5è mesiversari, a Cusco

El meu 5è mes és un dia després de veure el Machu Picchu...

Durant el 5è mes he viatjat molt temps amb l'Ian, un amic amb una trajectòria vital molt especial, gens lineal. És dels USA, però viu a Mèxic, treballava en la indústria discogràfica i ara està arrencant una ONG. Escriu, i em tornen a venir les ganes d'escriure, i com ell diu, no he de fer un blog, o si el faig que sigui anònim i abocar-hi tot, he d'escriure tot el què em passi pel cap...

En aquest mes he gaudit de Perú, he estat en poblets i he conegut gent senzilla i fantàstica. He trobat també molts viatgers que es busquen la vida com poden: venent polseres, venent trufes, quedant-se a treballar del què poden per seguir viatjant un temps més. Cada sol compta per ells, i he après a valorar la relativa tranquilitat econòmica que em permet quan ho necessito tenir una habitació per mi sola, encara que sigui molt senzilla, i no compartida amb 10 backpackers més, o fer un bon àpat que no sigui un menú de 5 o 8 sols, que sempre consisteixen en el mateix. O fins i tot poder agafar el tren cap al Machu Picchu, encara que sigui en l'horari més barat, quan la gent hi va en bus, caminant o com sigui per tal d'estalviar uns dòlars. Sempre recordaré un argentí que a Cusco ens va dir que no aniria al Machu Picchu perquè no podia pagar-ho. I li vam dir que hi podia anar en bus i caminant, però ens va dir que no tenia diners per l'entrada (45 dòlars). I que aniria a Pisac, les runes més semblants al Machu Picchu (però que un cop has vist les dues, crec que no es pot comparar...). Em va tocar tant que esperava trobar-me'l de nou per comprar-li totes les polseres....

Però com diu el Carlos, comences a viatjar i aviat t'acostumes a les relatives incomoditats, diu que fa mesos que no es dutxa amb aigua calenta i que s'ha acostumat als hostals més bàsics, que realment t'adones que no ho necessites. I és cert, he menjat per 2 sols (0.5 euros), he dormit per 15 bolivians a la Isla del Sol (1.5 euros), m'he banyat amb cubells, o no m'he banyat durant uns dies... i justament han estat moments on he estat ben feliç..., millor que en alguns hotels més còmodes...

I bé, a Cusco, després de veure el Machu Picchu, tinc la sensació que podria ja tornar al dia següent, que he acomplert una altra fita del viatge, que he vist ja tantes meravelles de paisatges, de runes, d'animals... que hi ha un cert punt de saturació, com que ja no podré veure coses diferents, ja que aquests països s'assemblen una mica entre ells: volcans, runes, llacs... I començo a pensar en el retorn i a mirar bitllets d'avió, però encara em queden alguns llocs que vull veure: Uyuni, Atacama i el nord d'Argentina.

Celebro el meu 5è aniversari a la Cicciolina de nou, per acomiadar-me de Cusco... Sí, es diu la Cicciolina per la que coneixem tots, es veu que la mestressa s'assembla a ella i tenen una foto de la Cicciolina allà penjada...

Passejo per Cusco, per San Blas, on m'allotjo, que és un barri antic preciós... I em fa pena deixar Cusco perquè també vol dir deixar Perú... I no m'atrau massa La Paz... Però Bolivia m'espera.

El Mapi, per fi

Arriba el dia. Em llevo a les 4, per fer la cua per agafar els primers busos que pugen al Machu Picchu, Mapi pels amics. Aixo m'ha de permetre entrar entre els 400 primers. Només els primers 400 poden accedir al Wayna Picchu, un turó des d'on es veu una vista increible de tota la ciutat inca.

Mentre em vesteixo sento que encara plou, ha plogut tota la nit. Em posaria a plorar, porto 5 mesos viatjant, he esperat que passi l'epoca de pluges, ha fet uns dies preciosos, pero avui esta plovent...

Pero bé, fem la cua, i agafem torn per entrar a les 7 al Wayna Picchu. Em trobo a una japonesa, la Yoko, i decidim veure com esta el tema per pujar, ja que sembla que el cami de pujada no es molt bo, i amb la pluja i tot, no sera facil. I penso, per que pujar si estara nuvol... Efectivament, entrem al conjunt i no es veu res, la boira ho tapa tot, no sé ni on estan les ruines. Pero anem cap al Wayna. Alla hi ha una colla de totes les edats, tots pujant i esbufegant, pero amb ilusio i energia, i nosaltres ens unim a ells, seguim sense veure a uns quants metres, pero ja que hem arribat fins aqui i hem tingut la sort de ser dels 400 primers, ho hem d'aprofitar.

Arribem dalt despres d'una hora, el cami no és tant dolent pero si que la pluja ho complica tot una mica més. Ens asseiem tota la colla per on podem, mirant el paisatge, del que només veiem alguna muntanyeta entre els núvols. Esperem pacientment... Jo em lamento que volia pujar un dia abans pero no hi havia trens, i un guia em diu que el Machu és pels decidits, que no pots tenir dubtes i que no rep a tothom.  Pero que hem de confiar.

Poc a poc es comencen a filtrar uns raigs de sol, i es comenca a dibuixar el paisatge sota la boira. Aixi, ens adonem que estavem tots asseguts mirant cap a una altra banda, i que la ciutat antiga esta a l'altre costat... No sabiem ni on estava...!!

I poc a poc, el Mapi es comenca a deixar veure. Es magic... Ens quedem més de dues hores a dalt, fins que veiem tot el conjunt. Al principi és una mica estrany tot, veiem les runes des d'una altra perpectiva, és com si no fos el que coneixem.... Després d'una bona estona d'observar la ciutat des de dalt, com si veiessim un mapa, baixem el Wayna Picchu. Quan estem a baix i ens donem la volta, veiem el que no haviem vist a l'anada , per la boira. El Wayna Picchu que hem pujat és la muntanya que es veu a totes les fotos tipiques, per aixo no reconeixiem la vista, perque estavem dins la foto!!!

 La resta del dia la dedico a passejar per alla, una estona amb una guia i la resta sola. Acabo la tarda al costat  de  la torre del guardia, el punt on es veu la vista tipica de les fotos. Des d'alla  veig  com van canviant els colors de la tarda mentre el sol va baixant... I fins l'hora de tancar estic alla, observant en silenci.

I despres, bus de baixada, tren fins a Ollanta i combi fins a Cusco...

http://panoramas.pe/machupicchu100.html 

El meu cami inca. 3.Ollantaytambo cap a Aguas Calients

Ollantaytambo es un poble tranquilet, com Pisac, menys quan arriben 15 autocars i deixen la gent a la Plaza de Armas. Com a poble conserva perfectament les bases de les cases de l'epoca inca, i a sobre han construit obra nova, pero és molt bonic passejar pels carrers antics amb els murs imponents. A banda te un conjunt de runes, no tan bonic com Pisac pero també es bonic, sense gent. Ja se que semblo una mica pesada, pero a Cusco vaig fer un tour amb gent i quasi em moro, no sentia ni al guia del meu grup, de tant soroll que hi havia, hi vaig quedar escarmentada, perque tots els grups fan la mateixa ruta i a la mateixa hora...

Es un poble on et quedaries... faig la majoria dels meus apats a un cafe on tot els beneficis van per les comunitats d'alla, Cafe Hearts. I passejo pels voltants, pels camps... Realment, el valle sagrado no són només dos o tres poblets, tot l'entorn té restes de l'epoca inca, n'hi ha un munt.

D'alla surt el tren cap al Machu Picchu, quina emoció. El tren va ple, és un tren amb grans finestrals peral costat i al sostre veure el paisatge. I ens porta fins a Aguas Calientes, on passare la nit per poder matinar i pujar ben aviat al Machu Picchu.
Abans de dormir vaig als banys termals, estan plens de gent que baixa del Machu, pero jo ho faig abans, perque l'endema baixare del Machu cap al tren directament. Aguas Calientes, segons la Lonely Planet no té res, és un lloc bastant lleig. I sí, ho és, és només un lloc fet per als turistes com a punt d'aturada de camí al Machu.

El meu cami inca. 2. Salinas i Maray

Anem cap a Maray. Hi ha unes restes perfectament conservades, bé, restaurades. Pero son precioses, són terrasses de cultiu amb forma d'amfiteatre, mai havia vist alguna cosa igual. Diuen que probablement era un laboratori per experimentar amb diferents cultius, ja que en cada alcada la temperatura i precipitacions afectaven de forma diferent.

Les Salines estan encara en funcionament, crec que són d'abans dels inques, i formen unes terrassetes on encara s'extreu la sal. Formen un paisatge precios.

D'alla tornem a Urubamba i agafo una altra combi a Ollantaytambo. Les combis son el transport més divertit, no surten fins que s'omplen i va pujant i baixant gent tota l'estona.

El meu cami inca 1. Pisac

La pregunta que ens fem continuament amb els viatgers que ens anem creuant per Peru i especialment arribant a Cusco és: has estat ja al Machu Picchu? I la segona pregunta és: has fet l'Inca Trail?....
Hi ha com una pressió en l'aire per fer el camí inca, 4 dies de trek, acampant fins arribar al Machu Picchu... Jo finalment penso que no estic molt en forma, que el camí esta a una certa alcada, i que no vull arribar esgotada al Machu Picchu, que prefereixo arribar tranquilament i disfrutar un cop arribi alla.


Així que decideixo fer el meu camí inca particular, que consisteix en recórrer el Valle Sagrado, amb transports locals, dormint als poblets, fins arribar a Ollantaytambo on s'agafa el tren pel Machu. Gran decisió, perque el que els tours fan en un dia, jo ho faig en tres dies, dormint a Pisac i a Ollantaytambo, i recorrent les ruines incas en els horaris on no hi ha ningu... Pisac es un conjunt molt ben conservat, diuen que es el millor despres del Machu Picchu. Es una petita ciutat amb temples, la recorro a la tarda, caient el sol, i ajuntant-me amb una parella peruana-italiana i el seu guia. Realment, sense guia et perds moltes coses.

Dormo a Pisac, sota un cel estrellat, un poble que queda en silenci quan desapareixen els autobusos de turistes...

Al dia seguent aprofito per veure el mercat del diumenge, dia que ve tothom dels voltants a vendre menjar i fer intercanvis. El veig abans que arribin els grups, quan encara l'estan muntant i quan es comenca a omplir me'n vaig a l'esglesia. Diuen que a les 11 fan missa en quetxua, falta encara molta estona pero faig cap alla, escolto el sermo antiavortament i veig tota la gent que surt de la missa anterior, és diumenge de Pascua. I poc a poc va baixant la gent que ve a la missa, amb els vestits tipics, i jo passo potser un parell d'hores veient la gent. Fins que s'apropen les 11 i es comenca a omplir tot de turistes fent fotos... Moment de marxar...

Agafo el bus local cap a Urubamba, per anar cap a Ollantaytambo. Alla em trobo una parella india que viu a Londres, que van a veure les Salines i les terrasses de Maray, i decidim compartir un taxi junts. Al bus, pero, em trobo un nen, que diu "este es un autobus de gringos!", i li dic que jo no soc una gringa...  (Pero si que cantem una mica tots tres en el bus...). I es queda tan parat que ens fem amics. Li dono uns caramels que porto, m'explica coses... I al final un home una mica friki que esta al mig de tota la conversa em diu que ell tambe em vol fer un regal. Ven artesania i em vol regalar unes arracades. I decideixo acceptar... Li pregunto com es diu i em diu Luchi, Luchi fer... I em quedo una mica flipada... sort que l'home baixa i em quedo amb el nen una estona mes, pero aquestes arrecades no se si me les posare gaire...

"Dios nos pone a las personas en nuestro camino"

I la vida funciona aixi... Si no m'hagues trobat a unes catalanes a la illa del sol no hauria anat al refugio Viracocha i no hauria trobat al David, la Sarah, l'Ale i el Carlos. I si no hagues fet la foto a la senyora Rosa, no hauria tornat al mercat de Cusco a portar-li, per acabar dinant amb ella i explicant-me que la seva filla llogava una habitacio i tenia un restaurant. I just despres, donant un ultim volt pel mercat, em trobo al David, i em diu que la colla esta alla dinant, i em passo la tarda amb ells. I l'Ale em diu que es vol quedar a Cusco treballant un temps per estalviar una mica i seguir viatjant cap a Peru. I li dic que conec algu que lloga una habitacio, i els presento... I al cap de mitja hora te una habitacio i una feina de "mesero", per comencar ja... El pobre quasi no te temps de fer-se a la idea, ja l'esperen per treballar. A mi el sou em sembla ridicul, un sou perua, pero li ofereixen on dormir i el menjar, i aixi tot el sou queda per ell...

I quan torno al mercat abans de deixar Cusco, la senyora Rosa m'explica somrient que ella va a ajudar a rentar plats al restaurant, i l'Ale li diu que ella ja  ha treballat prou i que ho deixi per ell.

I penso que te rao la senyora Rosa quan em deia, dinant, que Dios nos pone a las personas necesarias en nuestro camino.

Cusco. La senyora Rosa

Vaig a portar la foto a la senyora dels sucs de fruita. Una bona excusa per tornar al mercat, amb parades més o menys previsibles a dins, i zones per menjar. I a fora, les parades més estranyes: un home venent biblies i imatges de crist, altres venent productes de bava de cargol, roba, jocs d'atzar, empanades i altres, i fruites estranyes, que em dedico a provar.

La senyora està amb la seva filla, i les nétes, em prenc un altre suc i li dono la foto... Al cap d'una estona de xerrar em diu que ha de sortir a dinar, que vagi amb ella... I això faig... Em porta a un restaurant local, serà el dinar més econòmic del viatge: 2 soles cadascuna (1 euro per totes dues), per un plat de sopa, un arros a la cubana, postre i beguda...

M'explica que va pujar els seus 3 fills sola, perque el seu marit no es portava bé amb ella, i que amb la parada i altres feinetes els ha pogut pujar. Parlem de la setmana santa, el divendres es cuina amb la familia i es fa un menjar fort, però ella no ho fara perque treballa tots els dies de l'any, els dies festius són els millors per la feina... Em diu que quan torni del Machu Picchu, torni a passar, que la seva filla té un restaurant i podem anar-hi a dinar, i que si vull puc llogar una habitació a casa d'ells...

Dóno un passeig i em trobo amb el David i la seva colla, que vam trobar al refugi de la Isla del Sol... I passo la tarda amb ells, pel mercat... Quan em preguntin què he vist a Cusco, diré que el mercat.... !

Cusco

Arribo a Cusco després d'un llarg viatge, perquè tot i que a Bolivia em diuen que el bus és directe, realment no ho és, i va fent parades a tot arreu...

Cusco és una de les ciutats més boniques que he vist a Perú, si no la que més. Aprofito les comoditats d'una ciutat per comprar algunes coses que em calen, fer-me un massatge, ...

També aprofito per refer-me amb el menjar. Tots els dies al Titicaca han estat de menjars casolans o de restaurants amb menus monotemàtics, i toooots porten arròs... Em surt per les orelles... I estant al final del viatge penso que em puc cuidar una mica, i descobrir les joies gastronòmiques de Cusco. Però no en descobriré gaires... Provo la Cicciolina, i em converteixo en clienta fidel, està a prop de l'hostal i la carta és tant interessant que puc anar cada dia a provar coses diferents, amb una bona copa de vi.

A banda d'això, Cusco té un muuunt d'esglésies, l'Església de la Merced, per exemple, del mateix fundador que la de Barcelona... Però el casc antic és molt bonic, amb muralles de l'epoca inca, i molt agradable per passejar, si aconsegueixes oblidar-te de tota la gent que et vol vendre tours, massatges o artesania...

El meu lloc preferit, però és el mercat. M'encanta, i per Setmana Santa hi ha parades típiques, que venen uns pans i dolços especials per aquestes dates, i també venen herbes i elements decoratius. Les herbes són per banyar-se, i altres per infusions.

Em torno boja fent fotos... Li demano a una senyora si li puc fer una foto, i s'hi posa bé... Em diu si li puc imprimir i portar-li. Li dic que sí....

Titicaca. 4. Escallani

Decidim anar cap a Escallani, ja que sembla que el diumenge és el dia que hi ha transport... Arribem a Capachica i és un caos, és dia de votacions, tothom està desplaçant-se amunt i avall, Capachica-Puno, Capachica-Llachon, Capachica-Juliaca... cap a tot arreu menys a Escallani. Ens diuen que com que hi ha eleccions, ja no hi ha més transport, que els cotxes van a altres destins més demandats... Que si un taxi, que si anem primer a Juliaca... Ho intentaríem, de debò, però quan veiem com van de plenes les combis, desistim... La gent les assalta literalment per agafar lloc...
Bé, doncs un taxi... No hi ha manera d'agafar taxis... Sembla que no toca anar a Escallani, fins que per fi aconseguim un taxi.. No sap ni què cobrar-nos perquè no coneix la ruta pero accedeix a portar-nos...

La carretera de Llachón a Escallani per la costa del llac és preciosa. Només per això val la pena anar-hi. A Escallani més màgia. Ens aturem i preguntem per un hospedaje, i ens diuen que justament aquest senyor en té. I diem que ens han parlat del Rufino (ve a la Lonely Planet...), i els dos somriuen i ens diuen que el Rufino és ell.

Ens acompanya fins a la comunitat. Es tracta d'uns allotjaments que formen part d'un projecte de Caritas, i estan implicades diferents famílies. Es reparteixen alternativament els turistes que van arribant, però estan tan contents que creiem que no arriben gaires. Per ara no tenen cobertura ni forma facil de contactar amb ells i aixo els dificulta treballar amb agencies o rebre trucades de persones interessades.

Ens assignen una familia i alla ens quedem. Preguntem quant valdrà, i no saben què dir-nos. Al final ens diuen 25 soles, per pensió complerta (poc més de 6 euros...!!!). Li diem que li donarem el mateix que a Llachon, 40 soles (10 euros), i li adelantem una part per si han de comprar alguna cosa. Decidim que ens quedarem dos dies perquè ens donen molt bon rotllo.

El lloc és preciós. Escallani té una de les millors vistes del llac perquè abarca un angle molt ampli. Som els únics turistes i la gent ens mira com preguntant-se què se'ns ha perdut alla... Veiem la sortida de sol des del jardí, i esmorzem i dinem amb vistes. El sopar el fem a dins, perquè estem a 4000 i a la nit baixen les temperatures en picat i fa molta rasca.... Encara estan construint el menjador, però tenen unes bones dutxes d'aigua calentona... que bé...

La Gloria em preguntava fa unes setmanes què tal els peruans? I vaig pensar que no m'havia relacionat massa amb gent peruana, només els dels hostals per turistes, que són tots iguals... Però al Titicaca en general i especialment aqui vam conèixer la família del Gregorio: el Johnny, els nens, Nina, Edwin... Ens comuniquem com podem perque parlen una barreja de quètxua i castellà i a vegades costa entendre'ls. Pero ens entenem amb somriures. Aquests peruans no ens vesteixen amb roba tipica ni ens treuen artesania... Ens fan uns esmorzars com els seus, un plat enorme d'arros amb alguna cosa..., van a pescar i a treballar el camp, i els nens ens busquen tota l'estona per jugar. Aquests nens ens demanen fotos i no ens demanen "un sol".

Titicaca. 3. La península de Capachica, Llachón... i torna la màgia

Decidim anar cap a Capachica, sembla que és una zona del llac molt menys turística. No ens acabem d'aclarir del tot amb el transport, i quan arribem a Capachica poble, ens diuen que des d'alla només hi ha transport a Escallani un dia a la setmana... Però en canvi podem anar a Llachón. Decidim deixar-nos portar, a veure què passa. Pugem a la combi, de nou som els únics estrangers, la gent és molt amable i els fa una mica de gràcia que ens decidim a anar amb ells... Em cedeixen el seient i acabo seient al costat d'una senyora. Al cap d'una estona la senyora em diu que si ja tenim allotjament, que ella té un hospedaje... I decidim que la màgia faci el seu curs, i baixem amb la Teodora. Ens diu que fa ja uns anys que es dedica al turisme, amb els seus germans, i fa uns poquets anys va obrir el seu propi allotjament. El porta sola, només ve el seu fill Eber a ajudar-la els caps de setmana, i suposem que també l'ajuden els seus germans. De nou, els seus fills estàn a la universitat, estudiant turisme i biologia.

És riallera, ens improvisa un dinar boníssim, sap entendre el què ens agrada, però alhora és un menjar casolà. Ens cuina uns tallarins amb castanya, especials per vegetarians... ! I no sé d'on, aconsegueix peix per mi, ja que no haviem avisat.... L'allotjament és molt agradable, estem sols, amb unes vistes precioses al Titicaca i als camps de cultiu, encara que no tenim dutxes (això sí, ens escalfa aigua calentona...). Mare i fill són molt servicials, ens expliquen sobre el cultiu de la quinoa, sobre els diferents tipus de muña (herbes per mate)... Passegem pel poble fins a un mirador, per veure els colors amb que el sol tenyeix la tarda, i passegem per la platgeta. Una platja una mica atípica, perquè està sembrada amb camps de cultiu...  veiem els nens pescant... i en fi, ens relaxem a Llachón.

Al dia següent arriben dos turistes a través d'una agència, només venen a dinar... La Teodora es lleva d'hora, comença a cuinar com una boja, perque han de dinar d'hora que després cal anar a votar. Quan arribem de passejar trobem tota la parafernàlia muntada, la Teodora amb el seu millor vestit, ensenyant com es teixeix, i amb les artesanies a punt per vendre.... Suposo que nosaltres la vam agafar més d'imprevist, no veniem en un grup organitzat que ve a veure el folklore de l'illa, per sort la vam poder veure en el seu ambient.

Ens quedariem més dies, però entre això i que ens diu que arriba un grup a la nit, decidim provar amb Escallani, que ens han dit que encara és menys turístic i que els anirà bé que hi vagi algú.

Titicaca. 2. Amantani i Taquile

A l'endemà dels Uros, anem cap a Amantani. Allà també hi ha allotjaments familiars, que s'administren de forma rotativa, de forma que es van repartint els turistes. S'estan desenvolupant, però el nostre és força precari. Realment són les habitacions que té lliures la Serafina, en una caseta molt humil. Però ens ensenya les habitacions que estan construint, aquestes ja per turistes, perquè tenen les portes a l'alçada nostra, mentre que les altres semblen de casa de joguina.

Allà ens allotgem nosaltres dos i una família americana, Cris, Diane, Ridley, i Rory. Porten uns mesos viatjant, els nens han fet un parèntesi en els estudis i segueixen estudiant a distància, durant un viatge d'uns 6 mesos. 

La Serafina parla una barreja de castellà i quetxua, i ens entenem com podem. Ens allotgen i ens donen els tres àpats per 30 sols, o sigui menys de 8 euros. El paisatge d'Amantani és preciós, un poblet ple de terrasses de cultiu, els camps de quinoa tenyits d'ocres i vermells. L'illa té un gran desnivell i tots els camperols i camperoles van amunt i avall, anant a treballar a les seves terrasses, i carregant feixos de patates... Aqui no crec que visquin del turisme, no hi ha tanta afluència per totes les cases que reben hostes. 

Mengem àpats molt més casolans, i dormim en uns llits mig desmanegats, i sense dutxes, pero per un dia ens apanyem. Com diu l'Ian, olemos fuchi... (un mexicanisme).

Com és habitual, abans de marxar ens treuen tota l'artesania, per vendre... 

A l'endemà, anem cap a Taquile, passem el dia allà. En el camí d'Amantaní a Taquile, bufa molt de vent, sembla que estiguem al mar, de tant com es mou el vaixell. Taquile és semblant a Amantaní, grans desnivells, paisatges de mil tonalitats de verds, ocres i vermells, terrasses i camperols. A Taquile és on veiem més concentració de turistes perquè tothom fa la mateixa ruta...I d'allà, cap a Puno de nou.

El Titicaca. 1. Les illes flotants dels Uros

Fa un munt de dies que no escric. Com diu l'Emilio, bon senyal, senyal que estic més ocupada vivint i gaudint del viatge.

El capítol d'Arequipa l'escriuré en algun moment. Allà em vaig trobar amb l'Ian, de fet ens vam veure per Nasca i ens vam trobar al bus d'Arequipa. Des d'aleshores vam seguir viatjant junts, Arequipa, Puno i Copacabana.

Ens vam establir a Puno i des d'alla vam explorar el Titicaca. És el llac navegable més alt del món (uns 3800), i el segon llac més gran de Sudamèrica. Això fa que seguim tenint algunes dificultats amb l'alçada, més que res quan camines ràpid o puges una mica, comences a esbufegar per no res... Les fulles de coca o el mate de coca semblen ajudar, si més no és la sensació que tenim, i es converteixen en la nostra rutina.

Vam anar a les ruïnes de Sillustani, on el paisatge és fantàstic. I de tornada ens vam aturar en algun poblet a veure com viuen... A vegades, en diferents situacions, tinc la sensació que com "l'abuela de la fabada", la gent es prepara una estona abans que arribem i després se'n tornen a les seves cases més comfortables... Bé, potser no és així del tot, però tot plegat a vegades fa una olor una mica artificial....

Hem tingut diferents experiències en allotjaments en famílies, des de les més turístiques a les més autèntiques.

Vam passar una nit a les illes flotants dels Uros. Segons diuen les guies, ara ja no queden descendents del poblat Uros, sino que són pobladors aymares que van veure la oportunitat de poblar les illes i explotar-les turísticament. Però ells fan veure que són descendents dels Uros i nosaltres fem veure que ens ho creiem. Però si més no, ens ajuda a entendre com havien viscut els Uros fa uns anys.

Es tracta d'illes flotants construides amb totora, una mena de joncs, plantes que creixen al llac. Es fa una base o suport i després es recobreix de totora. Originariament flotaven, però amb el fenomen del Niño es van desplaçar per tot el llac, i actualment estan ancorades al llac per evitar que es moguin. En qualsevol cas, ens mostren com es vivia, totalment al dia. La totora es va fent malbé amb l'aigua, tant del llac com de les pluges, i cal anar recobrint l'illa amb capes. Ens diuen que han de recobrir la superfície tres vegades al mes en època de pluges. També han de restaurar les vivendes, també fetes de totora. Això implica que de fet estan recollint totora i escampant-la per l'illa contínuament.

Pensem que realment viuen al dia, fins i tot l'espai on viuen és caduc...

En qualsevol cas, avui és una atracció turística més, una mena de parc temàtic, encara que fan veure que els seus avis ja vivien allà... tenim els nostres dubtes.

Ens rep la Cristina. Serà un dels allotjaments que pagarem més car en tot el viatge, ja que surt a la Lonely Planet.... Però dormim en una illa de no més de 100 m2 (?), amb uns flamencs domesticats, i en una caseta tota de totora... Realment és maco per l'entorn, dormir enmig del llac no té preu.

La Crisitina viu amb la seva familia i 4 families més en la illeta. Viu ja del turisme, els seus fills estudien a l'universitat (cosa difícil perquè hi ha poques places públiques i la privada és molt cara). Ens explica que ha fet una formació per rebre els turistes, ha visitat altres zones de Perú, com a intercanvi,  i aviat veiem que està tot molt assajat. Els menjars són deliciosos i fins i tot la presentació sembla més d'un restaurant que d'un poblet enmig del llac. Ens ensenya a fer unes artesanies com les que ven, ens vesteixen amb vestits típics, i ens porta als llocs més macos de l'illa per fer-nos les fotos. Te bosses d'aigua calenta pel llit, perquè la nit en les cabanes de totora és molt freda. I sortim a posar les xarxes per la pesca, vestits encara amb els vestits típics... I a l'endemà anem a recollir els peixos, pensant que no sabem si ho farien sense turistes....
I al marxar ens diu "hasta la vista baby" i riem.... Fins que de nou a Puno, sentim uns guiris explicant el mateix, i que els va dir la mateixa frase... :(

Després de sopar, ens canta cançons típiques i vol que cantem nosaltres. I ens acaba parlant de política. Alucinem perquè té una opinió molt elaborada, res a veure amb la camperola que vol semblar. Diu que ara no  necessiten una politica assistencialista...

Però en qualsevol cas, ens va agradar molt l'experiència de passar una nit allà, enmig del silenci del llac, i entendre com es vivia originàriament, totalment al dia.

4 mesos... con lo bonito que es levantarse cada día en un sitio diferente...

El temps ha passat molt ràpid, Vaig dir que estaria fora de 3 a 6 mesos, i realment seran més aviat 6, estic viatjant poc a poc, perque m'adonava del consum d'energia que suposava viatjar ràpid, i perquè vaig deixar els plans i la ruta ràpida i m'he deixat portar pel que sento... .

El meu primer mesiversari el vaig passar a Puerto Varas, el segon a Arica, el tercer a Huanchaco, i ara a Arequipa. Si el primer mes era la novetat de viatjar sola, el segon mes va ser treure el peu de l'accelerador i comencar amb el couchsurfing i a coneixer gent. El tercer va ser el mes més estrany, amb moments inoblidables com els 10 dies a Pascua, i el punt d'inflexió que va suposar el robatori a Lima més totes les històries de robatoris i atracaments diversos que m'han explicat. Vaig començar a viatjar amb una mica més de desconfiança i no tan valenta, cosa que potser ja està bé. També va ser el mes que em vaig trobar gent per compartir viatge.

I el meu 4t mes, es el mes que he après de veritat a gaudir on estic. Realment Perú se'm va atravessar una mica, i se'm va ajuntar amb el cansament, i vaig pensar ja en tornar. Però, el Machu Picchu és com un altre punt d'arribada, i segueixo endavant...

En 4 mesos, porto a la butxaca monedes de 6 paisos: Argentina i Chile ja que hi tornaré, Perú, moneda de Bolivia que em va donar la Isabelle, moneda d'Uruguay que em va donar l'Eider per si hi anava, i alguns euros que encara porto....

Porto uns 6 GIGA de fotos.

Parlo ja en castella de sudamerica, adaptant-lo a cada pais...

He conegut gent de: Japo, Chile, Peru, Argentina, Colòmbia, Ucraïna, Alemanya, Suissa, Holanda, França, Canada, Catalunya, País Basc, Tenerife, Madrid, Suècia, Mexic, Estats Units....

I he de dir que en cada moment et vas trobant i vas aprenent el què necessites...

He trobat gent que m'ha ensenyat a:
gaudir de tot plenament i somrient tot el dia,
que és normal trobar-se cansada o trista a vegades,
a saber viure austerament,
a cuidar-me i a donar-me alguns capricis durant el viatge,
que hi ha tantes maneres de viatjar com viatgers...

M'he trobat gent que ha passat un mal moment i m'han dit que si mai m'hi trobava, no em deixés emportar per això, que justament aleshores, t'has de centrar en el viatge, i no tirar la tovallola. I m'he recordat molt d'això a Lima.

Des de lluny em donen també consells, "has de fer el que et digui el cor", "hi ha moments molt bons i altres menys, és com la vida, però a la vida normal els cicles van més lents i en un viatge tot és més ràpid i intens", "tot forma part de l'aventura".

Quan m'he sentit cansada, m'he trobat gent que també ho estava, i ens hem donat suport... O m'he trobat gent com el colombià, que m'ha dit, "pero para qué vas a volver en Mayo, con lo bonito que es levantarse cada día en un sitio diferente...". Aquest mereix un post a part... esta baixant des de Colòmbia amb la seva nòvia japonesa, parant a tot arreu, vivint sense gastar. Ens vam conèixer a Cajamarca en un CS, i ens hem tornat a trobar a Huancachina, després que han estat venent barrets de palla per fer uns diners més.

Quan vaig perdre la camera em vaig trobar: la Katia que anava ja per la tercera camera, el Jorge que se li havia espatllat el disc dur i havia perdut les fotos de toooots els seus viatges, i ara em trobo l'Ian que viatja sense camera. Sí, sí, es pot viure sense camera.

He compartit cerveses, vins, asados, fernets, piscos, dinars, cafes amb pastis, postes de sol, classes de ioga, jocs de cartes, acudits, converses i silencis... I avui, esmorzant ens preguntavem quin dia era avui. Ah, si! es veritat que és cap de setmana... I és que per nosaltres cada dia es dissabte o diumenge....

El perro peruano

L'imatge parla per sí sola. Aquest és el que anomenen el perro peruano, una raca típica d'aquí. Es ben lleig, pobret.

El misteri de les línies de Nasca

Malgrat acabar com una sopa, el sobrevol val la pena. M'encanten els misteris sense resoldre...
A banda de les línees que representen animals, les més conegudes, hi ha un munt de línies geometriques, espirals, triangles, línies rectes....

I quasi tants misteris com línies:
com les varen fer, i tenen formes tan perfectes si només es poden veure des de dalt?
Cada figura té un punt d'entrada i de sortida, de forma que es pot recorrer d'una punta a l'altra, alguns diuen que les recorrien caminant, en les cerimonies.
Quin era el sentit de les línies?
Com s'han conservat tan bé?

És molt curiós perque no es van descobrir fins al 1927, o si la gent en tenia constancia, no li donaven cap importancia. Daten de molt abans del període inca, són de la civilització nasca d'entre 900 AC i 600 DC. Hi ha línies corresponents a diversos períodes, perque estan sobreposades. Com que no s'havien descobert, la Panamericana travessa una de les figures, i fins que no es va regular, passaven molts camions per evitar els peatges, amb la qual cosa hi ha també les línies de les rodes dels camions...

Les va descobrir un alemany pero qui realment va donar la seva vida per les línies es Maria Reiche. Avui  les seves teories son molt questionades, pero tothom coincideix que gracies a ella segueixen existint, les va estudiar durant tota la seva vida i va fer tot per que es conservessin i es donessin a coneixer. Va evitar que es portés a terme un projecte del govern per fer unes plantacions. I avui, Nasca esta al circuit turistic i són Patrimoni de la Humanitat.

Ella afirmava que eren un calendari astronomic, i que moltes línies es relacionen amb constel.lacions, o que assenyalen els solsticis, ja que assenyalen el punt on surt sol en els dos solsticis. I que d'aquesta forma els nasca tenien una referencia per a l'agricultura. El cert és que hi ha tantes linies que es poden trobar facilment correlacions, pero realment no totes s'expliquen aixi. Altres diuen que les línies eren per honorar els déus, o que assenyalaven punts on es trobava aigua. Aquesta darrera teoria, i fins i tot combinada amb les anteriors, és la que sembla més versemblant, donat que estaven en un desert i l'aigua era clau.

Maria va viure a prop de les línies, la consideraven una mica boja perque es passejava mig nua pel desert, degut a la calor que feia. Va fer-ne els primers dibuixos i va contribuir molt al seu estudi. Va envellir a Nasca, en una habitacio d'hotel que li van donar quan ja era reconeguda per Nasca. En aquest hotel, ara hi ha un planetari que ajuda a entendre les seves teories.

El més curiós és que ella diu que tenia una conexió amb les línies... I d'alguna forma és cert. Hi ha dues figures que representen mans, i una de les mans te 4 dits. Maria va tenir un accident quan vivia a Perú, abans de coneixer les línies, i va perdre un dit.

A Nasca, homesick

M'aturo a Nasca, un lloc que m'atrau pels seus misteris sense resoldre.

La meva intenció és fer el sobrevol de les línies ja que des de terra només es poden veure dues des d'un mirador. Es veu que fa uns anys queien avionetes a cada moment, ho van regular i ara hi ha molt poques companyies, els preus s'han duplicat o triplicat. Però a més hi ha una espècie de màfia... Els que em volien vendre els bitllets al preu oficial em deien que no sabien quan podria volar, que ho tenien ple... Altres em deien que hi ha hagut un problema amb el combustible i que hi ha menys vols, per tant més cars, perquè han d'anar a buscar el combustible no sé on, altres em diuen que el govern només proveeix de combustible a determinades companyies i que aquestes són les que volen i s'aprofiten, que sort que ara amb les eleccions canviarà el govern... Després dels problemes de combustible a Argentina, jo ja m'ho creia, però a l'aeroport després algú em va dir que aquesta és la historia que expliquen a tot arreu, des de Bolivia a Peru.

En qualsevol cas, és igual, t'enganyin o no, el cas és que si vols volar has de passar pel tubo o esperar a veure què passa... La idea d'esperar a Nasca, sense res mes a fer en aquesta ciutat enmig del desert, no em motivava gaire. Aixi que quan a l'hostal em van dir que no hi havia combustible pero que la seva filla treballava a la companyia aèria i sortia un vol i mil histories més que no explicaré per no avorrir-vos, el vaig agafar, pensant que cada dia que em quedés aquí esperant també em costava diners...

Aquesta petita història em prepara pel que em ve, es veu que tot el sud és molt més turístic i el tema funciona així... ufffff!!! quina mandra!

Finalment, a l'aeroport veig un munt de gent i de vols (¿?), i sortim. El vol dura 30 minuts, et diuen que no esmorzis, perquè fa moltes voltes per que es puguin veure les figures a les dues bandes de l'avió. Jo vaig esmorzar perquè de fet no sabia que tindria vol, i em vaig prendre pastilles contra el mareig.

No va servir de molt, 4 de 5 a l'avió vam caure marejats, era una avioneta minúscula, que es movia moltíssim i sense aire condicionat feia una calor que només la calor ja marejava. Malgrat tot, he de dir que val la pena. Les poques fotos que vaig fer no fan justicia al què es veu, i és tot tan ràpid que vaig decidir centrar-me en el viatge i marejar-me el menys possible, és millor veure fotos per internet.

Al baixar, estic una mica ko... A uns estrangers que em pregunten què tal, els dic, que estic una mica homesick :) (enyorada). Ella em mira raro i em diu sick (marejada)... Necessito refrescar el meu anglès o ha estat un lapsus linguae?

L'oasi de Huacachina i el meu primer "temblor"

De Paracas vaig anar cap a Huacachina realment perque m'ho van posar molt facil, ja que no tenia molt clar parar alla. El motiu és que a vegades tinc la sensacio de que hi ha coses que s'assemblen a tot arreu..., com un deja vu. Alla el més tipic és passejar per les dunes en boogie, cosa que ja havia fet a Brasil, i per aixo no tenia molt clar si anar-hi.

Huacachina és un oasi al desert, o millor dit, era... Era un llac natural que s'ha assecat, com altres que hi havia a la zona i ara és artificial. Es un lloc que es manté pel turisme, només hi ha allotjaments i restaurants. Realment, es pot deixar de banda, pero és relaxant veure la posta de sol a les dunes.

I finalment vaig agafar el boogie, vam fer el passeig per les dunes, i al final es baixen varies dunes fent sandboarding. Doncs sí, novament coses que no faria a Barcelona les acabo fent, vaig baixar 7 dunes, algunes forca altes, tombada sobre la taula de sandboarding.He de dir que anava frenant com podia amb els peus, pero igualment l'adrenalina es dispara...!

I després, el meu motiu real per anar alla: visitar les bodegues de pisco que hi ha a prop d'Ica. Ica va quedar també molt tocada pel terratremol, no té molt interes. Vam visitar una bodega moderna Vista Alegre, i una amb metodes tradicionals, Catador. I res, vam provar una mica de pisco i vins. El pisco sol es una bomba, 40 graus, ve a ser com un orujo.

Vaig passar una nit mes a l'oasi. Cap a les 6 del mati vaig sentir soroll a la porta, pensava que era el vent, la porta es movia molt. Vaig veure que no només la porta, el meu llit es movia amb mi al damunt... Em vaig espantar una mica, era un tremolor. Després de sentir a parlar tant de tots els terratremols que hi ha hagut a Xile i a Peru, em vaig preocupar una mica. No va ser molt fort pero eren les 6 del mati, no sabia si intentar dormir... i si passa alguna cosa més forta? I que s'ha de fer en aquests casos?

Veient que no passava res més, vaig decidir quedar-me una estona més al llit, pero no vaig aconseguir adormir-me... Després em van dir que sí, que hi havia hagut un "temblor".

Paracas, o pluja d'arena

Després de 18 hores de bus Mancora-Lima, i tres més Lima-Paracas, arribo a lloc. He de dir que amb "Cruz del Sur, el placer de viajar en bus", realment el viatge es passa volant. Passo per Paracas, seguint recomanacions de la Katia. Pisco no és tan bonic, va quedar molt destruit pel terratremol del 2007, i és millor quedar-se a Paracas.

Em quedo al Mar Azul, un hostal amb vista al mar. Paracas significa en quechua pluja d'arena, i realment a les tardes s'aixeca una mica de vent per tota aquella zona i aixeca l'arena. Es un poblet de pescadors pero ja molt orientat al turisme. Té tres parts molt diferenciades, el port pesquer i d'on surten els tours, on s'allotgen tots els turistes; una zona residencial plena de casetes amb piscina, suposo que segones residencies de la gent de Lima, i finalment, just darrera la zona residencial, una zona amb casetes humils. Tot un contrast. El terratrémol del 2007 els devia afectar forca perque veig llocs encara amb molta runa, i estan remodelant el passeig marítim. De fet, a tota la zona hi ha molts senyals del terratremol.

Hi ha pocs turistes i t'atabalen una mica, al final a un ja li dic abans que obri la boca, "vengo de España, y sí, ya tengo el tour a las Ballestas". Pero malgrat tot, és un lloc tranquil i agradable, i em sorpren per la seva bellesa. Només passejant pel passeig marítim, arribes prop de la Reserva de Paracas, plena d'ocells de tot tipus que em regalen els seus vols.

Faig el tour a les Islas Ballestas, on hi ha llops marins, més ocells, pinguins de Humboldt, i veiem fins i tot alguns dofins. Es bastant espectacular la concentració d'animals en tan poc espai. També veiem el candelabro, un petroglif creat per la cultura dels paracas, del que no se sap molt bé quin significat podia tenir.

Visitem la Reserva de Paracas. Es un paisatge bellíssim, realment m'enganxen els paisatges amb mar... Hi ha unes platges molt boniques, encara que l'aigua esta gelada. Alla descobrim restes fossils d'animals marins, i ens expliquen que la carretera no esta feta d'asfalt; per protegir el parc la van construir de sal, i ara ha pres el color de l'asfalt per tots els cotxes que hi passen...

Em quedaria mes dies a Paracas, pero decideixo agafar una mica de ritme en el viatge.

Més Máncora

Els nostres dies a Mancora els passem mandrejant. Agafem una rutina diària, suposo que necessitem una mica de rutina... Llevar-nos tard, fer ioga, esmorzar al pati de l'hostal o davant el mar, llegir o navegar per internet, dinar i platja a la tarda. Estem tan relaxades que quasi no sortim de Máncora, només anem un dia a Punta Sal, una platja més exclusiva i tranquila. Ens diem per què, si al final les platges són totes semblants...?

Ens ajuntem amb un grup de francesos, i passem un parell de dies junts, fins que ens acomiadem. Ells seguiran cap a Equador, jo decideixo seguir els meus plans, m'espera el sud de Perú.

Mancora i el tsunami

Estavem ben tranquil·les instal·lades a Mancora. Al matí, vaig a classe de ioga i em diuen el què ha passat al Japó i que en unes hores tindrem més informació. Les classes les fem en una caseta de fusta amb vista al mar. La Christa, la profe de ioga, fa una mica de broma i ens diu que ens relaxem que si ve una ona ens avisarà. Realment no sabem què ha passat. Amb el pas de les hores la informació és més contradictòria, tothom diu que tranquils, que s'ha d'esperar, però alhora ens assabentem que a Equador han evaquat tota la costa.

Fa unes dues setmanes es va fer un simulacre de tsunami a tot el pais. Hi vam anar, mig fent broma, i ens vam assabentar de què calia fer... Qui ens havia de dir que ho posaríem en pràctica...

Decidim que si ens quedem, ens hem d'informar bé, d'on cal anar, per no haver de córrer. A l'hostal ens "tranquilitzen" dient que si una potència com Japó no ha pogut fer res, què pot fer Perú, passarà el què hagi de passar... Amb aquest panorama, anem a l'ajuntament, i la gota que vessa el vas, és el mapa que ensenyen de Màncora, amb la zona inundable en vermell, on es troba el nostre hostal. Evidentment, és zona de risc depenent de la intensitat de l'ona, però  no ho veiem massa clar... I no ens acabem de refiar de les previsions i els missatges dels peruans, són tan tranquils...

En resum, que decidim buscar un lloc on passar la nit, perquè l'opció de "subir al cerro" amb tot l'equipatge, i veure què passa, tampoc ens convenç, i d'altra banda tampoc podem gaudir de la platja perquè al migdia la tanquen.

Finalment marxem de Màncora, després ens assabentarem que molta gent va marxar aquell cap de setmana...
Anem a Piura, una ciutat sense cap encant, però era la única ciutat gran que coneixiem per la zona. Al vespre veiem que l'ona per sort ha estat petita i l'endemà decideixo tornar cap a Mancora, a seguir les meves minivacances... L'Isabelle m'acompanya, i ens separem de la Katia, després de més de tres setmanes de viatjar juntes.