Viatge d'hivern. Els contes de Cabré. Intensitat i poesia.
-No m'ho crec.
-No et creus què?
-Que gasti el seu temps a trobar frases com que ja ho sabia. De vegades és més divertit i instructiu anar al cine.
(...)
-A més -va fer la Victòria quasi com un retret- diu que els llibres que té són mediocres
la majoria. I desconeguts. I possiblement ningú ha passat els ulls amb atenció per descobrir-hi les grans veritats. Algú ho ha de fer.
(...)
-No tot és buscar la saviesa ignota.
El malalt es va quedar parat. Gosava contradir-lo? Ella, segura, continuà:
-vostè llegeix aquests llibres perquè li fa pena que no els llegeixi ningú més. Li fa pena l'oblit i la gent oblidada.
Pols.
//
- Mireu, l'he ben tocada i encara es belluga.
La Zorka, malferida, es va posar de cara al cel, per poder deixar anar amb més facilitat l'ànima i va respirar amb fatiga. No sentia cap dolor perquè ja havia exhaurit totes les llàgrimes feia molt de temps. Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir.
Balada
//
L'Esperança entre les mans. El conte sencer. El cop de puny que sempre ens diuen que han de tenir els contes.
//
-Per què em vas deixar- va tallar Zoltán, ferit molt per dins- si m'havies d'enyorar tant?
-Sempre ha estat així. Però abans no sabia per què.
-I ara?
-Ara ja ho sé
-Per què?
(...)
No m'has explicat per què em vas deixar si m'havies d'enyorar tant.
Ella callà. Com si li costés molt sincerar-se amb el Zoltán. Al cap de molta estona:
-Es que... em fa por trobar-me amb la felicitat a les mans. Em crema, em fa pànic que exploti.
Ell li va posar la mà entre les mans, com una felicitat.
-Agafa-la fort, que no explota
-Però ella, instintivament, va obrir les mans i el va deixar lliure.
(...)
Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d'abandonar Viena, que la vida no és el camí ni tan sols la destinació sinó el viatge i quan desapareixem sempre és a mig trajecte, tan se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d'hivern que li havia deixat l'ànima completament devastada.
Winterreise
-No m'ho crec.
-No et creus què?
-Que gasti el seu temps a trobar frases com que ja ho sabia. De vegades és més divertit i instructiu anar al cine.
(...)
-A més -va fer la Victòria quasi com un retret- diu que els llibres que té són mediocres
la majoria. I desconeguts. I possiblement ningú ha passat els ulls amb atenció per descobrir-hi les grans veritats. Algú ho ha de fer.
(...)
-No tot és buscar la saviesa ignota.
El malalt es va quedar parat. Gosava contradir-lo? Ella, segura, continuà:
-vostè llegeix aquests llibres perquè li fa pena que no els llegeixi ningú més. Li fa pena l'oblit i la gent oblidada.
Pols.
//
- Mireu, l'he ben tocada i encara es belluga.
La Zorka, malferida, es va posar de cara al cel, per poder deixar anar amb més facilitat l'ànima i va respirar amb fatiga. No sentia cap dolor perquè ja havia exhaurit totes les llàgrimes feia molt de temps. Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir.
Balada
//
L'Esperança entre les mans. El conte sencer. El cop de puny que sempre ens diuen que han de tenir els contes.
//
-Per què em vas deixar- va tallar Zoltán, ferit molt per dins- si m'havies d'enyorar tant?
-Sempre ha estat així. Però abans no sabia per què.
-I ara?
-Ara ja ho sé
-Per què?
(...)
No m'has explicat per què em vas deixar si m'havies d'enyorar tant.
Ella callà. Com si li costés molt sincerar-se amb el Zoltán. Al cap de molta estona:
-Es que... em fa por trobar-me amb la felicitat a les mans. Em crema, em fa pànic que exploti.
Ell li va posar la mà entre les mans, com una felicitat.
-Agafa-la fort, que no explota
-Però ella, instintivament, va obrir les mans i el va deixar lliure.
(...)
Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d'abandonar Viena, que la vida no és el camí ni tan sols la destinació sinó el viatge i quan desapareixem sempre és a mig trajecte, tan se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d'hivern que li havia deixat l'ànima completament devastada.
Winterreise
