dimecres, 8 de juny del 2011

De viatge a Barcelona

I ara que ja porto uns dies a Barcelona, i ja estic païnt tot, sóc capaç d'escriure alguna cosa...
A vegades sembla que he tingut un bonic somni, sembla una pel-lícula, plena de paisatges, coneixent gent, passant moments bons i altres no tan bons, aprenent... Però no és un somni, perquè en despertar ja no em trobo la vida que tenia abans.

I durant 6+3 mesos m'he preocupat de carregar la bateria de la camera enlloc de la Blackberry, de mirar correus d'amics enlloc dels de la feina.. M'he "estressat" pels propers passos a fer, enlloc d'estressar-me en reunions absurdes...He dormit en un munt de llocs diferents, he pujat en busos, trens, vaixells, avions, bicicletes, cavalls... enlloc de la Linia verda o groga del metro.He planificat destins enlloc de planificar projectes, i l'únic pressupost que he controlat és el de despeses diàries, sense pensar en rendabilitats, marges bruts...

He canviat el lindy pel tango i balls de l'illa de pasqua. Els meus objectius han estat les postes de sol, i el meu cap he estat jo.

M'he perdut també moltes coses: 6 mesos de l'Abril, els 40 anys de moltes amigues meves, i altres aniversaris de gent que estimo, veure créixer la panxeta d'algunes que estan a punt de ser mares, estar a prop d'amics i parents que han perdut algú estimat o que han passat un mal moment, i molts dies de swing. I avui, sé que no tinc la vida que tenia abans, ni vull tenir-la, i sé que poc a poc he d'anar construint aquest present, que s'ha acabat el temps de moure's, de buscar, de conèixer, i comença el temps de gaudir de nou Barcelona.

Quan viatjava i deia que era de Barcelona, a la gent se li iluminava la cara, li brillaven els ulls, haguessin o no estat a Barcelona, deien ooooh Barcelona, quina ciutat més bonica... Doncs sí, arribo a una de les ciutats més boniques del món, amb el repte de viure-la com si seguís de viatge.

6 mesos i a Barcelona

El meu 6è mes va ser a Buenos Aires, en el compte enrera de tornada. Abans, Atacama, nord d'Argentina, Mendoza...

Per una banda necessitava tornar, i seguir el meu pla inicial, però a mesura que passaven els dies, i tant a Mendoza com a Buenos Aires vaig tenir la sensació que m'hi podria quedar un temps més... , que no hi havia tanta pressa per tornar...

El sisè mes, vaig viatjar sola, però vaig passar una bona part a casa de gent, el Carlos, la Patricia... I bé, què dir... El gust per tornar a tenir una casa i no només una habitació, els vespres en bona companyia, compartir xerrades, somnis, projectes, i no només la conversa d'on ets, cap on vas, quan temps portes viatjant...

I Mendoza és un Buenos Aires en petit, mooolt més petit, la música sona per les places, les confiterias o cafès sempre plens de gent amb el seu cafè, medialuna i el got d'aigua, i la tardor va caient poc a poc, i em fa més fàcil tornar cap a la primavera de Barcelona.

I bé, en aquests últims dies, gaudeixo d'aquests petits moments, i m'adono que els millors vins no són els que cato a les bodegues de Mendoza, sino els que comparteixo amb el Carlos i els seus amics... I que els millors àpats de Buenos Aires són els tomàquets secs i les albergínies acompanyades de l'arròs amb verduretes que fa la Patrícia amb tant de carinyo, i que compartim amb la Bibi, escoltant i rient amb les seves històries.