El perro peruano

L'imatge parla per sí sola. Aquest és el que anomenen el perro peruano, una raca típica d'aquí. Es ben lleig, pobret.

El misteri de les línies de Nasca

Malgrat acabar com una sopa, el sobrevol val la pena. M'encanten els misteris sense resoldre...
A banda de les línees que representen animals, les més conegudes, hi ha un munt de línies geometriques, espirals, triangles, línies rectes....

I quasi tants misteris com línies:
com les varen fer, i tenen formes tan perfectes si només es poden veure des de dalt?
Cada figura té un punt d'entrada i de sortida, de forma que es pot recorrer d'una punta a l'altra, alguns diuen que les recorrien caminant, en les cerimonies.
Quin era el sentit de les línies?
Com s'han conservat tan bé?

És molt curiós perque no es van descobrir fins al 1927, o si la gent en tenia constancia, no li donaven cap importancia. Daten de molt abans del període inca, són de la civilització nasca d'entre 900 AC i 600 DC. Hi ha línies corresponents a diversos períodes, perque estan sobreposades. Com que no s'havien descobert, la Panamericana travessa una de les figures, i fins que no es va regular, passaven molts camions per evitar els peatges, amb la qual cosa hi ha també les línies de les rodes dels camions...

Les va descobrir un alemany pero qui realment va donar la seva vida per les línies es Maria Reiche. Avui  les seves teories son molt questionades, pero tothom coincideix que gracies a ella segueixen existint, les va estudiar durant tota la seva vida i va fer tot per que es conservessin i es donessin a coneixer. Va evitar que es portés a terme un projecte del govern per fer unes plantacions. I avui, Nasca esta al circuit turistic i són Patrimoni de la Humanitat.

Ella afirmava que eren un calendari astronomic, i que moltes línies es relacionen amb constel.lacions, o que assenyalen els solsticis, ja que assenyalen el punt on surt sol en els dos solsticis. I que d'aquesta forma els nasca tenien una referencia per a l'agricultura. El cert és que hi ha tantes linies que es poden trobar facilment correlacions, pero realment no totes s'expliquen aixi. Altres diuen que les línies eren per honorar els déus, o que assenyalaven punts on es trobava aigua. Aquesta darrera teoria, i fins i tot combinada amb les anteriors, és la que sembla més versemblant, donat que estaven en un desert i l'aigua era clau.

Maria va viure a prop de les línies, la consideraven una mica boja perque es passejava mig nua pel desert, degut a la calor que feia. Va fer-ne els primers dibuixos i va contribuir molt al seu estudi. Va envellir a Nasca, en una habitacio d'hotel que li van donar quan ja era reconeguda per Nasca. En aquest hotel, ara hi ha un planetari que ajuda a entendre les seves teories.

El més curiós és que ella diu que tenia una conexió amb les línies... I d'alguna forma és cert. Hi ha dues figures que representen mans, i una de les mans te 4 dits. Maria va tenir un accident quan vivia a Perú, abans de coneixer les línies, i va perdre un dit.

A Nasca, homesick

M'aturo a Nasca, un lloc que m'atrau pels seus misteris sense resoldre.

La meva intenció és fer el sobrevol de les línies ja que des de terra només es poden veure dues des d'un mirador. Es veu que fa uns anys queien avionetes a cada moment, ho van regular i ara hi ha molt poques companyies, els preus s'han duplicat o triplicat. Però a més hi ha una espècie de màfia... Els que em volien vendre els bitllets al preu oficial em deien que no sabien quan podria volar, que ho tenien ple... Altres em deien que hi ha hagut un problema amb el combustible i que hi ha menys vols, per tant més cars, perquè han d'anar a buscar el combustible no sé on, altres em diuen que el govern només proveeix de combustible a determinades companyies i que aquestes són les que volen i s'aprofiten, que sort que ara amb les eleccions canviarà el govern... Després dels problemes de combustible a Argentina, jo ja m'ho creia, però a l'aeroport després algú em va dir que aquesta és la historia que expliquen a tot arreu, des de Bolivia a Peru.

En qualsevol cas, és igual, t'enganyin o no, el cas és que si vols volar has de passar pel tubo o esperar a veure què passa... La idea d'esperar a Nasca, sense res mes a fer en aquesta ciutat enmig del desert, no em motivava gaire. Aixi que quan a l'hostal em van dir que no hi havia combustible pero que la seva filla treballava a la companyia aèria i sortia un vol i mil histories més que no explicaré per no avorrir-vos, el vaig agafar, pensant que cada dia que em quedés aquí esperant també em costava diners...

Aquesta petita història em prepara pel que em ve, es veu que tot el sud és molt més turístic i el tema funciona així... ufffff!!! quina mandra!

Finalment, a l'aeroport veig un munt de gent i de vols (¿?), i sortim. El vol dura 30 minuts, et diuen que no esmorzis, perquè fa moltes voltes per que es puguin veure les figures a les dues bandes de l'avió. Jo vaig esmorzar perquè de fet no sabia que tindria vol, i em vaig prendre pastilles contra el mareig.

No va servir de molt, 4 de 5 a l'avió vam caure marejats, era una avioneta minúscula, que es movia moltíssim i sense aire condicionat feia una calor que només la calor ja marejava. Malgrat tot, he de dir que val la pena. Les poques fotos que vaig fer no fan justicia al què es veu, i és tot tan ràpid que vaig decidir centrar-me en el viatge i marejar-me el menys possible, és millor veure fotos per internet.

Al baixar, estic una mica ko... A uns estrangers que em pregunten què tal, els dic, que estic una mica homesick :) (enyorada). Ella em mira raro i em diu sick (marejada)... Necessito refrescar el meu anglès o ha estat un lapsus linguae?

L'oasi de Huacachina i el meu primer "temblor"

De Paracas vaig anar cap a Huacachina realment perque m'ho van posar molt facil, ja que no tenia molt clar parar alla. El motiu és que a vegades tinc la sensacio de que hi ha coses que s'assemblen a tot arreu..., com un deja vu. Alla el més tipic és passejar per les dunes en boogie, cosa que ja havia fet a Brasil, i per aixo no tenia molt clar si anar-hi.

Huacachina és un oasi al desert, o millor dit, era... Era un llac natural que s'ha assecat, com altres que hi havia a la zona i ara és artificial. Es un lloc que es manté pel turisme, només hi ha allotjaments i restaurants. Realment, es pot deixar de banda, pero és relaxant veure la posta de sol a les dunes.

I finalment vaig agafar el boogie, vam fer el passeig per les dunes, i al final es baixen varies dunes fent sandboarding. Doncs sí, novament coses que no faria a Barcelona les acabo fent, vaig baixar 7 dunes, algunes forca altes, tombada sobre la taula de sandboarding.He de dir que anava frenant com podia amb els peus, pero igualment l'adrenalina es dispara...!

I després, el meu motiu real per anar alla: visitar les bodegues de pisco que hi ha a prop d'Ica. Ica va quedar també molt tocada pel terratremol, no té molt interes. Vam visitar una bodega moderna Vista Alegre, i una amb metodes tradicionals, Catador. I res, vam provar una mica de pisco i vins. El pisco sol es una bomba, 40 graus, ve a ser com un orujo.

Vaig passar una nit mes a l'oasi. Cap a les 6 del mati vaig sentir soroll a la porta, pensava que era el vent, la porta es movia molt. Vaig veure que no només la porta, el meu llit es movia amb mi al damunt... Em vaig espantar una mica, era un tremolor. Després de sentir a parlar tant de tots els terratremols que hi ha hagut a Xile i a Peru, em vaig preocupar una mica. No va ser molt fort pero eren les 6 del mati, no sabia si intentar dormir... i si passa alguna cosa més forta? I que s'ha de fer en aquests casos?

Veient que no passava res més, vaig decidir quedar-me una estona més al llit, pero no vaig aconseguir adormir-me... Després em van dir que sí, que hi havia hagut un "temblor".

Paracas, o pluja d'arena

Després de 18 hores de bus Mancora-Lima, i tres més Lima-Paracas, arribo a lloc. He de dir que amb "Cruz del Sur, el placer de viajar en bus", realment el viatge es passa volant. Passo per Paracas, seguint recomanacions de la Katia. Pisco no és tan bonic, va quedar molt destruit pel terratremol del 2007, i és millor quedar-se a Paracas.

Em quedo al Mar Azul, un hostal amb vista al mar. Paracas significa en quechua pluja d'arena, i realment a les tardes s'aixeca una mica de vent per tota aquella zona i aixeca l'arena. Es un poblet de pescadors pero ja molt orientat al turisme. Té tres parts molt diferenciades, el port pesquer i d'on surten els tours, on s'allotgen tots els turistes; una zona residencial plena de casetes amb piscina, suposo que segones residencies de la gent de Lima, i finalment, just darrera la zona residencial, una zona amb casetes humils. Tot un contrast. El terratrémol del 2007 els devia afectar forca perque veig llocs encara amb molta runa, i estan remodelant el passeig marítim. De fet, a tota la zona hi ha molts senyals del terratremol.

Hi ha pocs turistes i t'atabalen una mica, al final a un ja li dic abans que obri la boca, "vengo de España, y sí, ya tengo el tour a las Ballestas". Pero malgrat tot, és un lloc tranquil i agradable, i em sorpren per la seva bellesa. Només passejant pel passeig marítim, arribes prop de la Reserva de Paracas, plena d'ocells de tot tipus que em regalen els seus vols.

Faig el tour a les Islas Ballestas, on hi ha llops marins, més ocells, pinguins de Humboldt, i veiem fins i tot alguns dofins. Es bastant espectacular la concentració d'animals en tan poc espai. També veiem el candelabro, un petroglif creat per la cultura dels paracas, del que no se sap molt bé quin significat podia tenir.

Visitem la Reserva de Paracas. Es un paisatge bellíssim, realment m'enganxen els paisatges amb mar... Hi ha unes platges molt boniques, encara que l'aigua esta gelada. Alla descobrim restes fossils d'animals marins, i ens expliquen que la carretera no esta feta d'asfalt; per protegir el parc la van construir de sal, i ara ha pres el color de l'asfalt per tots els cotxes que hi passen...

Em quedaria mes dies a Paracas, pero decideixo agafar una mica de ritme en el viatge.

Més Máncora

Els nostres dies a Mancora els passem mandrejant. Agafem una rutina diària, suposo que necessitem una mica de rutina... Llevar-nos tard, fer ioga, esmorzar al pati de l'hostal o davant el mar, llegir o navegar per internet, dinar i platja a la tarda. Estem tan relaxades que quasi no sortim de Máncora, només anem un dia a Punta Sal, una platja més exclusiva i tranquila. Ens diem per què, si al final les platges són totes semblants...?

Ens ajuntem amb un grup de francesos, i passem un parell de dies junts, fins que ens acomiadem. Ells seguiran cap a Equador, jo decideixo seguir els meus plans, m'espera el sud de Perú.

Fotos de Pascua

Gràcies a la Linda, el David, el Cristophe, que m'han enviat algunes fotos, i als que estan en curs, les 2 Melanies, la Marie, la Elvina, ... Poc a poc vaig recuperant fotos de Pasqua i carregant alguna al blog. post Rapanui

Mancora i el tsunami

Estavem ben tranquil·les instal·lades a Mancora. Al matí, vaig a classe de ioga i em diuen el què ha passat al Japó i que en unes hores tindrem més informació. Les classes les fem en una caseta de fusta amb vista al mar. La Christa, la profe de ioga, fa una mica de broma i ens diu que ens relaxem que si ve una ona ens avisarà. Realment no sabem què ha passat. Amb el pas de les hores la informació és més contradictòria, tothom diu que tranquils, que s'ha d'esperar, però alhora ens assabentem que a Equador han evaquat tota la costa.

Fa unes dues setmanes es va fer un simulacre de tsunami a tot el pais. Hi vam anar, mig fent broma, i ens vam assabentar de què calia fer... Qui ens havia de dir que ho posaríem en pràctica...

Decidim que si ens quedem, ens hem d'informar bé, d'on cal anar, per no haver de córrer. A l'hostal ens "tranquilitzen" dient que si una potència com Japó no ha pogut fer res, què pot fer Perú, passarà el què hagi de passar... Amb aquest panorama, anem a l'ajuntament, i la gota que vessa el vas, és el mapa que ensenyen de Màncora, amb la zona inundable en vermell, on es troba el nostre hostal. Evidentment, és zona de risc depenent de la intensitat de l'ona, però  no ho veiem massa clar... I no ens acabem de refiar de les previsions i els missatges dels peruans, són tan tranquils...

En resum, que decidim buscar un lloc on passar la nit, perquè l'opció de "subir al cerro" amb tot l'equipatge, i veure què passa, tampoc ens convenç, i d'altra banda tampoc podem gaudir de la platja perquè al migdia la tanquen.

Finalment marxem de Màncora, després ens assabentarem que molta gent va marxar aquell cap de setmana...
Anem a Piura, una ciutat sense cap encant, però era la única ciutat gran que coneixiem per la zona. Al vespre veiem que l'ona per sort ha estat petita i l'endemà decideixo tornar cap a Mancora, a seguir les meves minivacances... L'Isabelle m'acompanya, i ens separem de la Katia, després de més de tres setmanes de viatjar juntes.

De Cajamarca a Mancora

Definitivament, ens tira més la platja, i entre anar a veure runes sota la pluja i anar al nord de Perú, decidim totes tres, la Katia, la Isabelle i jo, anar cap a Màncora. Màncora em sona a una película espanyola que va sortir fa uns anys, però no sabia ni on estava. Es la primera platja en tot el litoral del pacífic des de Xile fins a Perú, que té una aigua càlida per banyar-se, i és lloc de trobada dels surfistes.

Però abans de parlar de Màncora, a vegades els trajectes tenen més interès que els propis llocs on anem...
La combinació des de Cajamarca era d'unes 6 hores fins a Chiclayo (sempre alguna més), després un bus de 3 h fins a Piura i un bus o combi de 2 h. més fins a Mancora. I el nostre bus sortia a les 11 del matí, o sigui que arribariem ben entrada la nit si podiem agafar bé totes les combinacions, i si no, a fer nit a algun lloc...

Al anar tres, la veritat és que et relaxes molt, tres persones per cuidar l'equipatge, algu pot anar a preguntar mentre li vigilen la bossa... I quan fem la primera parada per dinar, treiem uns formatges delicatessen que haviem comprat a Cajamarca (despres de tant de temps de no tastar formatge com cal...) i dinem, i anem controlant el bus... Al cap d'una bona estona, ja estem nervioses perque tarda molt a marxar el bus i ens endarrerim massa... Finalment el bus es disposa a marxar, pugem i veiem que no és el nostre bus. Es de la mateixa companyia però el nostre ja havia marxat feia una bona estona... Es la tipica cosa que si vas sola no et passa, però l'una per l'altra ens vam refiar, no sé en quin moment va marxar el nostre bus però ni el vam veure i l'altre era idèntic. Per sort, ens pugen al bus, seiem per terra i truquen a l'altre perquè ens esperi en algun lloc, ja que una part del trajecte era comú... Amb tot això, ens endarrerim una mica, però arribem ben entrada la nit a Màncora.

Ara, flipem amb els peruans, ningú va ser capaç de dir al conductor que faltaven tres, i els conductors ni tan sols van revisar si havia pujat la gent... Abans d'agafar el bus et  prenen fins i tot les empremptes digitals, a vegades et filmen, i t'has d'identificar, i a la primera parada, ni miren si segueix ple o va mig buit... ¿?

Cajamarca i els carnavals

Ens costa deixar Huanchaco pero decidim anar a Cajamarca, perque el cap de setmana es el moment clau dels Carnavals i contactem amb un couchsurf alla, i per aixo ens animem a anar-hi, ja que ni la Katia ni jo som especialment carnavaleres...

Duren quasi un mes. Durant les setmanes fortes, la gent es reuneix a les cases cada nit, on toquen tambors, repeteixen estrofes curtes, i ballen. La cervesa i el pisco corre, i tot el grup d'estrangers que estem allotjats alla estem flipant i ballant amb ells...

El dia clau del carnaval es el dissabte. La gent surt de mati carregada d aigua, globus d aigua i pintura de tots els colors, vestits amb la roba mes vella que tenen. La idea es mullar se i tirar se pintura pel damunt, mentre la gent va incrementant la seva dosi d alcohol. Optem per no ficar nos a la massa i dedicar nos a fer fotos... Aviat pero, veiem que si no vols que et pintin gairebe no pots sortir de casa, perque els carrers estan presos pels grups de gent equipada amb pots de pintura i es dediquen a llencar-la a les facanes, als cotxes, i a la gent vulgui o no vulgui participar de la festa. Aixi, doncs, finalment participem a mitges d aquest dia, i fem algunes fotos en llocs mes o menys segurs. Es veu que abans l aigua i la pintura durava tot el carnaval, pero l alcalde actual ha restringit el tema i ara es reserva la pintura per un dia. No passa el mateix amb l aigua, que seguira fins dilluns. Dilluns es el dia de les comparses, acabem mullades de cap a peus, perque fan servir des de globus i pistoles d aigua fins a llencar-te directament un cubell per sobre... A banda comenca a ploure, o sigui que la mullena es total.

Cajamarca diuen que es una de les ciutats mes espanyoles, conserva un centre antic molt bonic i els entorns son interessants, com el bosc de roques, on veiem roques amb estranyes formes a partir de l erosio natural, i un aqueducte antic.

Els darrers dies, una mica cansades dels tambors, i la pluja, passem mes temps amb altres viatgers allotjats al mateix couch, que no pas a les festes de la Plaza de Armas. Aprofitem la fira gastronomica, per provar el cuy, que és com un conill d'indies. Descansem en els banys de l'inca, uns banys termals molt turistics pero que ja es feien servir com a banys en l'epoca inca. I veiem el bosc de pedra.

A Cajamarca trobem l Isabelle, una quebequesa que seguira amb nosaltres fins a Mancora.

Huanchaco i Trujillo

Huanchaco es una platja de surfistes, prop de Trujillo. És conegut pels caballitos de totora, que són les barques que utilitzaven fa molts anys els pescadors de civilitzacions més antigues i encara se n'utilitzen. Es diuen caballitos perque pujaven a la barca aixerrancats, amb els peus penjant a l'aigua.

Decidim quedar-nos alla perquè es mes tranquil que Trujillo i aixi veiem el mar cada dia. Es un lloc que t'atrapa perque, sense ser una platja molt maca, anem a parar a un hostal molt acollidor, amb vista al mar. Els dies passen entre fer ioga, menjar mes i mes cebiche, fer el cafe amb un pastis a la tarda, veure les postes de sol, i llegir a les hamaques de l hostal.  Coincidim amb el Carnestoltes alla, pero es bastant pobre.

Mirem de deixar un petit espai per veure Trujillo, i les runes de la cultura Moche, les Huaca del Sol y la Luna, i Chan Chan. La veritat es que ho estan reconstruint encara, i treballant per habilitar mes zones per ser visitades, pero es forca interessant, el museu de la Huaca de la Luna, i com aquesta cultura cobria el temple i el reconstruia de nou a sobre, de manera que hi ha 5 temples un sobre l-altre corresponents a etapes diferents...

A Huanchaco tambe descobreixo l awale, el joc africa de les llavors, que ens acompanya els vespres amb la Katia. Trobo que es un joc amb una filosofia preciosa.