L'aigua que et travessa

Ara és el moment de recuperar un llibre que em va venir a les mans a Malenge, a les Togian, quan vaig decidir que no calia fer res, i em vaig permetre quedar-me a l'hamaca veient el mar i llegint. De fet no el vaig llegir sencer, només fullejar, estava en francès i no em donava temps a acabar-lo, però m'hi vaig identificar i vaig pensar que jo no ho escriuria millor. Parla d'un viatge per l'orient mitjà però per mi és com si parlés del meu viatge.

L'usage du monde, de Nicolas Bouvier, traduït com "Los caminos del mundo" (després en faig una traducció)

"Nous nous refousons tous les luxes sauf le plus précieux: la lenteur."


"Un voyage se passe de motifs. Il ne tarde plus à prouver qu'il se suffit à lui-meme. On croit qu'on va faire un voyage, mais bientot c'est le voyage qui vous fait, ou vous défait.


On regarde les étoiles(...) le temps se passe en thés brulants, en propos rares, (...) puis l'aube se lève, (...) et on s'empresse de couler cet instant souverain comme un corps mort au fond de sa mémoire,ou on ira le rechercher un jour.On s'étire, fait quelques pas, (...) et le mot bonheur parait bien maigre et particulier pour décrire ce qui nous arrive. Finalement ce qui constitue l'ossature de l'existence ce n'est ni la famille, ni la carriere, ni ce que d'autres diront ou penseront de vous, mais queleques instants de cette nature soulevés par aune meditacion plus sereine encore que celle de l'amour, et que la vie nous distribue avec une parsimonie a la mesure de notre faible coeur."


"J'ai bien cru tenir quelque chose et que ma vie s'en trouverait changée. Mais rien de ce nature n'est definitivement acquis. Comme une eau, le monde vous travesr et pour un temps vous prête ses couleurs. Puis se retire, et vous replace devant ce vide qu'on porte en soi, devant cette espèce d'insufisance centrale de l'âme qu'il faut bien apprendre a côtoyer, a combattre, et qui, paradoxalement, est peut-être notre moteur le plus sûr."


En traducció lliure....

L'ús del món.

"Refusàvem tots els luxes, excepte el més preciós: la lentitud."


"Un viatge es forma de motius. Ben aviat prova que es basta a si mateix. Creiem que anem a fer un viatge, però més aviat és el viatge que et va o et desfà."


Mirem els estels (...) el temps passa en tès bullents, en estranys propòsits, (...) l'albada s'alça (...) i ens apressem a abocar aquest instant com un cos mort al fons de la memòria, on anirem a buscar-lo un dia. Ens estirem, fem alguns passos (..) i el mot felicitat sembla ben poca cosa i particular per descriure el què ens passa. Finalment, el que constitueix la columna vertebral de l'existència no és ni la família, ni la carrera, ni el què els altres diran o pensaran de tu, sino, alguns instants d'aquests, engrandits per una meditació encara més serena que la de l'amor, i que la vida ens distribueix amb una parsimònia a la mesura del nostre feble cor.


"Realment he cregut assolir alguna cosa i que la meva vida es veuria canviada. Però res d'aquesta natura ha estat definitivament adquirit. El món et travessa com l'aigua, i per un temps et deixa els seus colors. Després es retira, i et retorna davant aquest buit que portem en nosaltres, davant aquesta espècie d'insuficiència central de l'ànima que cal aprendre a vorejar, a combatre, i que, paradoxalment, és potser el nostre principal motor."

I ja he decidit que aniré a buscar més instants preciosos, a que el viatge em faci o em desfaci, i que l'aigua em travessi, per un temps més, sabent que la vida no es veurà canviada, abans de retornar al buit.

17-10-2010, Abril

Aixo ja s'acaba, em queden tres dies de tornada, de desfer el cami per aeroports diversos, amb una nit i el dia del meu aniversari a Kuala Lumpur i a l'avio... I pensava que hauria de fer una darrera entrada la meva ultima nit a Indonesia, com a cloenda, pero el que no hagues dit mai es que el tema seria l'Abril. Si, la meva neboda va neixer ahir.

Jo pensava que tornava amb prou dies de marge per veure encara la grossa panxa de la Raquel i veure l'Abril acabada de neixer, pero la vida es aixi, i m'agafa uns quants kilometres lluny i unes quantes hores d'avions i aeroports.

He de confessar que avui ha estat el dia que mes m'he enyorat en tot el viatge, i hagues volgut fer com en els dibuixos animats, travessar una porta a Indonesia i apareixer a Barcelona. Pero be, seguint amb la meva filosofia, cal gaudir del moment, i del lloc on estic... Aquest mati m'he banyat per darrera vegada a les aigues turquesa de les Gili, ara ja soc a Bali, i dema avio cap a KL. En el vaixell cap a Bali li he explicat a un basc que tornava en el meu vaixell, que ja soc tieta, li havia d'explicar a algu... 

I tot i que no m'agrada massa la cervesa, a falta de res millor, avui m'he demanat una ampolla per sopar i he begut a la salut de l'Abril.

Encara bo que m'ha agafat ja de tornada, cal dir que d'aquesta forma es molt mes facil acomiadar-me d'aquestes illes...
Petons per l'Abril, i tota la familia amb titols nous: els nous pares, els nous avis i la nova tieta!!

Sulawesi

Sulawesi, nomes el nom ja te alguna cosa que t'atrau. Quatre sil.labes per anomenar una illa amb quatre bracos (mapa),  que amb la seva forma promet ja entorns molt diferents i recorda les estrelles de mar que es poden trobar arreu.

I que te Sulawesi que m'enganxa tant? Es la pregunta que es fa la Cilia, una noia holandesa que comparteix unes setmanes de viatge amb mi. I jo comparteixo aquesta pregunta.

La Cilia havia d'anar a Dharamsala a meditar, si, si, al mateix lloc on vaig estar jo, la vida te aquestes coses, pero a l'ultim moment va decidir anar cap a Indonesia, on ja havia estat fa un munt d'anys i li havia agradat molt.

I li dona voltes al tema, perque diu que Sulawesi es una illa molt maca pero no mes que altres llocs, les platges son millors a Thailandia, ha vist ja moltes cerimonies en altres illes...

I potser te rao, no es per la cultura Toraja, on tot gira al voltant de la mort, ni perque et convidin a un casament quan t'atures a prendre un cafe, ni per les illes Togian, que estan realment aillades, sense connexio, ni telefon, ni cobertura, ..., ni per les platges, ni pels peixos de colors que veiem arreu fent snorkel a peu de platja. I jo li dic que potser es perque va estar a Indonesia fa molts anys i ara li agrada retrobar-s'hi, i per contra a mi m'agrada perque es un descobriment.

I segueix donant-li voltes, i diu que potser es per la gent, que es tan maca. I estic totalment d'acord, pero li dic que per la mateixa regla de tres, hi ha gent maca a molts llocs. I al final, al vespre, despres de sopar arros i peix a l'illeta on ens trobem a l'arxipelag Togian, un noi indonesi treu la guitarra i el vi d'arros, i canta unes cancons que no entenem pero que sonen com cancons de desamor... I, la Cilia em diu, ja se perque m'agrada tant Sulawesi, perque en aquest viatge he apres a disfrutar en cada moment del lloc on estic.

I jo penso que per aixo ens hem trobat, perque les dues estem en el mateix, i ens hem acompanyat en aquesta aventura.

Connexio...

Torno a estar connectada, durant les ultimes setmanes he tingut poques oportunitats de connectar-me i m'he limitat a veure correus.... Se m'acumulen doncs les histories i les experiencies, per on comencar? Despres de 3 setmanes a Sulawesi i una a Lombok podria escriure un post quasi per cada dia....

I alhora estic ja connectant amb Barcelona, estic en el compte enrere..., escrivint des d'un cafe en una platja, sentint el soroll del mar i veient el color blau..., i comencant a pensar en la gent i preparant-me per les coses bones que te Barcelona, en les comoditats que no he tingut des de fa temps, suposo que aixi sera mes facil la tornada...

Desconnexio

He trobat temps per pujar fotos, per fi se com comprimir-les! Pero no tinc prou temps per escriure tot el que voldria, vaig prenent notetes en la llibreta per no oblidar-me de res...

D'una banda suposo que tinc menys temps liure, aqui a Rantepao he trobat molta gent viatjant sola, i d'altra banda plou menys, nomes descarrega a la tarda....

Me'n vaig de Rantepao, a Sulawesi, cap al nord, les illes Togian. Em costara com tres dies arribar-hi pero no hi ha cotxes, ni motos, ni caixers automatics, ni evidentment internet. O sigui que per fi arriba el moment de desconnexio...

el venedor de sal

How are you?

What's your name?

Where are you from?

Do you speak english?


Generalment tothom et fa les mateixes preguntes, pero els nens de la platja d'Amed te les fan sempre en el mateix ordre i abans que acabis de contestar ja t'estan fent la seguent. De manera que quan portava alla tres dies, ja responia mentre em feien la pregunta.

I que passa quan dius que parles angles? Doncs que et treuen una llibreteta on explica en diversos idiomes que estan venent coses per pagar-se l'escola. I clar, et posen aquella cara de pena i et diuen que es to go to school... I es cert que aqui no hi ha escola publica, i nomes hi va el que la pot pagar.

Alguns venen penjolls, altres vaixells de fusta que reprodueixen els vaixells dels pescadors, i altres unes caixetes amb sal que s'obte alla. I be, decideixo comprar-li un paquet de sal al Henry, i parlo una estona amb ell, sembla que si que va a l'escola perque a part de les preguntes estudiades segueix bastant be la conversa. I li pregunto per la sal, i em porta fins on viu i m'ensenya com l'obtenen. I al final em diu si vull fer un cafe o alguna cosa i em porta a un bar que deu ser d'algun familiar seu. I jo em prenc el cafe, i li dic que es prengui alguna cosa. No vol res pero al final es demana una aigua, pero no l'obre, no se si fins i tot no la tornara quan jo sigui fora.

I li pregunto que li agrada fer despres de l'escola, pero ell enten que li demano que vol fer quan acabi, i em diu que vol treballar en algun allotjament o servei de guia per turistes. Suposo que li esperara un futur millor que al seu pare, que viu de la pesca i de les gallines, i ultimament la pesca es fluixa.

I be, vull creure'm que a banda de l'interes comercial, hem passat una bona estona, no tenia cap necessitat d'acompanyar-me un cop li havia comprat.

I l'endema, o dos dies despres, me'l torno a trobar

How are you?

What's your name?

Where are you from?

Do you speak english?

I veig que ni tan sols m'ha reconegut, i li dic, et vaig comprar ahir i em vas acompanyar a veure la sal. I despres hi cau i somriu.

I em pregunto si fem be comprant, si al final no aconseguirem que deixin l'escola per passar-se el dia venent als turistes, pero al cap d'una estona, em ve una nena amb un vaixell, i m'emporto un altre record d'Amed.

Tirar-se a la piscina

De petita odiava les classes de natacio, no es que no m'agrades la piscina, es que no suportava el moment de tirar-me a l'aigua, aquell moment en que saltes, t'enfonses, i busques la superficie... Pero un cop dins l'aigua, la cosa ja canviava, millor o pitjor em posava a nedar.

Em trobo un senyor australia que em diu que ell no seria capac de viajar sol, que com ho porto. I li dic, no ho se, fa molt pocs dies, t'ho dire d'aqui a un mes. I penso que aixo de viatjar sola es mes facil del que sembla, tot es trobar-s'hi. Costa tirar-se a la piscina, pero un cop dins, sures i nedes. Te els seus moments de cansament per portar tot el pes sola, i en que voldries compartir els bons i els mals moments. Pero et facilita molt entrar en contacte amb la gent, se t'acosten, et pregunten i et cuiden.

Per contra, em trobo gent que porta mesos viatjant... Un noi frances que porta un any i 2 mesos exactament, ja esta acabant, i diu que es com una droga, i se li veu en com parla i com es comporta, que s'ha integrat en el mon local. Mira a la gent als ulls, sap buscar i gaudir dels llocs locals, i es generos amb la gent que ho necessita.

O em trobo uns sevillans que dediquen les seves vacances a bussejar, a veure i fotografiar peixos i a relacionar-se amb la gent. Col.lecionen i classifiquen les fotos i expliquen com els apassiona el mar, i amb aquesta capacitat d'observacio tan desenvolupada, observen tambe la gent i l'entorn, no se'ls escapa cap detall.

I cadascu viatja a la seva manera, amb guia, sense guia, dormint cada nit en un lloc diferent, o estant nomes en 4 llocs diferents en tres setmanes. Hi ha qui apren l'idioma local, hi ha qui nomes apren a dir "mes barat". Hi ha qui coneix tots els millors llocs per trobar souvenirs i party i hi ha qui coneix les millors postes de sol.

Jo busco les postes de sol, el silenci, els nens jugant, la gent pregant als temples. I quan ho trobo, es un regal.

Fent un batik amb un aprenent

Tenia ganes d'aprendre com fer un batik. I evidentment el batik es va creuar en el meu cami, vaig sentir una anglesa que en parlava, i em va donar detalls. I cap alla que me'n vaig. Ho ensenya un senyor de mitjana edat, esta al costat d'un centre on fan cursos de batik, per turistes, et donen un fulleto, esta tot molt estandarditzat... En canvi en Nyoman et fa passar a casa seva, amb les gallines corrent per alla, la seva dona tallant verdures, els fills jugant amb els estels. T'ensenya amb humilitat la seva feina, t'ofereix un cafe i et diu que faras el teu batik, i que no pateixis, si no acabes un dia, pots tornar el dia seguent.

Un luxe, tenir en Nyoman treballant amb tu, sense grups, sense horaris, et diu que ell esta al teu servei i que s'adaptara als teus horaris. I clar, ja no vaig sortir d'alla, ja em vaig quedar.

Ell hi posa tot el que cal de la seva part, des de fer el disseny que jo intento esbossar-li, fins a aportar els detalls de qualitat, de forma que el resultat es totalment professional, i jo colaboro en el que em va dient. Suposo que si topa amb algu que te mes habilitats artistiques, li dona mes espai, s'adapta a tu.

Jo li esbosso un disseny com bonament puc i ell el trasllada a la tela, aportant-hi la seva creativitat. Jo faig un dibuix de la Indonesia que he conegut fins ara, una dona amb el sarong, els camps d'arros, els estels al cel i una posta de sol. Hi poso unes flors pensant en els hibiscus, una flor molt comuna per aqui i que m'encanta perque es una flor molt viva. Jo crec que no semblava un hibiscus, pero ell de seguida ho va intuir.

Es un home savi, que et sap llegir i et sap tractar. Quan veu que no ho veig massa clar, em diu que ho faci sense por, despres ja arreglara el que calgui. I es defineix com un aprenent, diu que ell no es el mestre, que segueix aprenent, amb la unica diferencia que fa mes temps que s'hi dedica. Em pregunta a que em dedico jo, i em diu, "veus, jo no sabria fer el que fas tu", uns saben d'unes coses i altres d'unes altres... Amb una veu dolca t'anima tota l'estona, i jo mentrestant em relaxo, i vaig fent els tracos amb la cera, i penso, que aixo es com meditar. I ell que em diu, es una mica com meditar, oi?

I res, es com fer un dibuix en negatiu, has d'anar protegint amb cera o parafina abans d'aplicar el color, i despres es fa un bany de color, i es torna a protegir abans d'aplicar un nou color... Per tant has de pensar molt be en el que vols protegir abans de pintar, i posar una capa de cera o parafina, en els llocs que vols ressaltar o deixar d'un to mes clar. El resultat es espectacular..., gracies al Nyoman, l'aprenent mes avancat

.

moments indonesis 2. El bapak

Torno a casa del senyor gran a portar-los les fotos. Ell no hi es, esta treballant als camps d'arros. Estic una estona amb la familia, faig un cafe amb ells, estan pintant quadres que suposo que despres vendran. Ens mirem les fotos, passem l'estona, practiquem bahasa indonesi, he procurat aprendre alguna paraula mes, tot i que de fet l'indonesi es la segona llengua per la majoria d'habitants del pais, tots tenen una primera llengua, en aquest cas el balines... Mes complicacio afegida per mi. Al marxar els dic que m'acomiadin del bapak (vol dir alguna cosa com pare), i em diuen que m'acompanyen als camps d'arros perque m'acomiadi jo mateixa. La Kade, una nena alegre i moguda, em guia entre els camps,fins que el trobem. L'home esta content de veure'm, em diu si ja he estat a casa d'ell, si he menjat alguna cosa, jo li dic que ja he pres un cafe, no els vull tallar la feina, pero es com si volgues obsequiar-me. Finalment m'acompanya un tros del cami fins que trobem la sortida del camp d'arros. Em mira als ulls i em somriu ensenyant les poques dents que li queden, algunes li belluguen cada cop que parla. I em diu que recordi que tinc un amic a Bali, i que torni a veure'ls. I em pregunta si estic casada, i em diu que quan em casi i tingui fills, recordi que tinc un amic alla. I es estrany, es com si fos el meu avi balines, i li faria una abracada, pero li dono nomes la ma mentre em parla, i li dic adeu i moltes gracies en indonesi. I ell es queda a sota un porxo mirant, sense bellugar-se, i jo em giro, i se que segueix mirant, i quan arribo al cami, em giro i li faig adeu, tot i que ja quasi ni el veig.

moments indonesis

Em recorda la Clara que la vida es el que et passa mentre fas plans per fer altres coses... I jo afegeixo, mentre estas tambe pensant en el passat. La vida fa el seu curs al marge dels records i dels plans... I avui que em llevo, i mirant la guia i fent plans i cap on vaig, i una mica desorientada, als matins ja em passa, es quan tot comenca i has de prendre un munt de decisions, de que fer avui, que fer dema... Anar a buscar informacio... Finalment obro una pagina de la meva Lonely, que faria jo sense ella, tot i que algun dia s'haura d'estudiar l'impacte que ha tingut la Lonely en l'entorn...

I veig passeigs a peu pels voltants d'Ubud. Perfecte, penso, a caminar, a apropar-me a l'entorn i sortir del nucli turistic... I d'alguna forma busco moments indonesis... M'aturo a fer fotos a la gent, perdo el temps, mirant els camps d'arros i com els nens fan volar els estels... M'adono pero, que els moments no es busquen, et troben ells, si t'atures una mica...

Passo per un temple i em quedo badant, hi ha una activitat frenetica preparant ofrenes. I les dones em criden perque entri, i entro i comenco a voltar i fer algunes fotos... I m'explica un noi que no puc visitar el temple perque no porto el sarong, pero que dissabte hi ha una cerimonia i que puc anar-hi, aixo si, amb el vestuari adequat. I m'aturo a mirar les dones com treballen, preparant els cistellets amb les ofrenes, tothom treballant pel dissabte... I de cop em conviden a treballar amb elles. No ens entenem gens, alguna diu dos o tres paraules en angles, jo no he passat encara del bon dia i el gracies. El Jonathan, un amic que ha viscut alla, em va dir, apren l'idioma, es molt facil, i t'ajudara molt, pero jo no el trobo tan facil i vaig a poc a poc. Les dones em parlen en indonesi i riuen. I acabo fent boletes amb l'arros, i asseguda entre elles, mirant com en un estat de meditacio, el treball en cadena... Una trena les fulles i fa cistells, l'altra hi col.loca les boletes d'arros, unes fulletes, trossos de verdura, i mes avall estan fent flors, entrellacant fulles, i tothom treballant sense parar. I acabo fent un te amb elles, i badant.

Decideixo seguir, i em paro a una paradeta del cami a menjar alguna cosa. De nou no se com explicar que voldria menjar alguna cosa d'alla, al final agafo unes pastes i fruita i m'assec a la parada, mirant la gent desfilar. I alla, un home gran em convida a un platan, i em diu que si tinc temps em convida a menjar a casa seva. Li dic que ja he menjat, no el vull molestar pero accepto que m'ensenyi la casa. Quan arribem, veig tot de quadres a fora, per un moment penso que em vol vendre els quadres, la meva intuicio encara no esta del tot afinada, i no seria la primera vegada que et donen conversa i t'acaben treient pintures per vendre (de fet m'ha passat aquest mati). Pero, no, ja anava ben encaminada, nomes vol conversa. Parla poquet angles pero ens entenem. Diu que es granger, que no ha pogut estudiar perque no hi ha escola publica... M'assec al porxo de casa seva, davant un pati d'un veinat de cases tipiques.... I no parlem massa pero estic alla, contemplant les gallines i els anecs, i comenca a desfilar la seva familia. Parlem amb les nenes, que parlen una mica mes d'angles, Acabo fent fotos a tota la familia, acaben pujades a l'arbre per collir fruita, i m'ofereixen un cafe. La veritat es que les fotos son bones, les nenes tenen un somriure especial, i l'home respira pau. I em demanen si els puc imprimir alguna foto. I ara a buscar algun lloc per imprimir-les, i ja tinc pla per dissabte, anar al temple i a portar les fotos a la familia... Aixo, si el dia no te algun altre pla...