... els ratpenats per veure-s'hi, criden. Per això et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l'eco per ecografiar la cara del que ens fa patir?
- Si el crit és continu, no hi ha res visible.
- Exacte! Després de cada crit hi ha d'haver un silenci perquè se'n senti l'eco. Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s'obstina a silenciar-lo. És a lliçó dels ratpenats: per veure la cara d'allò que et fa patir, has d'agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dles grans dels teus crits.
----
Nosaltres, els gossos, percebem les emanacions de colors que els cossos vius produeixen quan són vícitmes d'una emoció forta. Sovint, els humans desprenen halos del verd de la por o del groc de la pena i alguna vegada també de tons menys corrents: el safrà de la felicitat o el turquesa dels èxtasis. Aquest, cansat, rebentat, (...) exhala, des del centre de l'esquena, un negra d'atzabeja, el color de la deriva i dels nàufrags, patrimoni de les natures incapaces de desfer-se d
e la seva memòria i del seu passat.
------
Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Són així."
-----
En Wahhch ha començat dient que no havia tingut mai sis anys. El seu temps s'havia aturat, enterrat, clavat al fons de la terra. Ell s'havia tornat com un edifici embruixat per un ocupant de qui ho ignora tot. (...) la irrupció sobtada d'un altre Wahhcht, que li havia pres el lloc, que vivia en lloc seu, calc d'un ell mateix, disfessat d'ell mateix. Des d'aleshores, tot anava a la deriva, variació lenta d'una dimensió, fins a la partença, el desarrelament i l'arribada a terra estrangera on havia hagut de torna a aprendre a viure amb ell com qui viu amb un forat. Havia hagut d'acostumar-se a aquest forat fins a tocar amb la mà el sentiment de normalitat. Què és mirar-se reflectit a la superfície esquerdada del mirall i sentir afecte per la pròpia pell, tenir ganes de donar les gràcies als propis braços a les pròpies ganes....
----
La cicatriu del tall de la cara s'havia reabsorbit. Només li quedava una ratlla fina, il·luminada per la primera claror de l'alba, que li partia la cara en dos trossos, al de dalt li tocava la llum, el de baix quedava amagat a l'ombra.
-----
Hi ha persones que ens toquen el cor més que d'altres, sens dubte perquè, sense que nosaltres mateixos ho sapiguem, tenen alguna cosa que a nosaltres ens fa falta.
Ànima, Wajdi Mouawad
