S'aixeca del seient i comença a caminar pel vagó. Sempre que ha de baixar a Fontana, li agrada travessar tot el vagó fins al final, per quedar encarada a les escales de sortida. Mira a banda i banda la gent acalorada que agraeix la fresca del metro, mentre camina, pensativa, sense parar massa atenció.
Passen els segons, segueix caminant. Passen els minuts, segueix caminant... De cop aixeca el cap amb estranyesa, se li està fent molt llarg aquest metro, deu ser un nou model. Sembla que hi porti hores allà dins, però segueix sense plantejar-se res més. Mira el mapa, encara està a Drassanes, li queden unes quantes estacions.
Camina una estona més, perdent la noció del temps. El metro està tan ple que no veu el final del vagó, però poc a poc va esquivant la gent, un grup de monges rialleres, uns bessons barallant-se, una dona embarassada llançant mirades assassines perquè no la deixen seure, els estudiants enviant missatges de mòbil...
Com que està cansada s'atura una estona en un seient. Al seu costat, una iaia està plegant el paraigües, es treu la bufanda i l'abric i s'asseu. La iaia mira amb estranyesa aquella noia amb tirants i xancles, escabellada, amb cara de desconcert.
Ella li torna la mirada, mentre es cargola al seient. Pensa que s'està tan bé allà asseguda, que s'hi quedarà una estoneta abans de seguir el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada