dijous, 26 de maig del 2011

Salar d'Uyuni i SudLipez

El viatge comença pel salar d'Uyuni, una extensió enorme, un desert de sal... després de les pluges hi ha algunes zones que no es poden recorrer però tenim la sort que ja es comença a accedir i podem arribar a la illa intiwasi, que també anomenen Isla del Pescado, tot i que en alguns llocs apareixen com illes diferents...

Ens aturem en diversos punts del salar, veiem els homes treballant la sal, de forma mecànica, mentre que en altres zones que no es visiten s'extrau la sal de forma més industrial. El paisatge és espectacular, un blanc brillant miris on miris, amb els reflexos del sol en l'aigua que encara queda. Veiem un hotel de sal, i parem a dinar a l'illa. És una illa preciosa dins del llac de sal, plena de cactus.

A la tarda anem desfent el cami per anar cap a la propera parada. Tot i que haviem parlat de veure la posta de sol, finalment el conductor va a la seva i ens quedem sense la posta de sol al salar... Ja tindrem altres crepuscles, què hi farem... Hem d'estar contents de l'espectacle que hem tingut tot el dia.

Anem a dormir a un poblet enmig del no res, del desert. Fa molt fred, el cotxe fa un soroll estrany i pensem a veure com anirà tot, però arribem bé i el conductor aconseguirà que funcioni tot bé l'endemà. Ens allotgen a tots 5 en la mateixa habitació, i sembla que no faci tan fred, tots sota el mateix sostre... El Marek ens explica que està viatjant des de Mèxic a la Patagònia en 3 mesos, i que després en vol fer una presentació que es dedica a passar per les escoles i altres llocs on li paguen alguna cosa... Una bona idea per viatjar i finançar-se una mica... Però els tres mesos fan que no dormi dos dies seguits a la mateixa banda, i va una mica accelerat, tot i que ell sembla gaudir d'aquest viatge i això és el que compta.

L'endemà recorrem un seguit de paisatges amb roques de formes estranyes, llacs altiplànics, gaudim dels paisatges, fins acabar a la Laguna Colorada, on encara es poden veure alguns flamencs, malgrat el fred que els està fent marxar. Anem gaudint de les converses en el 4x4, i de la música folcklorica andina, que al principi era molt bonica però després de repetir el mateix cd milers de vegades, ens comença a cansar... La Laguna Colorada és totalment vermella pels minerals que té, amb el sol de la tarda agafa un color increïble. Dormim al costat de la Laguna, ben aviat perquè allà el fred encara és pitjor, i sopem tan aviat es fa fosc i anem com un cohet cap al llit, amb tota la roba que tenim.

L'últim dia és una mica estressant, ens llevem a les 4,30 per veure els geiser i recorrer el cami que ens queda per arribar a la frontera cap alla a les 10. Arribem als geiser quan no hi ha ningú, i veiem sortir el sol allà, en silenci... poc a poc arriben més cotxes i seguim el nostre camí. Veurem aigues termals, però decidim no banyar-nos, encara fa massa fred tan aviat al matí... Veiem el desierto Dalí, que porta el nom perquè els paisatges semblen sortits d'un quadre de Dali. Acabem a la Laguna Verde, ens diuen que té  un color més verd més tard perquè amb el fred l'aigua està una mica glaçada, però a nosaltres igualment ens sembla preciosa....

Arribem a la frontera i ens acomiadem de l'Aline, que torna cap a Uyuni. La pobra ha estat morta de fred durant tot el viatge, mai havia passat tan fred a Brasil. La resta seguim cap a Atacama.






dilluns, 16 de maig del 2011

Cap a Uyuni

Decideixo que no vull veure res més, ni els voltants de la Paz, m'han dit que les runes deceben bastant després de veure el Machu... Penso en veure alguna cosa més de Bolivia, però també penso que forma part ja d'un altre viatge, que necessita més temps i jo estic pensant ja en la tornada... I decideixo anar cap a Uyuni, que realment és el lloc que més m'interessa...

Arribo després d'un bus nocturn, el més luxós que he trobat, tot i que és com els més normalets d'Argentina o de Chile. M'han dit que agafés el millor perquè la carretera és molt dolenta... Allà em trobo amb el Marek, un txec que està viatjant des de Mèxic a la Patagònia en tres mesos (un concepte radicalment diferent de viatge al que jo estic fent, m'esgoto només de pensar-hi. Diu que de les últimes 8 nits, només dues ha dormit en un llit, les altres acampant o en busos...)

Contractem un tour pel mateix dia, ell perquè no té temps, i jo perque no vull passar-me un dia a Uyuni, una ciutat que només és un punt de sortida dels tours... En el 4x4 ens ajuntem amb la Matilda i el Rodrigo, una parella sueca-xilena, i amb l'Aline, una noia brasilera. 

La Paz

Em feia molt pal parar a La Paz, m'havien dit que és molt perillosa, i que no val molt la pena, però també m'havien dit que té un encant especial... I he de dir que sí, que les dues coses són veritat.

A l'hotel em fan un recordatori de tots els perills hipotètics... Una bona entrada a la ciutat... Que no agafi taxis al carrer, perque hi ha falsos taxistes (igual que a Lima), que si se m'acosta algu dient que és policia, que no el segueixi ni pugi a cap cotxe amb ell, perquè també hi ha falsos policies demanant passaports i coses així... Que hi ha gent que et distreu i aprofita per robar-te, embrutant-te amb alguna cosa i dient que s'ha cagat un ocell. I que, en definitiva, si veus algú que cau a terra, que no l'ajudis... Em sembla tan trist, que realment penso que no és una ciutat per quedar-s'hi, que no és el meu lloc, però si no fos per tot el que em diuen, la meva experiència allà és d'una ciutat tranquila, i de gent amable. I finalment decideixo que si he d'agafar un taxi, l'agafaré, vigilant una mica però no em puc emparanoiar....

Com a ciutat és caòtica, està enmig d'una vall, construida com en V i t tot són pujades i baixades molt pronunciades, i a més de 3600 m d'alçada, o sigui que et falta l'aire cada cop que et mous. Com que és 1 de maig hi ha manifestació al carrer, però es veu que és bastant normal que hi hagi movilitzacions constants, talls de carrers, etc...

Per on jo em moc em sembla menys sorollosa que altres capitals, però té una estructura urbanística molt caòtica. És bonic observar-la des del mirador del Killi Killi, des d'on es veu una vista de 360 graus de la ciutat...

Em moc per dues zones, la zona turística que és com un ghetto, ple d'hostals, d'agències de turisme i de botigues d'artesania, i el mercat de les bruixes, una zona on venen productes que porten sort, ungüents i tot tipus de coses estranyes... Vull comprar un bolígraf i no trobo cap papereria... I evidentment tot és més car que a la zona local...

I la zona colonial, on hi ha museus, i la plaza Murillo. Sorprenent el museu d'instruments musicals, hi ha més instruments reunits allà dels que mai hauria imaginat, de totes les èpoques, països i fins i tot instruments inventats... Per allà em trobo el Claudio, un dels tres madrilenys amb qui vaig viatjar en cotxe per Argentina. Als altres dos me'ls havia trobat fa poquets dies a la Isla del Sol per un caminet...

La Plaza Murillo és el meu lloc preferit de la Paz, m'assec allà a veure la gent, i allà és on li trobo l'encant a la ciutat. Moltes dones encara van vestides amb vestits tradicionals, i amb barrets (cosa normal d'esperar als poblets, i també ho he vist a Perú, però no a la capital). Les families van a donar menjar als coloms, a fer-se fotos, a berenar, i allà passem tots la tarda... I aquesta és la Paz que recordaré.


5è mesiversari, a Cusco

El meu 5è mes és un dia després de veure el Machu Picchu...

Durant el 5è mes he viatjat molt temps amb l'Ian, un amic amb una trajectòria vital molt especial, gens lineal. És dels USA, però viu a Mèxic, treballava en la indústria discogràfica i ara està arrencant una ONG. Escriu, i em tornen a venir les ganes d'escriure, i com ell diu, no he de fer un blog, o si el faig que sigui anònim i abocar-hi tot, he d'escriure tot el què em passi pel cap...

En aquest mes he gaudit de Perú, he estat en poblets i he conegut gent senzilla i fantàstica. He trobat també molts viatgers que es busquen la vida com poden: venent polseres, venent trufes, quedant-se a treballar del què poden per seguir viatjant un temps més. Cada sol compta per ells, i he après a valorar la relativa tranquilitat econòmica que em permet quan ho necessito tenir una habitació per mi sola, encara que sigui molt senzilla, i no compartida amb 10 backpackers més, o fer un bon àpat que no sigui un menú de 5 o 8 sols, que sempre consisteixen en el mateix. O fins i tot poder agafar el tren cap al Machu Picchu, encara que sigui en l'horari més barat, quan la gent hi va en bus, caminant o com sigui per tal d'estalviar uns dòlars. Sempre recordaré un argentí que a Cusco ens va dir que no aniria al Machu Picchu perquè no podia pagar-ho. I li vam dir que hi podia anar en bus i caminant, però ens va dir que no tenia diners per l'entrada (45 dòlars). I que aniria a Pisac, les runes més semblants al Machu Picchu (però que un cop has vist les dues, crec que no es pot comparar...). Em va tocar tant que esperava trobar-me'l de nou per comprar-li totes les polseres....

Però com diu el Carlos, comences a viatjar i aviat t'acostumes a les relatives incomoditats, diu que fa mesos que no es dutxa amb aigua calenta i que s'ha acostumat als hostals més bàsics, que realment t'adones que no ho necessites. I és cert, he menjat per 2 sols (0.5 euros), he dormit per 15 bolivians a la Isla del Sol (1.5 euros), m'he banyat amb cubells, o no m'he banyat durant uns dies... i justament han estat moments on he estat ben feliç..., millor que en alguns hotels més còmodes...

I bé, a Cusco, després de veure el Machu Picchu, tinc la sensació que podria ja tornar al dia següent, que he acomplert una altra fita del viatge, que he vist ja tantes meravelles de paisatges, de runes, d'animals... que hi ha un cert punt de saturació, com que ja no podré veure coses diferents, ja que aquests països s'assemblen una mica entre ells: volcans, runes, llacs... I començo a pensar en el retorn i a mirar bitllets d'avió, però encara em queden alguns llocs que vull veure: Uyuni, Atacama i el nord d'Argentina.

Celebro el meu 5è aniversari a la Cicciolina de nou, per acomiadar-me de Cusco... Sí, es diu la Cicciolina per la que coneixem tots, es veu que la mestressa s'assembla a ella i tenen una foto de la Cicciolina allà penjada...

Passejo per Cusco, per San Blas, on m'allotjo, que és un barri antic preciós... I em fa pena deixar Cusco perquè també vol dir deixar Perú... I no m'atrau massa La Paz... Però Bolivia m'espera.






dimarts, 10 de maig del 2011

El Mapi, per fi

Arriba el dia. Em llevo a les 4, per fer la cua per agafar els primers busos que pugen al Machu Picchu, Mapi pels amics. Aixo m'ha de permetre entrar entre els 400 primers. Només els primers 400 poden accedir al Wayna Picchu, un turó des d'on es veu una vista increible de tota la ciutat inca.

Mentre em vesteixo sento que encara plou, ha plogut tota la nit. Em posaria a plorar, porto 5 mesos viatjant, he esperat que passi l'epoca de pluges, ha fet uns dies preciosos, pero avui esta plovent...

Pero bé, fem la cua, i agafem torn per entrar a les 7 al Wayna Picchu. Em trobo a una japonesa, la Yoko, i decidim veure com esta el tema per pujar, ja que sembla que el cami de pujada no es molt bo, i amb la pluja i tot, no sera facil. I penso, per que pujar si estara nuvol... Efectivament, entrem al conjunt i no es veu res, la boira ho tapa tot, no sé ni on estan les ruines. Pero anem cap al Wayna. Alla hi ha una colla de totes les edats, tots pujant i esbufegant, pero amb ilusio i energia, i nosaltres ens unim a ells, seguim sense veure a uns quants metres, pero ja que hem arribat fins aqui i hem tingut la sort de ser dels 400 primers, ho hem d'aprofitar.

Arribem dalt despres d'una hora, el cami no és tant dolent pero si que la pluja ho complica tot una mica més. Ens asseiem tota la colla per on podem, mirant el paisatge, del que només veiem alguna muntanyeta entre els núvols. Esperem pacientment... Jo em lamento que volia pujar un dia abans pero no hi havia trens, i un guia em diu que el Machu és pels decidits, que no pots tenir dubtes i que no rep a tothom.  Pero que hem de confiar.

Poc a poc es comencen a filtrar uns raigs de sol, i es comenca a dibuixar el paisatge sota la boira. Aixi, ens adonem que estavem tots asseguts mirant cap a una altra banda, i que la ciutat antiga esta a l'altre costat... No sabiem ni on estava...!!

I poc a poc, el Mapi es comenca a deixar veure. Es magic... Ens quedem més de dues hores a dalt, fins que veiem tot el conjunt. Al principi és una mica estrany tot, veiem les runes des d'una altra perpectiva, és com si no fos el que coneixem.... Després d'una bona estona d'observar la ciutat des de dalt, com si veiessim un mapa, baixem el Wayna Picchu. Quan estem a baix i ens donem la volta, veiem el que no haviem vist a l'anada , per la boira. El Wayna Picchu que hem pujat és la muntanya que es veu a totes les fotos tipiques, per aixo no reconeixiem la vista, perque estavem dins la foto!!!

 La resta del dia la dedico a passejar per alla, una estona amb una guia i la resta sola. Acabo la tarda al costat  de  la torre del guardia, el punt on es veu la vista tipica de les fotos. Des d'alla  veig  com van canviant els colors de la tarda mentre el sol va baixant... I fins l'hora de tancar estic alla, observant en silenci.

I despres, bus de baixada, tren fins a Ollanta i combi fins a Cusco...

http://panoramas.pe/machupicchu100.html 








El meu cami inca. 3.Ollantaytambo cap a Aguas Calients

Ollantaytambo es un poble tranquilet, com Pisac, menys quan arriben 15 autocars i deixen la gent a la Plaza de Armas. Com a poble conserva perfectament les bases de les cases de l'epoca inca, i a sobre han construit obra nova, pero és molt bonic passejar pels carrers antics amb els murs imponents. A banda te un conjunt de runes, no tan bonic com Pisac pero també es bonic, sense gent. Ja se que semblo una mica pesada, pero a Cusco vaig fer un tour amb gent i quasi em moro, no sentia ni al guia del meu grup, de tant soroll que hi havia, hi vaig quedar escarmentada, perque tots els grups fan la mateixa ruta i a la mateixa hora...

Es un poble on et quedaries... faig la majoria dels meus apats a un cafe on tot els beneficis van per les comunitats d'alla, Cafe Hearts. I passejo pels voltants, pels camps... Realment, el valle sagrado no són només dos o tres poblets, tot l'entorn té restes de l'epoca inca, n'hi ha un munt.

D'alla surt el tren cap al Machu Picchu, quina emoció. El tren va ple, és un tren amb grans finestrals peral costat i al sostre veure el paisatge. I ens porta fins a Aguas Calientes, on passare la nit per poder matinar i pujar ben aviat al Machu Picchu.
Abans de dormir vaig als banys termals, estan plens de gent que baixa del Machu, pero jo ho faig abans, perque l'endema baixare del Machu cap al tren directament. Aguas Calientes, segons la Lonely Planet no té res, és un lloc bastant lleig. I sí, ho és, és només un lloc fet per als turistes com a punt d'aturada de camí al Machu.

El meu cami inca. 2. Salinas i Maray

Anem cap a Maray. Hi ha unes restes perfectament conservades, bé, restaurades. Pero son precioses, són terrasses de cultiu amb forma d'amfiteatre, mai havia vist alguna cosa igual. Diuen que probablement era un laboratori per experimentar amb diferents cultius, ja que en cada alcada la temperatura i precipitacions afectaven de forma diferent.

Les Salines estan encara en funcionament, crec que són d'abans dels inques, i formen unes terrassetes on encara s'extreu la sal. Formen un paisatge precios.

D'alla tornem a Urubamba i agafo una altra combi a Ollantaytambo. Les combis son el transport més divertit, no surten fins que s'omplen i va pujant i baixant gent tota l'estona.


El meu cami inca 1. Pisac

La pregunta que ens fem continuament amb els viatgers que ens anem creuant per Peru i especialment arribant a Cusco és: has estat ja al Machu Picchu? I la segona pregunta és: has fet l'Inca Trail?....
Hi ha com una pressió en l'aire per fer el camí inca, 4 dies de trek, acampant fins arribar al Machu Picchu... Jo finalment penso que no estic molt en forma, que el camí esta a una certa alcada, i que no vull arribar esgotada al Machu Picchu, que prefereixo arribar tranquilament i disfrutar un cop arribi alla.


Així que decideixo fer el meu camí inca particular, que consisteix en recórrer el Valle Sagrado, amb transports locals, dormint als poblets, fins arribar a Ollantaytambo on s'agafa el tren pel Machu. Gran decisió, perque el que els tours fan en un dia, jo ho faig en tres dies, dormint a Pisac i a Ollantaytambo, i recorrent les ruines incas en els horaris on no hi ha ningu... Pisac es un conjunt molt ben conservat, diuen que es el millor despres del Machu Picchu. Es una petita ciutat amb temples, la recorro a la tarda, caient el sol, i ajuntant-me amb una parella peruana-italiana i el seu guia. Realment, sense guia et perds moltes coses.

Dormo a Pisac, sota un cel estrellat, un poble que queda en silenci quan desapareixen els autobusos de turistes...

Al dia seguent aprofito per veure el mercat del diumenge, dia que ve tothom dels voltants a vendre menjar i fer intercanvis. El veig abans que arribin els grups, quan encara l'estan muntant i quan es comenca a omplir me'n vaig a l'esglesia. Diuen que a les 11 fan missa en quetxua, falta encara molta estona pero faig cap alla, escolto el sermo antiavortament i veig tota la gent que surt de la missa anterior, és diumenge de Pascua. I poc a poc va baixant la gent que ve a la missa, amb els vestits tipics, i jo passo potser un parell d'hores veient la gent. Fins que s'apropen les 11 i es comenca a omplir tot de turistes fent fotos... Moment de marxar...

Agafo el bus local cap a Urubamba, per anar cap a Ollantaytambo. Alla em trobo una parella india que viu a Londres, que van a veure les Salines i les terrasses de Maray, i decidim compartir un taxi junts. Al bus, pero, em trobo un nen, que diu "este es un autobus de gringos!", i li dic que jo no soc una gringa...  (Pero si que cantem una mica tots tres en el bus...). I es queda tan parat que ens fem amics. Li dono uns caramels que porto, m'explica coses... I al final un home una mica friki que esta al mig de tota la conversa em diu que ell tambe em vol fer un regal. Ven artesania i em vol regalar unes arracades. I decideixo acceptar... Li pregunto com es diu i em diu Luchi, Luchi fer... I em quedo una mica flipada... sort que l'home baixa i em quedo amb el nen una estona mes, pero aquestes arrecades no se si me les posare gaire...

"Dios nos pone a las personas en nuestro camino"

I la vida funciona aixi... Si no m'hagues trobat a unes catalanes a la illa del sol no hauria anat al refugio Viracocha i no hauria trobat al David, la Sarah, l'Ale i el Carlos. I si no hagues fet la foto a la senyora Rosa, no hauria tornat al mercat de Cusco a portar-li, per acabar dinant amb ella i explicant-me que la seva filla llogava una habitacio i tenia un restaurant. I just despres, donant un ultim volt pel mercat, em trobo al David, i em diu que la colla esta alla dinant, i em passo la tarda amb ells. I l'Ale em diu que es vol quedar a Cusco treballant un temps per estalviar una mica i seguir viatjant cap a Peru. I li dic que conec algu que lloga una habitacio, i els presento... I al cap de mitja hora te una habitacio i una feina de "mesero", per comencar ja... El pobre quasi no te temps de fer-se a la idea, ja l'esperen per treballar. A mi el sou em sembla ridicul, un sou perua, pero li ofereixen on dormir i el menjar, i aixi tot el sou queda per ell...

I quan torno al mercat abans de deixar Cusco, la senyora Rosa m'explica somrient que ella va a ajudar a rentar plats al restaurant, i l'Ale li diu que ella ja  ha treballat prou i que ho deixi per ell.

I penso que te rao la senyora Rosa quan em deia, dinant, que Dios nos pone a las personas necesarias en nuestro camino.