odi a l'amor?

Quan vaig arribar a Lima per volar a Rapanui, vaig pensar que era una ciutat agradable, amb un casc antic millor conservat que altres capitals, un barri residencial com Miraflores amb vidilla, i un punt molt important, es menjava mooolt bé a preus moolt barats. Després de tant temps a Xile el cos ho agraeix.

Quan vaig tornar d'Isla de Pascua, la vaig veure més gris, amb boirina permanent, i a més vaig tenir l'incident. Com diu el Jorge, un couchsurfer de Lima, quan et passa alguna cosa et dediques a reconstruir tota la sequencia dels fets, i només trobes detalls anormals, mentre que si no hagués passat res, consideraries el dia totalment normal.

Doncs sí, vaig agafar un bus i el conductor no va entendre bé on anava però em va dir que pugés. La cobradora quasi no tenia dents i quan li vaig dir on baixava m'ho va repetir però jo tampoc la devia entendre bé. Un cop a les afores de Lima, adonats de l'error, em diuen a quin bus he de pujar per tornar al centre. Dins el bus m'assec al costat de la porta. Aquell dia excepcionalment portava la motxil.la perquè havia posat la meva bossa petita a rentar després de 2 mesos per treure-li la ronya. Havia agafat la tarja per treure diners a la tornada. Al matí havia decidit que descarregaria les fotos a l'endemà perquè encara tenia espai a la tarja.... Encara bo, que vaig buidar una mica la motxila, perquè quan viatges la carregues de moltes coses que no necessites durant el dia...

Un munt de coincidències fatals... I bé, en aquell barri marginal va pujar algú al bus i al baixar es va emportar la meva motxila de les meves mans...

M'havien previngut molt sobre Lima però potser un excés de confiança després de dos mesos, o potser simplement que a Barcelona no estem acostumats a que et facin el "tiron" dins el bus i és un lloc on et permets relaxar-te... I a sobre, portava dies parlant amb unes noies del tema de les fotos, de descarregar-les, de fer còpies de seguretat... Era com si hagués de passar alguna cosa però la meva intuïció no em va funcionar...

I bé, la primera reacció va ser fugir de Lima, però finalment vaig contactar un couchsurf, el Jorge. Té la casa plena però quan tingui espai aniré cap allà, ens hem reunit uns quants, ens porta a restaurants, bars superautèntics del barri de Barranco, Las Mesitas, El Juanito, CantaRana, i ens recomana el millor de la ciutat. I bé, Lima comença a recuperar punts.

I si fins ara el blog no tenia imatges però prometia anar-les tenint, ara definitivament no en tindrà durant un temps. La primera part del viatge està segura a casa d'uns catalans que es van endur els meus cd (tot i que també he perdut el seu mail...), i la segona està en algun racó de Lima, un motiu més per tornar a Rapanui, si no en tenia suficients. I encara sort tots els pensaments i experiències que estan al blog, perquè també el meu quadern està en algun racó de Lima.

Però bé, com diu la Gloria l'important és el que vius, no les fotos, i aquests moments també formen part del viatge... I suposo que no ha estat casual tot això, alguna cosa havia d'aprendre.

L'arqueòleg i els enigmes dels moais

L'ùltim dia decidim anar a la platja d'Anakena en autoestop, per acomiadar-me d'un dels llocs més màgics de l'illa, una platja d'aigua transparent, sorra fina i blanca, amb un altar de moais, uns dels millors conservats de l'illa.

Finalment s'atura un home que va a donar una xerrada a un grup de francesos. El Sergio és arqueòleg, i a més del viatge ens dóna una llico més sobre l'illa...

Ès un dels que va participar en la restauració dels moais d'Anakena. Estan tan ben conservats perquè havien quedat colgats sota la sorra i això n'ha evitat l'erosió. Ell defensa la teoria que els moais van anar "caminant" des de la cantera fins als altars o ahu. Els moais que s'han trobat a la cantera tenen la mateixa amplada d'espatlles que de la base, mentre que els que s'han trobat als altars, són més estrets de baix, cosa que mostraria que s'han traslladat arrossegant-los de peu dret i s'han erosionat.

Però el més fascinant és el què explica sobre els ulls dels moai. Actualment no en queda cap al seu lloc, perquè durant les guerres tribals es van destruir per debilitar l'enemic. Segons va dir, ell va ser el qui va trobar el primer ull d'un moai. Bé, se n'havien trobat altres restes, però ningú les havia sabut interpretar. Havien pensat que eren recipients cerimonials, fins que ell en va trobar un en millor estat. Igualment, el seu grup de treball va seguir pensant que era un recipient, però va seguir donant-li voltes al trencaclosques, i de cop, se li va acudir que potser allo que havien trobat encaixava en la concavitat que tenen els moai en el lloc dels ulls. Va correr a comprovar-ho i encaixava. Estava excitat i alterat i va tornar cap a casa seva a explicar-ho a la seva dona, que estava fent classes amb un senyor gran que li ensenyava rapanui. El Sergio va entrar a casa i en aquell moment el senyor va dir, "ull" en rapanui. I el Sergio, va dir, això sì que és un ull, i li va mostrar. L'home va assentir, i li va confirmar que sí, que els els moais tenien ulls. Ell no els havia vist mai però quan era molt petit, anava amb el seu pare a veure els moais, i un dia li va preguntar, per què els moais no tenen ulls? I el pare li va dir que sí, que sí que en tenien. Només això. Amb això el Sergio va acabar de confirmar la seva troballa amb un testimoni de tradició oral.

Els 20 minuts de viatge van passar volant, ens haviem oblidat de la platja i de tot, només volíem seguir sentint històries del Sergio...Es una historia tan bonica que fins i tot penso que sembla imaginada, pero encara que sigui aixi, segueix sent bonica...

Rapanui, el melic del món

Finalment arriba un dels plats forts del viatge, Rapanui o Isla de Pascua, un dels punts habitats més aillat del planeta. Encara que formalment pertany a Chile (però està a 5 h. d'avio, uns 3000 kms.), té més a veure amb la Polinèsia i Oceania que amb Sudamèrica, i els rapanui mantenen trets culturals i tradicions ben antigues.

Ès una illa que sens dubte ha superat les meves expectatives, m'esperava alguna cosa més turística i més tenint en compte que eren les festes de la Tapati. Però pel fet d'estar tan lluny i que només vola una companyia, manté encara una certa tranquilitat, i la gent es dispersa per la petita extensió de l'illa, de forma que si vas en hores poc concorregudes pots estar sol davant un munt de moais.

Em vaig quedar en un camping amb vistes al mar, que ara a Lima trobo a faltar... M'havien dit que en 3 dies es veu l'illa, però vaig estar-ne 10 i encara n'hauria estat més. Per què? Penso que és per la combinació perfecta de mar i natura, cultura i moais, enigmes sense resoldre, i les festes populars.

M'enduc un munt de sortides i postes de sol observant els moais, recorrer l'illa en cotxe, vistes precioses dels volcans, i haver viscut una festa com no havia viscut mai.