Viatge interior

6 mesos de viatge interior. Estrany. Perquè recorres els llocs coneguts, els retrobes amb il.lusió però amb por de quedar-t'hi atrapada. Ja no està tot per explorar. Com en un puzzle, un espai buit amb la teva silueta, t'espera perquè tornis a encaixar-t'hi, a sentir la comoditat, a tornar a ser el què eres. Però la teva silueta s'ha desdibuixat, i per tornar a encaixar, has de tornar a polir les formes, has de renunciar a les arestes i contorns que ha conformat el viatge.

I per això no he escrit, perquè estava ocupada en fugir dels camins típics i previsibles del turista, cercant nous llocs, fent plans de viatge, plans de vida. Fins que he recordat un dels ensenyaments del viatge, flueix. 

atrapar els moments

Avui he anat a veure dos nens acabats de néixer... Parlem amb la meva amiga i també penso en la meva neboda, de com passa el temps, com cada setmana, cada dia és únic i irrepetible en els nens tan petits. I ella em diu que de tant en tant els hi va fent fotos i videos, i que li agradaria anar atrapant els moments, guardant-los en una caixeta. I la seva forma de fer-ho és gaudint al màxim, amb tranquil.litat i il.lusió aquests moments.

Penso que només tenim aquesta sensació amb els nens, perque canviant físicament tant ràpid ens ho fan més evident. I per què no ens adonem que els nostres dies i les nostres setmanes també són únics i irrepetibles, i els gaudim, els compartim, els capturem en fotos reals o imaginàries... En definitiva, per què no els atrapem, conscients que no es tornaran a repetir....

L'aigua que et travessa

Ara és el moment de recuperar un llibre que em va venir a les mans a Malenge, a les Togian, quan vaig decidir que no calia fer res, i em vaig permetre quedar-me a l'hamaca veient el mar i llegint. De fet no el vaig llegir sencer, només fullejar, estava en francès i no em donava temps a acabar-lo, però m'hi vaig identificar i vaig pensar que jo no ho escriuria millor. Parla d'un viatge per l'orient mitjà però per mi és com si parlés del meu viatge.

L'usage du monde, de Nicolas Bouvier, traduït com "Los caminos del mundo" (després en faig una traducció)

"Nous nous refousons tous les luxes sauf le plus précieux: la lenteur."


"Un voyage se passe de motifs. Il ne tarde plus à prouver qu'il se suffit à lui-meme. On croit qu'on va faire un voyage, mais bientot c'est le voyage qui vous fait, ou vous défait.


On regarde les étoiles(...) le temps se passe en thés brulants, en propos rares, (...) puis l'aube se lève, (...) et on s'empresse de couler cet instant souverain comme un corps mort au fond de sa mémoire,ou on ira le rechercher un jour.On s'étire, fait quelques pas, (...) et le mot bonheur parait bien maigre et particulier pour décrire ce qui nous arrive. Finalement ce qui constitue l'ossature de l'existence ce n'est ni la famille, ni la carriere, ni ce que d'autres diront ou penseront de vous, mais queleques instants de cette nature soulevés par aune meditacion plus sereine encore que celle de l'amour, et que la vie nous distribue avec une parsimonie a la mesure de notre faible coeur."


"J'ai bien cru tenir quelque chose et que ma vie s'en trouverait changée. Mais rien de ce nature n'est definitivement acquis. Comme une eau, le monde vous travesr et pour un temps vous prête ses couleurs. Puis se retire, et vous replace devant ce vide qu'on porte en soi, devant cette espèce d'insufisance centrale de l'âme qu'il faut bien apprendre a côtoyer, a combattre, et qui, paradoxalement, est peut-être notre moteur le plus sûr."


En traducció lliure....

L'ús del món.

"Refusàvem tots els luxes, excepte el més preciós: la lentitud."


"Un viatge es forma de motius. Ben aviat prova que es basta a si mateix. Creiem que anem a fer un viatge, però més aviat és el viatge que et va o et desfà."


Mirem els estels (...) el temps passa en tès bullents, en estranys propòsits, (...) l'albada s'alça (...) i ens apressem a abocar aquest instant com un cos mort al fons de la memòria, on anirem a buscar-lo un dia. Ens estirem, fem alguns passos (..) i el mot felicitat sembla ben poca cosa i particular per descriure el què ens passa. Finalment, el que constitueix la columna vertebral de l'existència no és ni la família, ni la carrera, ni el què els altres diran o pensaran de tu, sino, alguns instants d'aquests, engrandits per una meditació encara més serena que la de l'amor, i que la vida ens distribueix amb una parsimònia a la mesura del nostre feble cor.


"Realment he cregut assolir alguna cosa i que la meva vida es veuria canviada. Però res d'aquesta natura ha estat definitivament adquirit. El món et travessa com l'aigua, i per un temps et deixa els seus colors. Després es retira, i et retorna davant aquest buit que portem en nosaltres, davant aquesta espècie d'insuficiència central de l'ànima que cal aprendre a vorejar, a combatre, i que, paradoxalment, és potser el nostre principal motor."

I ja he decidit que aniré a buscar més instants preciosos, a que el viatge em faci o em desfaci, i que l'aigua em travessi, per un temps més, sabent que la vida no es veurà canviada, abans de retornar al buit.

una nova etapa

Avui és el principi d'una nova etapa, molt esperada, somniada... És la prova que només hem de decidir què volem i posar fil a l'agulla. I poc a poc, les coses es van posant al seu lloc i amb una mica de paciència, tranquilitat, i per què no, algunes llàgrimes, tot s'aconsegueix, i al final el procés ha valgut la pena. I el què queda del 2010 serà un any de sortir a fora, d'agafar perspectiva, no importa des d'on, però mirar el meu món d'avui des d'un altra perspectiva.

un any

Novament, que ràpid passa el temps... es veu que ja fa un any que vaig inaugurar aquest bloc. Molt moviment no hem tingut, potser ara és el moment de començar-se a moure...

canvis

Em diu l'Adrià, que la vida passa molt depressa quan no tens canvis... És cert, de cop mires enrera i han passat 7 o 8 anys amb el mateix pis, la mateixa feina, el mateix entorn.... Bé, amb la petita o gran diferència que ha aparegut el lindy, que em fa riure i cantar ritmes de bon matí...

I potser la teoria de l'Adrià és la resposta a tot, explica moltes coses, és la forma d'explicar que busqui o necessiti un canvi... Només vull que la vida passi més a poc a poc.

de bruixeria...

De cop em trobo comprant musc (almizcle, que sona més esotèric), per fer un ritual per aconseguir els meus propòsits... El dubte: com el vols...? ni idea, no volia dir-li per que era ... quina vergonya. Em va proposar un oli i em va semblar perfecte...

Un amic em parla que ha anat a veure una bruixa... que és boníssima i ho encerta tot...

Envoltats de tecnologia, ciència, i racionalitat, sortim a buscar les bruixes per què ens orientin, per trobar un punt de referència, per què intuïm que hi ha alguna cosa més, o simplement per què necessitem on aferrar-nos.

bruixetes, gràcies

els diferents

sovint busquem i destaquem en els altres la diferència... els trets que sobresurten de la majoria i que ens permeten catalogar-los com malalts, diferents, discapacitats ... per què? potser per confirmar-nos amb satisfacció que som normals? per sentir-nos millor perque no patim cap d'aquestes discapacitats? Discapacitats emocionalment, busquem en el nostre entorn el què ens faci sentir millor, que ens faci pensar que hem de ser feliços, després de comparar-nos amb els diferents...

Però de cop, els diferents, ens donen una lliçó de força, alegria, i de com la vida és fàcil i divertida, i com de la diferència en pots fer una fortalesa... com si fos la teva arma secreta...


vaig conèixer el Neil Harbisson a BTV, no sabia què era l'acromatopsia, i ara sé que és una forma de veure el món en blanc i negre que et permet fer-te un expert en colors..


D'altra banda llegeixo la penúltima entrevista a Pasqual Maragall

Per què i per a què busquem la diferència i no l'enriquiment...? Ens adonarem per fi que nosaltres també som únics i diferents?

somrient a la vida

Expliquen que pel passaport canadenc només accepten una foto on s'estigui seriós, sense somriure.
I avui he sentit que a Guinea Bissau només admeten fotos somrient.
Sense comentaris....

les línies creuades

Sentia l'altre dia una conversa en un bar sobre la teoria de les línies creuades. Vaig afinar l'orella... de què deu anar això?

Doncs deia que el més difícil és creuar una línia per primera vegada, la primera vegada es demora, s'hi donen voltes, t'ho rumïes, i rumïes.... I un cop creuada, ja està... Ja es pot repetir sense dificultat.

El primer cop que condueixes en direcció prohibida,
que copies en un examen,
que dius una gran mentida,
que fas campana a l'escola,
que truques a la feina dient que estàs malalta...
que agafes alguna cosa en una botiga

.......

que cadascú ompli els punts suspensius.

rubaiyat

Un gran vi per grans moments

http://www.barrancooscuro.com/noticias/barranco-oscuro-presenta-rubaiyat-2005/

M'ha apropat als poeme d'Omar Khayam, a Rubaiyat.

tic tac

Tic-tac....Un tros de dona de metro 80, i 48 anys, encantadora i dolça esperant que la truqui un home que li ha promès trucar-la. Tic- tac....Et mereixes alguna cosa millor. Tic-tac....Ningú es mereix una espera estèril, una trucada d'última hora quan ja estàs a una altra banda, o un diumenge a casa esperant o conectada al messenger, o facebook o el què sigui...

Tu no t'ho mereixes...No t'ho mereixes, passa pàgina. La resta, seguirem pendents... Tic-tac

Arriba una dona i diu

Fa segles que penso que hauria de tenir un blog, registrar els meus pensaments, des que vaig conèixer el blog de l'Eider. Gràcies, Eider per fer-nos pensar, riure, somniar, a través dels teus escrits i fotografies.
Després vam començar amb el tengoalgoenelojo/somethinginmyeye i vaig començar a escriure http://www.eidersuso.com/filter/Project#266796/Tengoalgoenelojo

I, avui, quan els bloggers comencen a tenir un cert cansament i se senten esclaus dels seus blogs, i se'n qüestionen el seu sentit... avui, dinou de maig de dos mil nou, arriba una dona i diu.