Cusco. La senyora Rosa

Vaig a portar la foto a la senyora dels sucs de fruita. Una bona excusa per tornar al mercat, amb parades més o menys previsibles a dins, i zones per menjar. I a fora, les parades més estranyes: un home venent biblies i imatges de crist, altres venent productes de bava de cargol, roba, jocs d'atzar, empanades i altres, i fruites estranyes, que em dedico a provar.

La senyora està amb la seva filla, i les nétes, em prenc un altre suc i li dono la foto... Al cap d'una estona de xerrar em diu que ha de sortir a dinar, que vagi amb ella... I això faig... Em porta a un restaurant local, serà el dinar més econòmic del viatge: 2 soles cadascuna (1 euro per totes dues), per un plat de sopa, un arros a la cubana, postre i beguda...

M'explica que va pujar els seus 3 fills sola, perque el seu marit no es portava bé amb ella, i que amb la parada i altres feinetes els ha pogut pujar. Parlem de la setmana santa, el divendres es cuina amb la familia i es fa un menjar fort, però ella no ho fara perque treballa tots els dies de l'any, els dies festius són els millors per la feina... Em diu que quan torni del Machu Picchu, torni a passar, que la seva filla té un restaurant i podem anar-hi a dinar, i que si vull puc llogar una habitació a casa d'ells...

Dóno un passeig i em trobo amb el David i la seva colla, que vam trobar al refugi de la Isla del Sol... I passo la tarda amb ells, pel mercat... Quan em preguntin què he vist a Cusco, diré que el mercat.... !

Cusco

Arribo a Cusco després d'un llarg viatge, perquè tot i que a Bolivia em diuen que el bus és directe, realment no ho és, i va fent parades a tot arreu...

Cusco és una de les ciutats més boniques que he vist a Perú, si no la que més. Aprofito les comoditats d'una ciutat per comprar algunes coses que em calen, fer-me un massatge, ...

També aprofito per refer-me amb el menjar. Tots els dies al Titicaca han estat de menjars casolans o de restaurants amb menus monotemàtics, i toooots porten arròs... Em surt per les orelles... I estant al final del viatge penso que em puc cuidar una mica, i descobrir les joies gastronòmiques de Cusco. Però no en descobriré gaires... Provo la Cicciolina, i em converteixo en clienta fidel, està a prop de l'hostal i la carta és tant interessant que puc anar cada dia a provar coses diferents, amb una bona copa de vi.

A banda d'això, Cusco té un muuunt d'esglésies, l'Església de la Merced, per exemple, del mateix fundador que la de Barcelona... Però el casc antic és molt bonic, amb muralles de l'epoca inca, i molt agradable per passejar, si aconsegueixes oblidar-te de tota la gent que et vol vendre tours, massatges o artesania...

El meu lloc preferit, però és el mercat. M'encanta, i per Setmana Santa hi ha parades típiques, que venen uns pans i dolços especials per aquestes dates, i també venen herbes i elements decoratius. Les herbes són per banyar-se, i altres per infusions.

Em torno boja fent fotos... Li demano a una senyora si li puc fer una foto, i s'hi posa bé... Em diu si li puc imprimir i portar-li. Li dic que sí....

Titicaca. I 5, la Isla del Sol

Per acabar amb el Titicaca, anem cap a la part boliviana, a Copacabana. Copacabana és molt més bonic que Puno, i des d'allà prenem un vaixell cap a la Isla del Sol. Segons les antigues creences preinques, allà va néixer el sol. De fet els inques van adoptar el culte al sol a partir dels pobles que van anar conquerint, originàriament no formava part del seu culte.

És una de les parts més boniques del llac, des del nord de l'illa es veuen els andes nevats. Per sort, no anem al sud, perquè és la part més turística i explotada de l'illa. Ens trobem unes catalanes, que tenen familia a Terrassa, i ens recomanen que anem a cal Alfonso, refugio Viracocha. Es el millor consell del viatge. Queda una mica enfilat i des d'alla, les vistes són espectaculars... La matinada i la posta de sol van canviant els colors verds, blaus i els grisos dels núvols....

L'Alfonso és un personatge. Cobra uns preus molt ajustats, pel manteniment del refugi, diu que no és un hostal. Malgrat tot se les apanyen per escalfar aigua, omplir un bidó i fer-la rajar per una pera de dutxa... Són ultra servicials, però diu que ell no busca fer-se ric amb això, "acaso el sol me cobra?"...

Finalment passem tres nits allà... i perquè no portavem la motxilla grossa, que si no, la tentació de quedar-s'hi hauria estat molt més gran...

Passegem per l'illa, anem a veure les runes, la roca sagrada, i tot el complex arqueològic... Ens impregnem de l'energia de l'illa, i realment el millor del passeig és el paisatge, més que les runes... Ens aturem a una platgeta del llac. L'aigua és transparent i encara que gelada, aconsegueixo ficar-m'hi... Un cop dins, és estrany, em costa sortir-ne. La platja està deserta i em banyo sola al Titicaca... Quan surto, poc a poc, tinc una sensació com de si m'hagués renovat, com un bateig...

Titicaca. 4. Escallani

Decidim anar cap a Escallani, ja que sembla que el diumenge és el dia que hi ha transport... Arribem a Capachica i és un caos, és dia de votacions, tothom està desplaçant-se amunt i avall, Capachica-Puno, Capachica-Llachon, Capachica-Juliaca... cap a tot arreu menys a Escallani. Ens diuen que com que hi ha eleccions, ja no hi ha més transport, que els cotxes van a altres destins més demandats... Que si un taxi, que si anem primer a Juliaca... Ho intentaríem, de debò, però quan veiem com van de plenes les combis, desistim... La gent les assalta literalment per agafar lloc...
Bé, doncs un taxi... No hi ha manera d'agafar taxis... Sembla que no toca anar a Escallani, fins que per fi aconseguim un taxi.. No sap ni què cobrar-nos perquè no coneix la ruta pero accedeix a portar-nos...

La carretera de Llachón a Escallani per la costa del llac és preciosa. Només per això val la pena anar-hi. A Escallani més màgia. Ens aturem i preguntem per un hospedaje, i ens diuen que justament aquest senyor en té. I diem que ens han parlat del Rufino (ve a la Lonely Planet...), i els dos somriuen i ens diuen que el Rufino és ell.

Ens acompanya fins a la comunitat. Es tracta d'uns allotjaments que formen part d'un projecte de Caritas, i estan implicades diferents famílies. Es reparteixen alternativament els turistes que van arribant, però estan tan contents que creiem que no arriben gaires. Per ara no tenen cobertura ni forma facil de contactar amb ells i aixo els dificulta treballar amb agencies o rebre trucades de persones interessades.

Ens assignen una familia i alla ens quedem. Preguntem quant valdrà, i no saben què dir-nos. Al final ens diuen 25 soles, per pensió complerta (poc més de 6 euros...!!!). Li diem que li donarem el mateix que a Llachon, 40 soles (10 euros), i li adelantem una part per si han de comprar alguna cosa. Decidim que ens quedarem dos dies perquè ens donen molt bon rotllo.

El lloc és preciós. Escallani té una de les millors vistes del llac perquè abarca un angle molt ampli. Som els únics turistes i la gent ens mira com preguntant-se què se'ns ha perdut alla... Veiem la sortida de sol des del jardí, i esmorzem i dinem amb vistes. El sopar el fem a dins, perquè estem a 4000 i a la nit baixen les temperatures en picat i fa molta rasca.... Encara estan construint el menjador, però tenen unes bones dutxes d'aigua calentona... que bé...

La Gloria em preguntava fa unes setmanes què tal els peruans? I vaig pensar que no m'havia relacionat massa amb gent peruana, només els dels hostals per turistes, que són tots iguals... Però al Titicaca en general i especialment aqui vam conèixer la família del Gregorio: el Johnny, els nens, Nina, Edwin... Ens comuniquem com podem perque parlen una barreja de quètxua i castellà i a vegades costa entendre'ls. Pero ens entenem amb somriures. Aquests peruans no ens vesteixen amb roba tipica ni ens treuen artesania... Ens fan uns esmorzars com els seus, un plat enorme d'arros amb alguna cosa..., van a pescar i a treballar el camp, i els nens ens busquen tota l'estona per jugar. Aquests nens ens demanen fotos i no ens demanen "un sol".

Titicaca. 3. La península de Capachica, Llachón... i torna la màgia

Decidim anar cap a Capachica, sembla que és una zona del llac molt menys turística. No ens acabem d'aclarir del tot amb el transport, i quan arribem a Capachica poble, ens diuen que des d'alla només hi ha transport a Escallani un dia a la setmana... Però en canvi podem anar a Llachón. Decidim deixar-nos portar, a veure què passa. Pugem a la combi, de nou som els únics estrangers, la gent és molt amable i els fa una mica de gràcia que ens decidim a anar amb ells... Em cedeixen el seient i acabo seient al costat d'una senyora. Al cap d'una estona la senyora em diu que si ja tenim allotjament, que ella té un hospedaje... I decidim que la màgia faci el seu curs, i baixem amb la Teodora. Ens diu que fa ja uns anys que es dedica al turisme, amb els seus germans, i fa uns poquets anys va obrir el seu propi allotjament. El porta sola, només ve el seu fill Eber a ajudar-la els caps de setmana, i suposem que també l'ajuden els seus germans. De nou, els seus fills estàn a la universitat, estudiant turisme i biologia.

És riallera, ens improvisa un dinar boníssim, sap entendre el què ens agrada, però alhora és un menjar casolà. Ens cuina uns tallarins amb castanya, especials per vegetarians... ! I no sé d'on, aconsegueix peix per mi, ja que no haviem avisat.... L'allotjament és molt agradable, estem sols, amb unes vistes precioses al Titicaca i als camps de cultiu, encara que no tenim dutxes (això sí, ens escalfa aigua calentona...). Mare i fill són molt servicials, ens expliquen sobre el cultiu de la quinoa, sobre els diferents tipus de muña (herbes per mate)... Passegem pel poble fins a un mirador, per veure els colors amb que el sol tenyeix la tarda, i passegem per la platgeta. Una platja una mica atípica, perquè està sembrada amb camps de cultiu...  veiem els nens pescant... i en fi, ens relaxem a Llachón.

Al dia següent arriben dos turistes a través d'una agència, només venen a dinar... La Teodora es lleva d'hora, comença a cuinar com una boja, perque han de dinar d'hora que després cal anar a votar. Quan arribem de passejar trobem tota la parafernàlia muntada, la Teodora amb el seu millor vestit, ensenyant com es teixeix, i amb les artesanies a punt per vendre.... Suposo que nosaltres la vam agafar més d'imprevist, no veniem en un grup organitzat que ve a veure el folklore de l'illa, per sort la vam poder veure en el seu ambient.

Ens quedariem més dies, però entre això i que ens diu que arriba un grup a la nit, decidim provar amb Escallani, que ens han dit que encara és menys turístic i que els anirà bé que hi vagi algú.

Titicaca. 2. Amantani i Taquile

A l'endemà dels Uros, anem cap a Amantani. Allà també hi ha allotjaments familiars, que s'administren de forma rotativa, de forma que es van repartint els turistes. S'estan desenvolupant, però el nostre és força precari. Realment són les habitacions que té lliures la Serafina, en una caseta molt humil. Però ens ensenya les habitacions que estan construint, aquestes ja per turistes, perquè tenen les portes a l'alçada nostra, mentre que les altres semblen de casa de joguina.

Allà ens allotgem nosaltres dos i una família americana, Cris, Diane, Ridley, i Rory. Porten uns mesos viatjant, els nens han fet un parèntesi en els estudis i segueixen estudiant a distància, durant un viatge d'uns 6 mesos. 

La Serafina parla una barreja de castellà i quetxua, i ens entenem com podem. Ens allotgen i ens donen els tres àpats per 30 sols, o sigui menys de 8 euros. El paisatge d'Amantani és preciós, un poblet ple de terrasses de cultiu, els camps de quinoa tenyits d'ocres i vermells. L'illa té un gran desnivell i tots els camperols i camperoles van amunt i avall, anant a treballar a les seves terrasses, i carregant feixos de patates... Aqui no crec que visquin del turisme, no hi ha tanta afluència per totes les cases que reben hostes. 

Mengem àpats molt més casolans, i dormim en uns llits mig desmanegats, i sense dutxes, pero per un dia ens apanyem. Com diu l'Ian, olemos fuchi... (un mexicanisme).

Com és habitual, abans de marxar ens treuen tota l'artesania, per vendre... 

A l'endemà, anem cap a Taquile, passem el dia allà. En el camí d'Amantaní a Taquile, bufa molt de vent, sembla que estiguem al mar, de tant com es mou el vaixell. Taquile és semblant a Amantaní, grans desnivells, paisatges de mil tonalitats de verds, ocres i vermells, terrasses i camperols. A Taquile és on veiem més concentració de turistes perquè tothom fa la mateixa ruta...I d'allà, cap a Puno de nou.

El Titicaca. 1. Les illes flotants dels Uros

Fa un munt de dies que no escric. Com diu l'Emilio, bon senyal, senyal que estic més ocupada vivint i gaudint del viatge.

El capítol d'Arequipa l'escriuré en algun moment. Allà em vaig trobar amb l'Ian, de fet ens vam veure per Nasca i ens vam trobar al bus d'Arequipa. Des d'aleshores vam seguir viatjant junts, Arequipa, Puno i Copacabana.

Ens vam establir a Puno i des d'alla vam explorar el Titicaca. És el llac navegable més alt del món (uns 3800), i el segon llac més gran de Sudamèrica. Això fa que seguim tenint algunes dificultats amb l'alçada, més que res quan camines ràpid o puges una mica, comences a esbufegar per no res... Les fulles de coca o el mate de coca semblen ajudar, si més no és la sensació que tenim, i es converteixen en la nostra rutina.

Vam anar a les ruïnes de Sillustani, on el paisatge és fantàstic. I de tornada ens vam aturar en algun poblet a veure com viuen... A vegades, en diferents situacions, tinc la sensació que com "l'abuela de la fabada", la gent es prepara una estona abans que arribem i després se'n tornen a les seves cases més comfortables... Bé, potser no és així del tot, però tot plegat a vegades fa una olor una mica artificial....

Hem tingut diferents experiències en allotjaments en famílies, des de les més turístiques a les més autèntiques.

Vam passar una nit a les illes flotants dels Uros. Segons diuen les guies, ara ja no queden descendents del poblat Uros, sino que són pobladors aymares que van veure la oportunitat de poblar les illes i explotar-les turísticament. Però ells fan veure que són descendents dels Uros i nosaltres fem veure que ens ho creiem. Però si més no, ens ajuda a entendre com havien viscut els Uros fa uns anys.

Es tracta d'illes flotants construides amb totora, una mena de joncs, plantes que creixen al llac. Es fa una base o suport i després es recobreix de totora. Originariament flotaven, però amb el fenomen del Niño es van desplaçar per tot el llac, i actualment estan ancorades al llac per evitar que es moguin. En qualsevol cas, ens mostren com es vivia, totalment al dia. La totora es va fent malbé amb l'aigua, tant del llac com de les pluges, i cal anar recobrint l'illa amb capes. Ens diuen que han de recobrir la superfície tres vegades al mes en època de pluges. També han de restaurar les vivendes, també fetes de totora. Això implica que de fet estan recollint totora i escampant-la per l'illa contínuament.

Pensem que realment viuen al dia, fins i tot l'espai on viuen és caduc...

En qualsevol cas, avui és una atracció turística més, una mena de parc temàtic, encara que fan veure que els seus avis ja vivien allà... tenim els nostres dubtes.

Ens rep la Cristina. Serà un dels allotjaments que pagarem més car en tot el viatge, ja que surt a la Lonely Planet.... Però dormim en una illa de no més de 100 m2 (?), amb uns flamencs domesticats, i en una caseta tota de totora... Realment és maco per l'entorn, dormir enmig del llac no té preu.

La Crisitina viu amb la seva familia i 4 families més en la illeta. Viu ja del turisme, els seus fills estudien a l'universitat (cosa difícil perquè hi ha poques places públiques i la privada és molt cara). Ens explica que ha fet una formació per rebre els turistes, ha visitat altres zones de Perú, com a intercanvi,  i aviat veiem que està tot molt assajat. Els menjars són deliciosos i fins i tot la presentació sembla més d'un restaurant que d'un poblet enmig del llac. Ens ensenya a fer unes artesanies com les que ven, ens vesteixen amb vestits típics, i ens porta als llocs més macos de l'illa per fer-nos les fotos. Te bosses d'aigua calenta pel llit, perquè la nit en les cabanes de totora és molt freda. I sortim a posar les xarxes per la pesca, vestits encara amb els vestits típics... I a l'endemà anem a recollir els peixos, pensant que no sabem si ho farien sense turistes....
I al marxar ens diu "hasta la vista baby" i riem.... Fins que de nou a Puno, sentim uns guiris explicant el mateix, i que els va dir la mateixa frase... :(

Després de sopar, ens canta cançons típiques i vol que cantem nosaltres. I ens acaba parlant de política. Alucinem perquè té una opinió molt elaborada, res a veure amb la camperola que vol semblar. Diu que ara no  necessiten una politica assistencialista...

Però en qualsevol cas, ens va agradar molt l'experiència de passar una nit allà, enmig del silenci del llac, i entendre com es vivia originàriament, totalment al dia.

4 mesos... con lo bonito que es levantarse cada día en un sitio diferente...

El temps ha passat molt ràpid, Vaig dir que estaria fora de 3 a 6 mesos, i realment seran més aviat 6, estic viatjant poc a poc, perque m'adonava del consum d'energia que suposava viatjar ràpid, i perquè vaig deixar els plans i la ruta ràpida i m'he deixat portar pel que sento... .

El meu primer mesiversari el vaig passar a Puerto Varas, el segon a Arica, el tercer a Huanchaco, i ara a Arequipa. Si el primer mes era la novetat de viatjar sola, el segon mes va ser treure el peu de l'accelerador i comencar amb el couchsurfing i a coneixer gent. El tercer va ser el mes més estrany, amb moments inoblidables com els 10 dies a Pascua, i el punt d'inflexió que va suposar el robatori a Lima més totes les històries de robatoris i atracaments diversos que m'han explicat. Vaig començar a viatjar amb una mica més de desconfiança i no tan valenta, cosa que potser ja està bé. També va ser el mes que em vaig trobar gent per compartir viatge.

I el meu 4t mes, es el mes que he après de veritat a gaudir on estic. Realment Perú se'm va atravessar una mica, i se'm va ajuntar amb el cansament, i vaig pensar ja en tornar. Però, el Machu Picchu és com un altre punt d'arribada, i segueixo endavant...

En 4 mesos, porto a la butxaca monedes de 6 paisos: Argentina i Chile ja que hi tornaré, Perú, moneda de Bolivia que em va donar la Isabelle, moneda d'Uruguay que em va donar l'Eider per si hi anava, i alguns euros que encara porto....

Porto uns 6 GIGA de fotos.

Parlo ja en castella de sudamerica, adaptant-lo a cada pais...

He conegut gent de: Japo, Chile, Peru, Argentina, Colòmbia, Ucraïna, Alemanya, Suissa, Holanda, França, Canada, Catalunya, País Basc, Tenerife, Madrid, Suècia, Mexic, Estats Units....

I he de dir que en cada moment et vas trobant i vas aprenent el què necessites...

He trobat gent que m'ha ensenyat a:
gaudir de tot plenament i somrient tot el dia,
que és normal trobar-se cansada o trista a vegades,
a saber viure austerament,
a cuidar-me i a donar-me alguns capricis durant el viatge,
que hi ha tantes maneres de viatjar com viatgers...

M'he trobat gent que ha passat un mal moment i m'han dit que si mai m'hi trobava, no em deixés emportar per això, que justament aleshores, t'has de centrar en el viatge, i no tirar la tovallola. I m'he recordat molt d'això a Lima.

Des de lluny em donen també consells, "has de fer el que et digui el cor", "hi ha moments molt bons i altres menys, és com la vida, però a la vida normal els cicles van més lents i en un viatge tot és més ràpid i intens", "tot forma part de l'aventura".

Quan m'he sentit cansada, m'he trobat gent que també ho estava, i ens hem donat suport... O m'he trobat gent com el colombià, que m'ha dit, "pero para qué vas a volver en Mayo, con lo bonito que es levantarse cada día en un sitio diferente...". Aquest mereix un post a part... esta baixant des de Colòmbia amb la seva nòvia japonesa, parant a tot arreu, vivint sense gastar. Ens vam conèixer a Cajamarca en un CS, i ens hem tornat a trobar a Huancachina, després que han estat venent barrets de palla per fer uns diners més.

Quan vaig perdre la camera em vaig trobar: la Katia que anava ja per la tercera camera, el Jorge que se li havia espatllat el disc dur i havia perdut les fotos de toooots els seus viatges, i ara em trobo l'Ian que viatja sense camera. Sí, sí, es pot viure sense camera.

He compartit cerveses, vins, asados, fernets, piscos, dinars, cafes amb pastis, postes de sol, classes de ioga, jocs de cartes, acudits, converses i silencis... I avui, esmorzant ens preguntavem quin dia era avui. Ah, si! es veritat que és cap de setmana... I és que per nosaltres cada dia es dissabte o diumenge....