dimecres, 25 d’abril del 2012

Llima i sucre


A l’Andreu li agradava el verd, tots els verds, des del maragda, al molsa. Per això, quan vaig veure aquells llençols de color verd llima en un aparador, no ho vaig dubtar. De seda, llisos, d’un verd viu. Aquella nit vam sopar a la cuina, amb una ampolla de l’últim Rueda que havíem descobert. Mentre jugàvem a recollir la taula em va posar la mà a la natja i em va empèyer escales amunt. El vaig despullar poc a poc, com si tinguessim tot el temps del món. Com és que ho recordo amb aquesta intensitat?


Ara el meu torn. Peça a peça com si descobrís una pell nova sota la roba. Més que despullar-me el cos, em despulla l’ànima. Entrellaçats, ens deixem caure nus sobre aquella gespa verda, que s’enfosqueix en abaixar el llum. Ens cargolem entre els llençols. Carícies de llima amb sucre m’ericen la pell. Ens passem la nit jugant entre els coixins, descobrint racons d’aquella selva humida i xafogosa. En un moment de la nit m’agafa la cara entre les mans, em mira els ulls, obre els llavis com si alguna paraula lluités per sortir. No diu res i m’agrada. Cap paraula pot millorar el que em diu amb el cos.

I torno a pensar, com és que ho recordo tan clar, si ja fa vuit estius.


L’Emma gemega en el mateix llit. Però no és de plaer i el llit ja no és llima i sucre. S’esforça a contenir el plor, com si algú estés escoltant a la cambra del costat i no volgués que la sentissin. O perquè creu que si es deixa anar la tristesa acabarà dominant-la, que plorant en silenci pot controlar la pena que l’ha amarat. Es queda una estona estirada, recordant els darrers dies.



Fa una setmana va trucar una parella interessada en la casa. Una casa petita, envoltada d’alzines, a mig camí entre el Pirineu i el mar. La van posar a la venda després del seu divorci, fa quasi un any. Des d’aleshores l’Emma hi ha anat de tant en tant a recollir una mica, a tenir cura del jardí i dels records.



Aquesta vegada ha tornat a la casa per fer una altra repassada abans d’ensenyar-la. Ordenar, netejar, llençar. Llibres vells per la biblioteca del poble, roba nova per la veïna, i trastos inútils a la brossa: l’aparell de música que funciona quan vol, una batedora vella, un router espatllat. Cambra per cambra, seleccionar, recollir, descartar. Objectes, emocions, records desordenats. El dia que la Maria es va fer un trau a la cella i van conduir nerviosos els quaranta quilòmetres que els separaven del poble. Las tardes d’estiu que passaven junts, l’Andreu llegint, la Maria dibuixant, i ella escrivint contes. Els cops de porta de l’Andreu quan discutien i fugia amb la seva bicicleta. El dia que van decidir comprar la casa. La vegada que el Wolf va estar lladrant tota la nit, ells espantats sense atrevir-se a sortir, i mai van saber de què es tractava. La primera nit que hi van passar, quan l’Andreu li va preparar el sopar, amb espelmes, una pasta al pesto una mica passada però amb gust d’afecte, i un Priorat. Les nits d’hivern sota les mantes. I la seva darrera nit allí. Encara no sabien que seria la darrera en aquella casa, però d’alguna manera ho intuien. L’Andreu se’n va anar al llit i ella es va quedar escoltant Anthony and the Johnsons en el sofá fins que es va adormir. Ells no ho volien veure, però la Maria ho sabia del cert. Al matí li va preguntar, entre sorolls, mentre mastegava els cereals amb llet: mamà, tu t’estimes al papà?


Ahir es va dedicar al jardí. Fulles seques, pols, terra. En un racó, sota una pila de fullaraca, un tros de roba vermella. Es va ajupir i va trobar una barbie de la Maria, amb la cabellera rossa tenyida de xocolata per la pluja. A la Maria ja no li agraden les barbies. A la brossa, també.


Al vespre, va agafar una caixa amb joguines i dibuixos de la Maria per carregar-la al cotxe i revisar-la amb calma al seu àtic de Barcelona. No va poder evitar fer-hi una ullada, somrient amb tendresa. Dibuixos d’un dia de platja, peixos, ones, sorra. Els tres amb el trineu. Éssers fantàstics, monstres i follets. Un príncep i una princesa. Ell de blau, ella de rosa, agafats de la mà en un jardí ple d’arbres fruiters i flors, sota un cel blau tacat de núvols blancs i un sol rialler. En una cantonada, una nena amb un gos semblen observar l’escena. La Maria sempre va dibuixar bé, va pensar. I també va pensar que ella ja no estimava l’Andreu quan ho van deixar, però li va fer mal. Li va fer mal que el seu príncep s’hagués evaporat, poc a poc, sota el sol radiant, com un príncep d’aigua blava.




L’Emma ja fa hores que dóna voltes i gemega en el llit que ja no és llima i sucre. Per fi sona el despertador. La vibració l’agafa per sorpresa, la sacseja, esquerda la seva cuirassa, i la tempesta s’escapa per les fissures. El plor omple la casa, surt per les finestres, fa callar els ocells que canten al jardí. Després d’una estona, acaba les llàgrimes. Silenci. Com si estirés el fil d’un estel, recull el núvol de tristesa que sura a la cambra. Tiba el cordill imaginari amb suavitat, i el va enroscant amb molta cura.

Respira fons, s’aixeca, es dutxa, es prepara un cafè ben carregat amb els ulls encara vermells. Després de tres dies de feina sembla que ha passat una brigada de neteja, fa olor de lleixiu i sabó pertot, i no queden indicis de vida. El que havia estat una llar ara només és una casa. Espera la trucada dels futurs habitants, prenent el cafè.

diumenge, 15 d’abril del 2012

L'ombra de l'eunuc

De vegades penso que la persona és un animal que s'ho té molt mal muntat perquè sis segons i mig poden marcar-te un forat al somriure i al cap de vint-i-cinc anys, encara se't veu la marca d'aquells sis segons i mig./

Llavors em va saber greu no haver estat present a l'enterrament del poeta al seu cementiri.
-A tu sempre et sap greu tot el què no fas.
-Sí.
-I per què no mires el que fas? /

Des de llavors, i ja ha passat tant de temps, intento, però no ho aconsegueixo, continuar vivint amb aquest dolor agudíssim dins de la memòria. Per això, també, ni l'amenaça de la veu rogallosa ja no em fa por perquè arriba un moment en què t'adones que amb la mort només et mors. I llavors deixes de sentir basarda./

En aquells moments jo ja tenia dibuixada dins desl meus ulls aquella fina ratlla d'odi, una ratlla tensa com un fil de pescar, tibada i fina però tan forta que, usada amb habilitat pot decapitar./

que no anava de putes com la gent de bé perquè jo era un home de mal. /


...amb un encàrrec per anar tirant que consisteix en acceptar que viure és aprendre a dur aquest fragment de vida no volguda i les seves conseqüències fins a la mort"./

Van estar parlant encara una bona estona fent esforços per desfer la tibantor de l'esgrima. Va tornar la calma suau i, de molt poc, en Miquel va estar a punt de dir-li t'estimo, Teresa, no t`he deixat d'estimar mai. Però no li ho vaig voler dir per por de tibar massa la bona sort de l'encontre, i perquè , en el fons, la tossuderia d'aquell viatge inoportú a Praga em tocava la moral./

Quan mira enrera el crític veu l'ombra d'un eunuc.



Jaume Cabré