Fent un batik amb un aprenent

Tenia ganes d'aprendre com fer un batik. I evidentment el batik es va creuar en el meu cami, vaig sentir una anglesa que en parlava, i em va donar detalls. I cap alla que me'n vaig. Ho ensenya un senyor de mitjana edat, esta al costat d'un centre on fan cursos de batik, per turistes, et donen un fulleto, esta tot molt estandarditzat... En canvi en Nyoman et fa passar a casa seva, amb les gallines corrent per alla, la seva dona tallant verdures, els fills jugant amb els estels. T'ensenya amb humilitat la seva feina, t'ofereix un cafe i et diu que faras el teu batik, i que no pateixis, si no acabes un dia, pots tornar el dia seguent.

Un luxe, tenir en Nyoman treballant amb tu, sense grups, sense horaris, et diu que ell esta al teu servei i que s'adaptara als teus horaris. I clar, ja no vaig sortir d'alla, ja em vaig quedar.

Ell hi posa tot el que cal de la seva part, des de fer el disseny que jo intento esbossar-li, fins a aportar els detalls de qualitat, de forma que el resultat es totalment professional, i jo colaboro en el que em va dient. Suposo que si topa amb algu que te mes habilitats artistiques, li dona mes espai, s'adapta a tu.

Jo li esbosso un disseny com bonament puc i ell el trasllada a la tela, aportant-hi la seva creativitat. Jo faig un dibuix de la Indonesia que he conegut fins ara, una dona amb el sarong, els camps d'arros, els estels al cel i una posta de sol. Hi poso unes flors pensant en els hibiscus, una flor molt comuna per aqui i que m'encanta perque es una flor molt viva. Jo crec que no semblava un hibiscus, pero ell de seguida ho va intuir.

Es un home savi, que et sap llegir i et sap tractar. Quan veu que no ho veig massa clar, em diu que ho faci sense por, despres ja arreglara el que calgui. I es defineix com un aprenent, diu que ell no es el mestre, que segueix aprenent, amb la unica diferencia que fa mes temps que s'hi dedica. Em pregunta a que em dedico jo, i em diu, "veus, jo no sabria fer el que fas tu", uns saben d'unes coses i altres d'unes altres... Amb una veu dolca t'anima tota l'estona, i jo mentrestant em relaxo, i vaig fent els tracos amb la cera, i penso, que aixo es com meditar. I ell que em diu, es una mica com meditar, oi?

I res, es com fer un dibuix en negatiu, has d'anar protegint amb cera o parafina abans d'aplicar el color, i despres es fa un bany de color, i es torna a protegir abans d'aplicar un nou color... Per tant has de pensar molt be en el que vols protegir abans de pintar, i posar una capa de cera o parafina, en els llocs que vols ressaltar o deixar d'un to mes clar. El resultat es espectacular..., gracies al Nyoman, l'aprenent mes avancat

.

moments indonesis 2. El bapak

Torno a casa del senyor gran a portar-los les fotos. Ell no hi es, esta treballant als camps d'arros. Estic una estona amb la familia, faig un cafe amb ells, estan pintant quadres que suposo que despres vendran. Ens mirem les fotos, passem l'estona, practiquem bahasa indonesi, he procurat aprendre alguna paraula mes, tot i que de fet l'indonesi es la segona llengua per la majoria d'habitants del pais, tots tenen una primera llengua, en aquest cas el balines... Mes complicacio afegida per mi. Al marxar els dic que m'acomiadin del bapak (vol dir alguna cosa com pare), i em diuen que m'acompanyen als camps d'arros perque m'acomiadi jo mateixa. La Kade, una nena alegre i moguda, em guia entre els camps,fins que el trobem. L'home esta content de veure'm, em diu si ja he estat a casa d'ell, si he menjat alguna cosa, jo li dic que ja he pres un cafe, no els vull tallar la feina, pero es com si volgues obsequiar-me. Finalment m'acompanya un tros del cami fins que trobem la sortida del camp d'arros. Em mira als ulls i em somriu ensenyant les poques dents que li queden, algunes li belluguen cada cop que parla. I em diu que recordi que tinc un amic a Bali, i que torni a veure'ls. I em pregunta si estic casada, i em diu que quan em casi i tingui fills, recordi que tinc un amic alla. I es estrany, es com si fos el meu avi balines, i li faria una abracada, pero li dono nomes la ma mentre em parla, i li dic adeu i moltes gracies en indonesi. I ell es queda a sota un porxo mirant, sense bellugar-se, i jo em giro, i se que segueix mirant, i quan arribo al cami, em giro i li faig adeu, tot i que ja quasi ni el veig.

moments indonesis

Em recorda la Clara que la vida es el que et passa mentre fas plans per fer altres coses... I jo afegeixo, mentre estas tambe pensant en el passat. La vida fa el seu curs al marge dels records i dels plans... I avui que em llevo, i mirant la guia i fent plans i cap on vaig, i una mica desorientada, als matins ja em passa, es quan tot comenca i has de prendre un munt de decisions, de que fer avui, que fer dema... Anar a buscar informacio... Finalment obro una pagina de la meva Lonely, que faria jo sense ella, tot i que algun dia s'haura d'estudiar l'impacte que ha tingut la Lonely en l'entorn...

I veig passeigs a peu pels voltants d'Ubud. Perfecte, penso, a caminar, a apropar-me a l'entorn i sortir del nucli turistic... I d'alguna forma busco moments indonesis... M'aturo a fer fotos a la gent, perdo el temps, mirant els camps d'arros i com els nens fan volar els estels... M'adono pero, que els moments no es busquen, et troben ells, si t'atures una mica...

Passo per un temple i em quedo badant, hi ha una activitat frenetica preparant ofrenes. I les dones em criden perque entri, i entro i comenco a voltar i fer algunes fotos... I m'explica un noi que no puc visitar el temple perque no porto el sarong, pero que dissabte hi ha una cerimonia i que puc anar-hi, aixo si, amb el vestuari adequat. I m'aturo a mirar les dones com treballen, preparant els cistellets amb les ofrenes, tothom treballant pel dissabte... I de cop em conviden a treballar amb elles. No ens entenem gens, alguna diu dos o tres paraules en angles, jo no he passat encara del bon dia i el gracies. El Jonathan, un amic que ha viscut alla, em va dir, apren l'idioma, es molt facil, i t'ajudara molt, pero jo no el trobo tan facil i vaig a poc a poc. Les dones em parlen en indonesi i riuen. I acabo fent boletes amb l'arros, i asseguda entre elles, mirant com en un estat de meditacio, el treball en cadena... Una trena les fulles i fa cistells, l'altra hi col.loca les boletes d'arros, unes fulletes, trossos de verdura, i mes avall estan fent flors, entrellacant fulles, i tothom treballant sense parar. I acabo fent un te amb elles, i badant.

Decideixo seguir, i em paro a una paradeta del cami a menjar alguna cosa. De nou no se com explicar que voldria menjar alguna cosa d'alla, al final agafo unes pastes i fruita i m'assec a la parada, mirant la gent desfilar. I alla, un home gran em convida a un platan, i em diu que si tinc temps em convida a menjar a casa seva. Li dic que ja he menjat, no el vull molestar pero accepto que m'ensenyi la casa. Quan arribem, veig tot de quadres a fora, per un moment penso que em vol vendre els quadres, la meva intuicio encara no esta del tot afinada, i no seria la primera vegada que et donen conversa i t'acaben treient pintures per vendre (de fet m'ha passat aquest mati). Pero, no, ja anava ben encaminada, nomes vol conversa. Parla poquet angles pero ens entenem. Diu que es granger, que no ha pogut estudiar perque no hi ha escola publica... M'assec al porxo de casa seva, davant un pati d'un veinat de cases tipiques.... I no parlem massa pero estic alla, contemplant les gallines i els anecs, i comenca a desfilar la seva familia. Parlem amb les nenes, que parlen una mica mes d'angles, Acabo fent fotos a tota la familia, acaben pujades a l'arbre per collir fruita, i m'ofereixen un cafe. La veritat es que les fotos son bones, les nenes tenen un somriure especial, i l'home respira pau. I em demanen si els puc imprimir alguna foto. I ara a buscar algun lloc per imprimir-les, i ja tinc pla per dissabte, anar al temple i a portar les fotos a la familia... Aixo, si el dia no te algun altre pla...

 

Cascades i piscina

Sortint una mica de McLeod Ganj, a Bagsu, hi ha unes catarates i una piscina. Es un lloc molt concorregut, basicament per turisme local, van a fer-se fotos a la cascada o s'aturen a una piscina que hi ha. L'espectacle de la piscina es espectacular, els ganapies es llencen a la piscina com nens. Nomes hi ha homes, les dones estan pendents de les ofrenes en els temples del voltant.

Ara be, quan veuen estrangers, comenca la distraccio. Snap!! diuen. Els encanta fer-se fotos amb nosaltres. Normalment van en grup, i el mes llancat demana de fer-se una foto, i treu el seu movil, i despres s'hi afegeixen els amics, ara una amb cada amic sol, ara amb mes amics. I quan penses que ja estas acabant el mes timid que no s'atrevia, ho demana al final... I quan agafen confianca fins i tot fan fora algun amic nostre, o senzillament no l'enquadren a la foto.

I et pots passar un quart d'hora per cada grup, un cop agafen confianca, es una festa... I nosaltres tambe riem i ens ho passem be, i anem fent com que marxem, a veure si aconseguim tallar la desfilada de gent. Segurament algu es queda sense la seva foto, aqui triomfen els mes rapids.

L'arreglador de sabates

A l'India no es llenca res, s'allarga tot tant com es pot. I les sabates son un be preuat, suposo que molta gent en deu tenir nomes unes. El cas es que de tant en tant vas trobant noiets que s'ofereixen per arreglar les sabates, o bosses de viatge, especialment si detecten que tens algun descosit o alguna part feta malbe.

Aixi doncs, un d'ells ens va clitxar, perque la Gloria portava una bota que tenia una mica descosida, i s'estava obrint la sola, i cada vegada que passavem per aquell tros de carrer s'oferia a arreglar-ho, i insistia... I finalment va ser tal la insistencia que ens va caure be, i li vam dir que si, que li deixariem les botes per arreglar. El cert es que eren tan velles que probablement les hauria llencat despres d'aquestes vacances, pero be li haviem de donar una mica de feina.

Va ser deixar-les i en veure'l treballar, la gent li va anar portant botes, sabates, de tot. Li vam portar una mica de sort.

La seva idea era encolar la sola que s'estava desenganxant i despres cosir-la pero no tenia el material i va fer el que va poder, a banda que se li estava acumulant la feina. A l'endema, les botes comencaven a desenganxar-se, i aixo que ens el tornem a trobar, i clar, ens pregunta. I li vam haver d'ensenyar les botes. I ell, tot preocupat, ens diu que les tornara a arreglar. Pero com que era poca cosa, li vam dir que no patis, que si empitjorava ja el buscariem.

Decidim establir-nos uns dies a Daramkot, al costat de Dharamsala pero ja enmig d'uns turons, a casa d'una familia. I ens dediquem a voltar per alla. Un bon dia, la sola de la sabata es desenganxa del tot, no sabem si per vella o com a efecte de les maniobres que va fer el noi. La Gloria se la lliga com pot per no anar amb la bota oberta i ens anem cap a la casa. I enmig del caminet cap a la casa, de cop veiem un noi arreglant sabates. Si, si, es el mateix, que tenia un amic a Daramkot i havia pujat a treballar una mica alla. Increible. I clar, quan veu la bota, s'atabala i diu que ara mateix l'arregla, i sense cobrar res.

Doncs be, s'hi esta un munt d'estona, ara si, i cus tot el voltant de la sola amb una agulla gruixuda. Acaba fent malbe dues o tres agulles. Comenca a ploure i treballa sota la pluja fins que li diem que s'arreceri alla amb nosaltres... Li intentem dir que doni nomes algunes puntades, perque aguantin, pero ell ho vol reforcar tot... Finalment dona la feina per acabada, aixeca el cap, somriu, i ens diu que te garantia d'un any.

Nosaltres li agraim la bona feina feta, i li donem uns quants diners, poca cosa per nosaltres. Ell insisteix que no cal, que ja havia cobrat la feina i no havia quedat be, i no vol de cap manera. I al final el convencem, i acostumades a que tothom et vol vendre alguna cosa o fer negoci, ens en anem que quasi ens salten les llagrimes.

moments indis

A vegades a l'India m'he preguntat que faig aqui, plovent sense parar, carregant la meva guia d'Indonesia, i la roba de platja... Pero tot sovint hi ha moments i persones que et fan pensar que val la pena, i que a mes s'hi ha d'anar ara a l'India, que d'aqui a uns anys no la reconeixerem i perdra tota la seva essencia....

I recordo:
- la noia tibetana que treballa a l'Om Guest House, sempre somrient,
- les converses i els silencis amb els companys de viatge, l'Albert, el Richard, i els farts de riure que ens feiem recordant anecdotes i els trajectes en cotxe.
- la dolcor de la dona india que ens fa les classes de cuina.
- el somriure de Bikana, la senyora de la casa on parem a Daramkot.
- els amics que fem a les meditacions, amb qui, sense practicament haver parlat, hem compartit una bona experiencia.
- els nens del centre de refugiats del llac Dal, jugant a futbol uns i els altres cantant.
- la devocio de la gent amb el Dalai Lama
- els nens monjos jugant amb qualsevol cosa, com ara un globus.
- el propietari nepales del cafe Buda a Daramkot, explicant-nos la seva historia.
- els cants dels monjos al temple de McLeod Ganj.
- el passeig pels turons de Daramkot, amb les dones rentant roba i els nens jugant.
- la gent banyant-se a la piscina de Bagsu.

I moments que no oblidarem, com les trobades amb l'arreglador de sabates.

fent vipasana

Vipasana vol dir introspeccio. Hi ha qui fa estades anomenades Vipasana, 7-10 dies en silenci, els mes avancats, mes temps, meditant, fent nomes un apat al dia i dormint poc. El sentit que te, es superar els sentiments i pensaments negatius, treballar per la pau interior, a traves de la concentracio i de l'analisi dels pensaments que ens van venint.

A mi m'atreu la idea pero no en tenia ganes, em feia com una mica de mandra, i no estant sola, no em venia de gust tancar-me en silenci en un lloc, ja tindre temps d'estar sola amb els meus pensaments. De tota manera els nostres dies a Dharamsala acaben sent com un vipasana alternatiu. D'alguna manera, no es el lloc on voliem estar, pero aprenem a gaudir del present, dels pocs raigs de sol quan n'hi ha, de veure ploure, acceptar que tindrem la roba i la motxilla humida fins que no marxem d'alla... Es curios, quan surt un raig de sol, la gent s'activa rapidament i es posa a rentar i estendre la roba. I aixo fem, que surt el sol, aprofitem per fer unes coses, quan no surt, aprofitem per fer altres coses.

Al curs de meditacio ens deien que els pensaments son com nuvols, son passatgers, tota una llico en un lloc que no para de ploure, pots aferrar-te als nuvols i lamentar-te'n o deixar-los passar.

I pensem que si l'any passat vam anar als teachings del Dalai Lama, i vam tenir la teoria, aquest any tenim la part practica.