Qué bonito sería

en Tengoalgoenelojo, Núm.3, LIES

Open publication - Free publishing - More mentiras

QUÉ BONITO SERÍA...

Me siento realizada en el trabajo, es lo que siempre había querido hacer

Un día vamos a dejar el trabajo y montaremos un bar

Lo importante es tener salud (después de un sorteo de la lotería)

Yo, es que soy así.

La vida es así.

Me encanta vivir sola y tener independencia

Soy feliz con mi marido y mis tres hijos

Si tengo una enfermedad mortal, quiero saberlo

Si tengo una enfermedad mortal, no quiero saberlo

El jersey es nuevo? Pues te sienta muy bien

Que rico te ha quedado hoy el pollo al curry

Es que tengo una hipoteca y no puedo hacer tonterías.

Tengo sólo 34, me queda mucho por hacer

Oh, ah, oh oh, sí, sí, sigue así, sí, ……….mmmmhh. Ha sido fantástico, cariño.

Cariño, lo que ha pasado entre él y yo no ha significado nada.

Los hombres son todos iguales

Es un chico muy especial

Me cae muy bien tu novio, es muy majo.

No me llama porque habrá perdido mi teléfono

No le llamo porque ya no me importa

Te quiero

No te quiero

Es verdad

Es Mentira

MENTIRA, de Pastora (CD Pastora)

 

(...)

Estoy fantásticamente en el trabajo
Me muero cada noche entre tus brazos
\"La vida és bonica però complicada\"
Todo me motiva, me siento extasiada!
Me muevo muy bien entre la gente
Si tú no me quieres, tú te lo pierdes
Pa´que sufrir si nadie me entiende
Y que bonito sería, si no fuera mentira.

MENTIRAS, MENTIRAS, YO ME CUENTO MENTIRAS
PA´TIRAR PA´LANTE: MENTIRAS
PA´ALEGRARME EL DÍA: MENTIRAS
MENTIRAS, MENTIRAS,
Y SE ME NUBLA LA VÍA CON TANTA MENTIRA.

Curry de gambas con coco y anacardos

No consigue dormir. Recuerda sus días en Ko-Lanta, una minúscula isla al sur de Thailandia. Después de dar varias vueltas en la cama, se levanta. Son las tres de la madrugada. Sus pasos la llevan hacia la cocina. 


Mientras busca la sartén se traslada de nuevo a Bangkok, de donde volvió hace sólo un par de meses. Estuvo en Bangkok durante una semana, por trabajo. Y decidió tomarse unas minivacaciones en alguna playa perdida, lejos de todo.


Prepara minuciosamente, uno a uno, todos los ingredientes, leche de coco, gambas, brotes de soja, anacardos. Un poco de pasta de curry rojo, es algo más picante que el verde, al principio le costó acostumbrarse...


Tomó el primer tren, sin rumbo fijo, hacia el sur. Estación tras estación iba olvidando su rutina y preocupaciones, y se preparaba para un descanso. Viajaba con una señora mayor y su hija, no hablaban casi inglés, que iban a ver a sus parientes. En algún punto del recorrido subió un chico joven.


Pone la sartén al fuego, echa un poco de pasta de curry y la crema de la leche de coco. Remueve bien, durante minutos, para deshacer bien la pasta de curry. Añade a un poco de ajo, y jengibre rallado.


Yam no hablaba mucho inglés, pero fue suficiente. Iba a visitar a un amigo a Ko-Lanta. Estaban viendo la posibilidad de abrir un pequeño hostal en la isla. Ella no sabía ni dónde estaba esa isla, pero en algún momento decidió que le acompañaba, o quizá lo decidió él, no sabe muy bien. Se dejó llevar o él se la llevó.


Un par de minutos y agrega el resto de la leche de coco, el azúcar, cúrcuma, corteza de lima y su zumo.


Con él aprendió algo de cocina... Mientras estuvieron alojados en casa de su amigo, Yam cocinaba platos exquisitos, algo fuertes... la primera vez le resultó extraño su sabor, luego se convirtió en natural. Le invade el intenso olor a curry, casi se marea, debe ser por el cansancio, pero se siente incapaz de dormir. Luego le añadían brotes de soja, o lo que encontraban en casa. Anacardos, una parte los machacaba trabajando con sus pequeñas manos, más delicadas que las de ella, y otra parte la añade entera. Finalmente, las gambas. Antes de terminar, pone a cocer un puñado de fideos de arroz. Lo servía con un poco de cilantro picado y se lo daba a probar. Así pasaron los días entre la playa y la cocina...


Lo prueba, lo paladea, y cierra los ojos. Una voz la devuelve a la cocina de su pequeño apartamento de Barcelona:
-mmm cariño, qué haces?, no puedes dormir? Otra vez cocinando?  Venga, vuelve a la cama... mmm... ya que estamos despiertos, por qué no me haces uno de esos masajes que aprendiste en Bangkok?


Cierra de nuevo sus ojos. Inspira y se llena de la esencia de curry y coco.


Apoya sus manos sobre el mármol, y le invade el frío. 
-Sí, cariño, ya termino, ahora voy... 

La receta: CURRY DE GAMBAS CON COCO Y ANACARDOS




Ingredientes para la pasta de curry roja


2 cucharadas de cayena en polvo
2 cucharadas de comino en polvo
3 cucharadas de jengibre picado
4 chalotas
6 dientes de ajo
2 limas: zumo y ralladura
un poco de cilantro


Trituramos todos los ingredientes. Podemos guardar la pasta que no utilicemos en paquetitos de dos cucharadas en el congelador. Si lo preferimos, podemos conseguir pasta de curry ya preparada en tiendas asiáticas:
-red curry paste (picante)
-green curry paste (más suave)




Ingredientes para el plato


1 lata de 400 ml. de leche de coco sin azúcar
1 cucharada de pasta de curry roja
2 dientes de ajo picaditos y un poco de jengibre rallado
3/4 de kg. de gambas peladas y abiertas
1 paquete de fideos de arroz
2 cucharadas de azúcar (preferible integral)
1 lima: zumo y corteza rallada
150 gr. de brotes de soja, habitas tiernas, setas o verduras (todo esto es opcional)
3 cebolletas cortadas en juliana y fritas (opcional) 
una cucharadita de cúrcuma
150 gr. de anacardos (o cacahuetes)




Ponemos una cucharada de pasta de curry en un wok o sartén y añadimos la crema de la leche de coco (es la parte de la leche de coco más espesa que se forma en la lata en reposo). Cocinamos unos 5 minutos removiendo hasta deshacer bien la pasta de curry. Añadimos jengibre y ajo, cocinamos un par de minutos.


Agregamos el resto de la leche de coco, el azúcar, la cúrcuma, la corteza de la lima y zumo al gusto, las habitas o las verduras que nos apetezca, la mitad de los anacardos bien machacados y la otra mitad enteros, y cocinamos unos minutos.


Añadimos las gambas y los brotes de soja (si queremos), y agua si la mezcla está muy espesa. Cocinamos unos tres minutos y servimos espolvoreado con cilantro picado. 


Se acompaña con fideos de arroz (hervidos durante 2 o 3 minutos y pasados por agua fría) o arroz.

De la revista Tengo algo en el ojo. Núm. 1,

Open publication - Free publishing - More oriente

En Oriente

EN ORIENTE

ORÉ

REÍ 

ENTRÉ

IRÉ

RÍETE 

TEN

RÍEN

TIENE

NO

TREN

REINO 

RETO

TÉ

INERTE

ENTERO

TIERNO

ETERNO

De la revista Tengo algo en el ojo. Núm. 1, Oriente

Per què escric?

He trobat aquest blog Máquina de coser palabras amb els Per què escric? d'un munt de gent....


Els meus preferits són:

Alberto Manguel

Porque no sé bailar el tango, tocar un instrumento musical como la celesta o el glockenspiel, resolver problemas de matemáticas superiores, correr una maratón en Nueva York, trazar las órbitas de los planetas, escalar montañas, jugar al fútbol, jugar al rugby, excavar ruinas arqueológicas en Guatemala, descifrar códigos secretos, rezar como un moje tibetano, cruzar el Atlántico en solitario, hacer carpintería, construir una cabaña en Algonquin Park, conducir un avión a reacción, hacer surf, jugar a complejos videojuegos, resolver crucigramas, jugar al ajedrez, hacer costura, traducir del árabe y del griego, realizar la ceremonia del té, descuartizar un cerdo, ser corredor de Bolsa en Hong Kong, plantar orquídeas, cosechar cebada, hacer la danza del vientre, patinar, conversar en el lenguaje de los sordomudos, recitar el Corán de memoria, actuar en un teatro, volar en dirigible, ser cinematógrafo y hacer una película, en blanco y negro, absolutamente realista de Alicia en el País de las Maravillas, hacerme pasar por un banquero respetable y estafar a miles de personas, deleitarme con un plato de tripas à la mode de Caën, hacer vino, ser médico y viajar a un lugar devastado por la guerra y tratar con gente que ha perdido un brazo, una pierna, una casa, un hijo, organizar una misión diplomática para resolver el problema del Medio Oriente, salvar náufragos, dedicar treinta años al estudio de la paleografía sánscrita, restaurar cuadros venecianos, ser orfebre, dar saltos mortales con o sin red, silbar, decir por qué escribo.

__

Javier Marías

Como ya he dicho en muchas ocasiones, escribo para no tener jefe ni verme obligado a madrugar.
También porque no hay muchas más cosas que sepa hacer, y lo prefiero y me divierte más que traducir o dar clases, que al parecer sí sé hacer. O sabía, son actividades del pasado.
También escribo para no deberle casi nada a casi nadie ni tener que saludar a quienes no deseo saludar.
Porque creo que pienso mejor mientras estoy ante la máquina que en cualquier otro lugar y circunstancia.
Escribo novelas porque la ficción tiene la facultad de enseñarnos lo que no conocemos y lo que no se da, como dice un personaje de la novela que acabo de terminar. Y porque lo imaginario ayuda mucho a comprender lo que sí nos ocurre, eso que suele llamarse "lo real".
Lo que no hago es escribir por necesidad. Podría pasarme años tan tranquilo, sin escribir una línea. Pero en algo hay que ocupar el tiempo, y algún dinero hay que ganar. También escribo para eso.

___

Rosa Montero

Escribo porque no puedo detener el constante torbellino de imágenes que me cruza la cabeza, y algunas de esas imágenes me emocionan tanto que siento la imperiosa necesidad de compartirlas. Escribo para tener algo en qué pensar cuando, en la soledad tenebrosa del duermevela, por la noche, en la cama, antes de dormir, me asaltan los miedos y las angustias. Escribo porque mientras lo hago estoy tan llena de vida que mi muerte no existe: mientras escribo soy intocable y eterna. Y, sobre todo, escribo para intentar otorgar al Mal y al dolor un sentido que en realidad sé que no tienen.

___

Santiago Roncagliolo

Debería decir que escribo porque no sé hacer nada más: no sé montar bicicleta, llevo un año tratando de sacarme el carné de conducir, no entiendo las declaraciones de Hacienda y, cuando se estropea el ordenador, la única solución que se me ocurre es llorar hasta que se arregle solo. Pero intentaré una respuesta más profunda:
Creo que la realidad no tiene ningún sentido. Las cosas pasan a tu alrededor de una manera errática, a menudo contradictoria, y un día te mueres. Las cosas en que creías dejan de ser ciertas de un momento a otro. En cambio, las novelas tienen un principio, un medio y un desenlace. Los personajes se dirigen hacia algún lugar, la gloria, la autodestrucción o la nada, y sus acciones tienen consecuencias en ese camino. Escribo historias para inventar algo que tenga sentido.
Pero además, escribir -como leer- te devuelve a la realidad mejor equipado para vivirla, con una comprensión mayor de lugares, personajes o sentimientos que no habrías visitado de otra manera. Y en ese sentido, no hace que la realidad sea más sensata, pero sí la vuelve un poquito mejor.

___

Carlos Fuentes

¿Por qué respiro?

___

Andrea Camilleri

Escribo porque siempre es mejor que descargar cajas en el mercado central.
Escribo porque no sé hacer otra cosa.
Escribo porque después puedo dedicar los libros a mis nietos.
Escribo porque así me acuerdo de todas las personas a las que tanto he querido.
Escribo porque me gusta contarme historias.
Escribo porque me gusta contar historias.
Escribo porque al final puedo tomarme mi cerveza.
Escribo para devolver algo de todo lo que he leído.

____

Elvira Lindo

"Escribo desde los nueve años. Desde muy joven empezaron a pagarme en la radio por guiones, cuentos y sketches. A los 31 años comencé a escribir libros. Pensé que escribir era mi oficio hasta que me di cuenta de que se trataba de algo más. Es un oficio pero también una forma de vida. No sabría vivir sin escribir. Todo lo que hago al cabo del día, lo que veo y escucho, lo que me provoca asombro, alegría o desdicha es material para ser contado. Y esa actitud vital, la de formar parte de la comedia humana pero la de ser también espectadora de ella, ese estar fuera y dentro a la vez, me ayuda a asimilar la experiencia de una manera enriquecedora. Escribo todos los días. Cuando no escribo me siento una inútil, así que he llegado a una conclusión radical: nunca podré dejarlo. No sé hacer otra cosa, no sabría vivir de otra manera".

____

Andrés Neuman

Escribo porque de niño sentí que la escritura era una forma de curiosidad e ignorancia. Escribo porque la infancia es una actitud. Escribo porque no sé, y no sé por qué escribo. Escribo porque solo así puedo pensar. Escribo porque la felicidad también es un lenguaje. Escribo porque el dolor agradece que lo nombren. Escribo porque la muerte es un argumento difícil de entender. Escribo porque me da miedo morirme sin escribir. Escribo porque quisiera ser quienes no seré, vivir lo que no vivo, recordar lo que no vi. Escribo porque, sin ficción, el tiempo nos oprime. Escribo porque la ficción multiplica la vida. Escribo porque las palabras fabrican tiempo, y tiempo nos queda poco.

___
Amélie Nothomb

Me preguntan por qué elegí escribir. Yo no lo elegí. Es igual que enamorarse. Se sabe que no es una buena idea y uno no sabe cómo ha llegado ahí pero al menos, hay que intentarlo. Se le dedica toda la energía, todos los pensamientos, todo el tiempo. Escribir es un acto y al igual que el amor, es algo que se hace. Se desconoce su modo de empleo, así que se inventa porque necesariamente hay que encontrar un medio para hacerlo, un medio para conseguirlo.

_____

I sens dubte, la millor, respondre amb més preguntes... 

Antonio Tabucchi

Preferiría formular la pregunta así: ¿Por qué se escribe? Hace tiempo, cuando era joven, escuché a Samuel Beckett responder: "No me queda otra". Las respuestas posibles son todas plausibles pero con un punto de interrogación. ¿Escribimos porque tememos a la muerte? ¿Por qué tenemos miedo de vivir? ¿Por qué tenemos nostalgia de la infancia? ¿Por qué el tiempo pasado corrió deprisa o porque queremos detenerlo? ¿Escribimos porque a causa de la añoranza sentimos nostalgia, arrepentimiento? ¿Por qué queríamos haber hecho una cosa y no la hicimos o porque no deberíamos haber hecho algo que hicimos y no debíamos? ¿Por qué estamos aquí y queremos estar allá y si estuviéramos allá nos hubiese resultado mejor quedarnos aquí? Como decía Boudelaire: la vida es un hospital donde cada enfermo quiere cambiar de cama. Uno piensa que se curaría más deprisa si estuviera al lado de la ventana y otro cree que estaría mejor junto a la calefacción.

atrapar els moments

Avui he anat a veure dos nens acabats de néixer... Parlem amb la meva amiga i també penso en la meva neboda, de com passa el temps, com cada setmana, cada dia és únic i irrepetible en els nens tan petits. I ella em diu que de tant en tant els hi va fent fotos i videos, i que li agradaria anar atrapant els moments, guardant-los en una caixeta. I la seva forma de fer-ho és gaudint al màxim, amb tranquil.litat i il.lusió aquests moments.

Penso que només tenim aquesta sensació amb els nens, perque canviant físicament tant ràpid ens ho fan més evident. I per què no ens adonem que els nostres dies i les nostres setmanes també són únics i irrepetibles, i els gaudim, els compartim, els capturem en fotos reals o imaginàries... En definitiva, per què no els atrapem, conscients que no es tornaran a repetir....

Propera parada: Infinit

S'aixeca del seient i comença a caminar pel vagó. Sempre que ha de baixar a Fontana, li agrada travessar tot el vagó fins al final, per quedar encarada a les escales de sortida. Mira a banda i banda la gent acalorada que agraeix la fresca del metro, mentre camina, pensativa, sense parar massa atenció.

Passen els segons, segueix caminant. Passen els minuts, segueix caminant... De cop aixeca el cap amb estranyesa, se li està fent molt llarg aquest metro, deu ser un nou model. Sembla que hi porti hores allà dins, però segueix sense plantejar-se res més. Mira el mapa, encara està a Drassanes, li queden unes quantes estacions.

Camina una estona més, perdent la noció del temps. El metro està tan ple que no veu el final del vagó, però poc a poc va esquivant la gent, un grup de monges rialleres, uns bessons barallant-se, una dona embarassada llançant mirades assassines perquè no la deixen seure, els estudiants enviant missatges de mòbil...

Com que està cansada s'atura una estona en un seient. Al seu costat, una iaia està plegant el paraigües, es treu la bufanda i l'abric i s'asseu. La iaia mira amb estranyesa aquella noia amb tirants i xancles, escabellada, amb cara de desconcert.

Ella li torna la mirada, mentre es cargola al seient. Pensa que s'està tan bé allà asseguda, que s'hi quedarà una estoneta abans de seguir el camí.

La vida és com internet

Un senyor en un bus per Argentina, em va explicar la seva filosofia de la vida, mentre vèiem una película americana, i a més del Nicolas Cage,  que em diu que és "boníssima"...

Em diu que la vida és com navegar per internet, que tens a la teva disposició una serie de coses per anar-te descarregant.

Estan allà, només les has d'agafar.

Tengoalgoenelojo

Fent memòria i recopilant escrits, recupero tengoalgoenelojo, un projecte que ens va divertir, emocionar, i ens va donar un motiu per escriure... Crec que tots ens ho vam passar pipa... I el resultat fantàstic. Gràcies, Eider.

Open publication - Free publishing - More oriente

Open publication - Free publishing - More rojo

Open publication - Free publishing - More mentiras

Més aquí...

De viatge a Barcelona

I ara que ja porto uns dies a Barcelona, i ja estic païnt tot, sóc capaç d'escriure alguna cosa...
A vegades sembla que he tingut un bonic somni, sembla una pel-lícula, plena de paisatges, coneixent gent, passant moments bons i altres no tan bons, aprenent... Però no és un somni, perquè en despertar ja no em trobo la vida que tenia abans.

I durant 6+3 mesos m'he preocupat de carregar la bateria de la camera enlloc de la Blackberry, de mirar correus d'amics enlloc dels de la feina.. M'he "estressat" pels propers passos a fer, enlloc d'estressar-me en reunions absurdes...He dormit en un munt de llocs diferents, he pujat en busos, trens, vaixells, avions, bicicletes, cavalls... enlloc de la Linia verda o groga del metro.He planificat destins enlloc de planificar projectes, i l'únic pressupost que he controlat és el de despeses diàries, sense pensar en rendabilitats, marges bruts...

He canviat el lindy pel tango i balls de l'illa de pasqua. Els meus objectius han estat les postes de sol, i el meu cap he estat jo.

M'he perdut també moltes coses: 6 mesos de l'Abril, els 40 anys de moltes amigues meves, i altres aniversaris de gent que estimo, veure créixer la panxeta d'algunes que estan a punt de ser mares, estar a prop d'amics i parents que han perdut algú estimat o que han passat un mal moment, i molts dies de swing. I avui, sé que no tinc la vida que tenia abans, ni vull tenir-la, i sé que poc a poc he d'anar construint aquest present, que s'ha acabat el temps de moure's, de buscar, de conèixer, i comença el temps de gaudir de nou Barcelona.

Quan viatjava i deia que era de Barcelona, a la gent se li iluminava la cara, li brillaven els ulls, haguessin o no estat a Barcelona, deien ooooh Barcelona, quina ciutat més bonica... Doncs sí, arribo a una de les ciutats més boniques del món, amb el repte de viure-la com si seguís de viatge.

6 mesos i a Barcelona

El meu 6è mes va ser a Buenos Aires, en el compte enrera de tornada. Abans, Atacama, nord d'Argentina, Mendoza...

Per una banda necessitava tornar, i seguir el meu pla inicial, però a mesura que passaven els dies, i tant a Mendoza com a Buenos Aires vaig tenir la sensació que m'hi podria quedar un temps més... , que no hi havia tanta pressa per tornar...

El sisè mes, vaig viatjar sola, però vaig passar una bona part a casa de gent, el Carlos, la Patricia... I bé, què dir... El gust per tornar a tenir una casa i no només una habitació, els vespres en bona companyia, compartir xerrades, somnis, projectes, i no només la conversa d'on ets, cap on vas, quan temps portes viatjant...

I Mendoza és un Buenos Aires en petit, mooolt més petit, la música sona per les places, les confiterias o cafès sempre plens de gent amb el seu cafè, medialuna i el got d'aigua, i la tardor va caient poc a poc, i em fa més fàcil tornar cap a la primavera de Barcelona.

I bé, en aquests últims dies, gaudeixo d'aquests petits moments, i m'adono que els millors vins no són els que cato a les bodegues de Mendoza, sino els que comparteixo amb el Carlos i els seus amics... I que els millors àpats de Buenos Aires són els tomàquets secs i les albergínies acompanyades de l'arròs amb verduretes que fa la Patrícia amb tant de carinyo, i que compartim amb la Bibi, escoltant i rient amb les seves històries.

Salar d'Uyuni i SudLipez

El viatge comença pel salar d'Uyuni, una extensió enorme, un desert de sal... després de les pluges hi ha algunes zones que no es poden recorrer però tenim la sort que ja es comença a accedir i podem arribar a la illa intiwasi, que també anomenen Isla del Pescado, tot i que en alguns llocs apareixen com illes diferents...

Ens aturem en diversos punts del salar, veiem els homes treballant la sal, de forma mecànica, mentre que en altres zones que no es visiten s'extrau la sal de forma més industrial. El paisatge és espectacular, un blanc brillant miris on miris, amb els reflexos del sol en l'aigua que encara queda. Veiem un hotel de sal, i parem a dinar a l'illa. És una illa preciosa dins del llac de sal, plena de cactus.

A la tarda anem desfent el cami per anar cap a la propera parada. Tot i que haviem parlat de veure la posta de sol, finalment el conductor va a la seva i ens quedem sense la posta de sol al salar... Ja tindrem altres crepuscles, què hi farem... Hem d'estar contents de l'espectacle que hem tingut tot el dia.

Anem a dormir a un poblet enmig del no res, del desert. Fa molt fred, el cotxe fa un soroll estrany i pensem a veure com anirà tot, però arribem bé i el conductor aconseguirà que funcioni tot bé l'endemà. Ens allotgen a tots 5 en la mateixa habitació, i sembla que no faci tan fred, tots sota el mateix sostre... El Marek ens explica que està viatjant des de Mèxic a la Patagònia en 3 mesos, i que després en vol fer una presentació que es dedica a passar per les escoles i altres llocs on li paguen alguna cosa... Una bona idea per viatjar i finançar-se una mica... Però els tres mesos fan que no dormi dos dies seguits a la mateixa banda, i va una mica accelerat, tot i que ell sembla gaudir d'aquest viatge i això és el que compta.

L'endemà recorrem un seguit de paisatges amb roques de formes estranyes, llacs altiplànics, gaudim dels paisatges, fins acabar a la Laguna Colorada, on encara es poden veure alguns flamencs, malgrat el fred que els està fent marxar. Anem gaudint de les converses en el 4x4, i de la música folcklorica andina, que al principi era molt bonica però després de repetir el mateix cd milers de vegades, ens comença a cansar... La Laguna Colorada és totalment vermella pels minerals que té, amb el sol de la tarda agafa un color increïble. Dormim al costat de la Laguna, ben aviat perquè allà el fred encara és pitjor, i sopem tan aviat es fa fosc i anem com un cohet cap al llit, amb tota la roba que tenim.

L'últim dia és una mica estressant, ens llevem a les 4,30 per veure els geiser i recorrer el cami que ens queda per arribar a la frontera cap alla a les 10. Arribem als geiser quan no hi ha ningú, i veiem sortir el sol allà, en silenci... poc a poc arriben més cotxes i seguim el nostre camí. Veurem aigues termals, però decidim no banyar-nos, encara fa massa fred tan aviat al matí... Veiem el desierto Dalí, que porta el nom perquè els paisatges semblen sortits d'un quadre de Dali. Acabem a la Laguna Verde, ens diuen que té  un color més verd més tard perquè amb el fred l'aigua està una mica glaçada, però a nosaltres igualment ens sembla preciosa....

Arribem a la frontera i ens acomiadem de l'Aline, que torna cap a Uyuni. La pobra ha estat morta de fred durant tot el viatge, mai havia passat tan fred a Brasil. La resta seguim cap a Atacama.

Cap a Uyuni

Decideixo que no vull veure res més, ni els voltants de la Paz, m'han dit que les runes deceben bastant després de veure el Machu... Penso en veure alguna cosa més de Bolivia, però també penso que forma part ja d'un altre viatge, que necessita més temps i jo estic pensant ja en la tornada... I decideixo anar cap a Uyuni, que realment és el lloc que més m'interessa...

Arribo després d'un bus nocturn, el més luxós que he trobat, tot i que és com els més normalets d'Argentina o de Chile. M'han dit que agafés el millor perquè la carretera és molt dolenta... Allà em trobo amb el Marek, un txec que està viatjant des de Mèxic a la Patagònia en tres mesos (un concepte radicalment diferent de viatge al que jo estic fent, m'esgoto només de pensar-hi. Diu que de les últimes 8 nits, només dues ha dormit en un llit, les altres acampant o en busos...)

Contractem un tour pel mateix dia, ell perquè no té temps, i jo perque no vull passar-me un dia a Uyuni, una ciutat que només és un punt de sortida dels tours... En el 4x4 ens ajuntem amb la Matilda i el Rodrigo, una parella sueca-xilena, i amb l'Aline, una noia brasilera. 

La Paz

Em feia molt pal parar a La Paz, m'havien dit que és molt perillosa, i que no val molt la pena, però també m'havien dit que té un encant especial... I he de dir que sí, que les dues coses són veritat.

A l'hotel em fan un recordatori de tots els perills hipotètics... Una bona entrada a la ciutat... Que no agafi taxis al carrer, perque hi ha falsos taxistes (igual que a Lima), que si se m'acosta algu dient que és policia, que no el segueixi ni pugi a cap cotxe amb ell, perquè també hi ha falsos policies demanant passaports i coses així... Que hi ha gent que et distreu i aprofita per robar-te, embrutant-te amb alguna cosa i dient que s'ha cagat un ocell. I que, en definitiva, si veus algú que cau a terra, que no l'ajudis... Em sembla tan trist, que realment penso que no és una ciutat per quedar-s'hi, que no és el meu lloc, però si no fos per tot el que em diuen, la meva experiència allà és d'una ciutat tranquila, i de gent amable. I finalment decideixo que si he d'agafar un taxi, l'agafaré, vigilant una mica però no em puc emparanoiar....

Com a ciutat és caòtica, està enmig d'una vall, construida com en V i t tot són pujades i baixades molt pronunciades, i a més de 3600 m d'alçada, o sigui que et falta l'aire cada cop que et mous. Com que és 1 de maig hi ha manifestació al carrer, però es veu que és bastant normal que hi hagi movilitzacions constants, talls de carrers, etc...

Per on jo em moc em sembla menys sorollosa que altres capitals, però té una estructura urbanística molt caòtica. És bonic observar-la des del mirador del Killi Killi, des d'on es veu una vista de 360 graus de la ciutat...

Em moc per dues zones, la zona turística que és com un ghetto, ple d'hostals, d'agències de turisme i de botigues d'artesania, i el mercat de les bruixes, una zona on venen productes que porten sort, ungüents i tot tipus de coses estranyes... Vull comprar un bolígraf i no trobo cap papereria... I evidentment tot és més car que a la zona local...

I la zona colonial, on hi ha museus, i la plaza Murillo. Sorprenent el museu d'instruments musicals, hi ha més instruments reunits allà dels que mai hauria imaginat, de totes les èpoques, països i fins i tot instruments inventats... Per allà em trobo el Claudio, un dels tres madrilenys amb qui vaig viatjar en cotxe per Argentina. Als altres dos me'ls havia trobat fa poquets dies a la Isla del Sol per un caminet...

La Plaza Murillo és el meu lloc preferit de la Paz, m'assec allà a veure la gent, i allà és on li trobo l'encant a la ciutat. Moltes dones encara van vestides amb vestits tradicionals, i amb barrets (cosa normal d'esperar als poblets, i també ho he vist a Perú, però no a la capital). Les families van a donar menjar als coloms, a fer-se fotos, a berenar, i allà passem tots la tarda... I aquesta és la Paz que recordaré.

5è mesiversari, a Cusco

El meu 5è mes és un dia després de veure el Machu Picchu...

Durant el 5è mes he viatjat molt temps amb l'Ian, un amic amb una trajectòria vital molt especial, gens lineal. És dels USA, però viu a Mèxic, treballava en la indústria discogràfica i ara està arrencant una ONG. Escriu, i em tornen a venir les ganes d'escriure, i com ell diu, no he de fer un blog, o si el faig que sigui anònim i abocar-hi tot, he d'escriure tot el què em passi pel cap...

En aquest mes he gaudit de Perú, he estat en poblets i he conegut gent senzilla i fantàstica. He trobat també molts viatgers que es busquen la vida com poden: venent polseres, venent trufes, quedant-se a treballar del què poden per seguir viatjant un temps més. Cada sol compta per ells, i he après a valorar la relativa tranquilitat econòmica que em permet quan ho necessito tenir una habitació per mi sola, encara que sigui molt senzilla, i no compartida amb 10 backpackers més, o fer un bon àpat que no sigui un menú de 5 o 8 sols, que sempre consisteixen en el mateix. O fins i tot poder agafar el tren cap al Machu Picchu, encara que sigui en l'horari més barat, quan la gent hi va en bus, caminant o com sigui per tal d'estalviar uns dòlars. Sempre recordaré un argentí que a Cusco ens va dir que no aniria al Machu Picchu perquè no podia pagar-ho. I li vam dir que hi podia anar en bus i caminant, però ens va dir que no tenia diners per l'entrada (45 dòlars). I que aniria a Pisac, les runes més semblants al Machu Picchu (però que un cop has vist les dues, crec que no es pot comparar...). Em va tocar tant que esperava trobar-me'l de nou per comprar-li totes les polseres....

Però com diu el Carlos, comences a viatjar i aviat t'acostumes a les relatives incomoditats, diu que fa mesos que no es dutxa amb aigua calenta i que s'ha acostumat als hostals més bàsics, que realment t'adones que no ho necessites. I és cert, he menjat per 2 sols (0.5 euros), he dormit per 15 bolivians a la Isla del Sol (1.5 euros), m'he banyat amb cubells, o no m'he banyat durant uns dies... i justament han estat moments on he estat ben feliç..., millor que en alguns hotels més còmodes...

I bé, a Cusco, després de veure el Machu Picchu, tinc la sensació que podria ja tornar al dia següent, que he acomplert una altra fita del viatge, que he vist ja tantes meravelles de paisatges, de runes, d'animals... que hi ha un cert punt de saturació, com que ja no podré veure coses diferents, ja que aquests països s'assemblen una mica entre ells: volcans, runes, llacs... I començo a pensar en el retorn i a mirar bitllets d'avió, però encara em queden alguns llocs que vull veure: Uyuni, Atacama i el nord d'Argentina.

Celebro el meu 5è aniversari a la Cicciolina de nou, per acomiadar-me de Cusco... Sí, es diu la Cicciolina per la que coneixem tots, es veu que la mestressa s'assembla a ella i tenen una foto de la Cicciolina allà penjada...

Passejo per Cusco, per San Blas, on m'allotjo, que és un barri antic preciós... I em fa pena deixar Cusco perquè també vol dir deixar Perú... I no m'atrau massa La Paz... Però Bolivia m'espera.

El Mapi, per fi

Arriba el dia. Em llevo a les 4, per fer la cua per agafar els primers busos que pugen al Machu Picchu, Mapi pels amics. Aixo m'ha de permetre entrar entre els 400 primers. Només els primers 400 poden accedir al Wayna Picchu, un turó des d'on es veu una vista increible de tota la ciutat inca.

Mentre em vesteixo sento que encara plou, ha plogut tota la nit. Em posaria a plorar, porto 5 mesos viatjant, he esperat que passi l'epoca de pluges, ha fet uns dies preciosos, pero avui esta plovent...

Pero bé, fem la cua, i agafem torn per entrar a les 7 al Wayna Picchu. Em trobo a una japonesa, la Yoko, i decidim veure com esta el tema per pujar, ja que sembla que el cami de pujada no es molt bo, i amb la pluja i tot, no sera facil. I penso, per que pujar si estara nuvol... Efectivament, entrem al conjunt i no es veu res, la boira ho tapa tot, no sé ni on estan les ruines. Pero anem cap al Wayna. Alla hi ha una colla de totes les edats, tots pujant i esbufegant, pero amb ilusio i energia, i nosaltres ens unim a ells, seguim sense veure a uns quants metres, pero ja que hem arribat fins aqui i hem tingut la sort de ser dels 400 primers, ho hem d'aprofitar.

Arribem dalt despres d'una hora, el cami no és tant dolent pero si que la pluja ho complica tot una mica més. Ens asseiem tota la colla per on podem, mirant el paisatge, del que només veiem alguna muntanyeta entre els núvols. Esperem pacientment... Jo em lamento que volia pujar un dia abans pero no hi havia trens, i un guia em diu que el Machu és pels decidits, que no pots tenir dubtes i que no rep a tothom.  Pero que hem de confiar.

Poc a poc es comencen a filtrar uns raigs de sol, i es comenca a dibuixar el paisatge sota la boira. Aixi, ens adonem que estavem tots asseguts mirant cap a una altra banda, i que la ciutat antiga esta a l'altre costat... No sabiem ni on estava...!!

I poc a poc, el Mapi es comenca a deixar veure. Es magic... Ens quedem més de dues hores a dalt, fins que veiem tot el conjunt. Al principi és una mica estrany tot, veiem les runes des d'una altra perpectiva, és com si no fos el que coneixem.... Després d'una bona estona d'observar la ciutat des de dalt, com si veiessim un mapa, baixem el Wayna Picchu. Quan estem a baix i ens donem la volta, veiem el que no haviem vist a l'anada , per la boira. El Wayna Picchu que hem pujat és la muntanya que es veu a totes les fotos tipiques, per aixo no reconeixiem la vista, perque estavem dins la foto!!!

 La resta del dia la dedico a passejar per alla, una estona amb una guia i la resta sola. Acabo la tarda al costat  de  la torre del guardia, el punt on es veu la vista tipica de les fotos. Des d'alla  veig  com van canviant els colors de la tarda mentre el sol va baixant... I fins l'hora de tancar estic alla, observant en silenci.

I despres, bus de baixada, tren fins a Ollanta i combi fins a Cusco...

http://panoramas.pe/machupicchu100.html 

El meu cami inca. 3.Ollantaytambo cap a Aguas Calients

Ollantaytambo es un poble tranquilet, com Pisac, menys quan arriben 15 autocars i deixen la gent a la Plaza de Armas. Com a poble conserva perfectament les bases de les cases de l'epoca inca, i a sobre han construit obra nova, pero és molt bonic passejar pels carrers antics amb els murs imponents. A banda te un conjunt de runes, no tan bonic com Pisac pero també es bonic, sense gent. Ja se que semblo una mica pesada, pero a Cusco vaig fer un tour amb gent i quasi em moro, no sentia ni al guia del meu grup, de tant soroll que hi havia, hi vaig quedar escarmentada, perque tots els grups fan la mateixa ruta i a la mateixa hora...

Es un poble on et quedaries... faig la majoria dels meus apats a un cafe on tot els beneficis van per les comunitats d'alla, Cafe Hearts. I passejo pels voltants, pels camps... Realment, el valle sagrado no són només dos o tres poblets, tot l'entorn té restes de l'epoca inca, n'hi ha un munt.

D'alla surt el tren cap al Machu Picchu, quina emoció. El tren va ple, és un tren amb grans finestrals peral costat i al sostre veure el paisatge. I ens porta fins a Aguas Calientes, on passare la nit per poder matinar i pujar ben aviat al Machu Picchu.
Abans de dormir vaig als banys termals, estan plens de gent que baixa del Machu, pero jo ho faig abans, perque l'endema baixare del Machu cap al tren directament. Aguas Calientes, segons la Lonely Planet no té res, és un lloc bastant lleig. I sí, ho és, és només un lloc fet per als turistes com a punt d'aturada de camí al Machu.

El meu cami inca. 2. Salinas i Maray

Anem cap a Maray. Hi ha unes restes perfectament conservades, bé, restaurades. Pero son precioses, són terrasses de cultiu amb forma d'amfiteatre, mai havia vist alguna cosa igual. Diuen que probablement era un laboratori per experimentar amb diferents cultius, ja que en cada alcada la temperatura i precipitacions afectaven de forma diferent.

Les Salines estan encara en funcionament, crec que són d'abans dels inques, i formen unes terrassetes on encara s'extreu la sal. Formen un paisatge precios.

D'alla tornem a Urubamba i agafo una altra combi a Ollantaytambo. Les combis son el transport més divertit, no surten fins que s'omplen i va pujant i baixant gent tota l'estona.

El meu cami inca 1. Pisac

La pregunta que ens fem continuament amb els viatgers que ens anem creuant per Peru i especialment arribant a Cusco és: has estat ja al Machu Picchu? I la segona pregunta és: has fet l'Inca Trail?....
Hi ha com una pressió en l'aire per fer el camí inca, 4 dies de trek, acampant fins arribar al Machu Picchu... Jo finalment penso que no estic molt en forma, que el camí esta a una certa alcada, i que no vull arribar esgotada al Machu Picchu, que prefereixo arribar tranquilament i disfrutar un cop arribi alla.


Així que decideixo fer el meu camí inca particular, que consisteix en recórrer el Valle Sagrado, amb transports locals, dormint als poblets, fins arribar a Ollantaytambo on s'agafa el tren pel Machu. Gran decisió, perque el que els tours fan en un dia, jo ho faig en tres dies, dormint a Pisac i a Ollantaytambo, i recorrent les ruines incas en els horaris on no hi ha ningu... Pisac es un conjunt molt ben conservat, diuen que es el millor despres del Machu Picchu. Es una petita ciutat amb temples, la recorro a la tarda, caient el sol, i ajuntant-me amb una parella peruana-italiana i el seu guia. Realment, sense guia et perds moltes coses.

Dormo a Pisac, sota un cel estrellat, un poble que queda en silenci quan desapareixen els autobusos de turistes...

Al dia seguent aprofito per veure el mercat del diumenge, dia que ve tothom dels voltants a vendre menjar i fer intercanvis. El veig abans que arribin els grups, quan encara l'estan muntant i quan es comenca a omplir me'n vaig a l'esglesia. Diuen que a les 11 fan missa en quetxua, falta encara molta estona pero faig cap alla, escolto el sermo antiavortament i veig tota la gent que surt de la missa anterior, és diumenge de Pascua. I poc a poc va baixant la gent que ve a la missa, amb els vestits tipics, i jo passo potser un parell d'hores veient la gent. Fins que s'apropen les 11 i es comenca a omplir tot de turistes fent fotos... Moment de marxar...

Agafo el bus local cap a Urubamba, per anar cap a Ollantaytambo. Alla em trobo una parella india que viu a Londres, que van a veure les Salines i les terrasses de Maray, i decidim compartir un taxi junts. Al bus, pero, em trobo un nen, que diu "este es un autobus de gringos!", i li dic que jo no soc una gringa...  (Pero si que cantem una mica tots tres en el bus...). I es queda tan parat que ens fem amics. Li dono uns caramels que porto, m'explica coses... I al final un home una mica friki que esta al mig de tota la conversa em diu que ell tambe em vol fer un regal. Ven artesania i em vol regalar unes arracades. I decideixo acceptar... Li pregunto com es diu i em diu Luchi, Luchi fer... I em quedo una mica flipada... sort que l'home baixa i em quedo amb el nen una estona mes, pero aquestes arrecades no se si me les posare gaire...

"Dios nos pone a las personas en nuestro camino"

I la vida funciona aixi... Si no m'hagues trobat a unes catalanes a la illa del sol no hauria anat al refugio Viracocha i no hauria trobat al David, la Sarah, l'Ale i el Carlos. I si no hagues fet la foto a la senyora Rosa, no hauria tornat al mercat de Cusco a portar-li, per acabar dinant amb ella i explicant-me que la seva filla llogava una habitacio i tenia un restaurant. I just despres, donant un ultim volt pel mercat, em trobo al David, i em diu que la colla esta alla dinant, i em passo la tarda amb ells. I l'Ale em diu que es vol quedar a Cusco treballant un temps per estalviar una mica i seguir viatjant cap a Peru. I li dic que conec algu que lloga una habitacio, i els presento... I al cap de mitja hora te una habitacio i una feina de "mesero", per comencar ja... El pobre quasi no te temps de fer-se a la idea, ja l'esperen per treballar. A mi el sou em sembla ridicul, un sou perua, pero li ofereixen on dormir i el menjar, i aixi tot el sou queda per ell...

I quan torno al mercat abans de deixar Cusco, la senyora Rosa m'explica somrient que ella va a ajudar a rentar plats al restaurant, i l'Ale li diu que ella ja  ha treballat prou i que ho deixi per ell.

I penso que te rao la senyora Rosa quan em deia, dinant, que Dios nos pone a las personas necesarias en nuestro camino.

Cusco. La senyora Rosa

Vaig a portar la foto a la senyora dels sucs de fruita. Una bona excusa per tornar al mercat, amb parades més o menys previsibles a dins, i zones per menjar. I a fora, les parades més estranyes: un home venent biblies i imatges de crist, altres venent productes de bava de cargol, roba, jocs d'atzar, empanades i altres, i fruites estranyes, que em dedico a provar.

La senyora està amb la seva filla, i les nétes, em prenc un altre suc i li dono la foto... Al cap d'una estona de xerrar em diu que ha de sortir a dinar, que vagi amb ella... I això faig... Em porta a un restaurant local, serà el dinar més econòmic del viatge: 2 soles cadascuna (1 euro per totes dues), per un plat de sopa, un arros a la cubana, postre i beguda...

M'explica que va pujar els seus 3 fills sola, perque el seu marit no es portava bé amb ella, i que amb la parada i altres feinetes els ha pogut pujar. Parlem de la setmana santa, el divendres es cuina amb la familia i es fa un menjar fort, però ella no ho fara perque treballa tots els dies de l'any, els dies festius són els millors per la feina... Em diu que quan torni del Machu Picchu, torni a passar, que la seva filla té un restaurant i podem anar-hi a dinar, i que si vull puc llogar una habitació a casa d'ells...

Dóno un passeig i em trobo amb el David i la seva colla, que vam trobar al refugi de la Isla del Sol... I passo la tarda amb ells, pel mercat... Quan em preguntin què he vist a Cusco, diré que el mercat.... !

Cusco

Arribo a Cusco després d'un llarg viatge, perquè tot i que a Bolivia em diuen que el bus és directe, realment no ho és, i va fent parades a tot arreu...

Cusco és una de les ciutats més boniques que he vist a Perú, si no la que més. Aprofito les comoditats d'una ciutat per comprar algunes coses que em calen, fer-me un massatge, ...

També aprofito per refer-me amb el menjar. Tots els dies al Titicaca han estat de menjars casolans o de restaurants amb menus monotemàtics, i toooots porten arròs... Em surt per les orelles... I estant al final del viatge penso que em puc cuidar una mica, i descobrir les joies gastronòmiques de Cusco. Però no en descobriré gaires... Provo la Cicciolina, i em converteixo en clienta fidel, està a prop de l'hostal i la carta és tant interessant que puc anar cada dia a provar coses diferents, amb una bona copa de vi.

A banda d'això, Cusco té un muuunt d'esglésies, l'Església de la Merced, per exemple, del mateix fundador que la de Barcelona... Però el casc antic és molt bonic, amb muralles de l'epoca inca, i molt agradable per passejar, si aconsegueixes oblidar-te de tota la gent que et vol vendre tours, massatges o artesania...

El meu lloc preferit, però és el mercat. M'encanta, i per Setmana Santa hi ha parades típiques, que venen uns pans i dolços especials per aquestes dates, i també venen herbes i elements decoratius. Les herbes són per banyar-se, i altres per infusions.

Em torno boja fent fotos... Li demano a una senyora si li puc fer una foto, i s'hi posa bé... Em diu si li puc imprimir i portar-li. Li dic que sí....

Titicaca. I 5, la Isla del Sol

Per acabar amb el Titicaca, anem cap a la part boliviana, a Copacabana. Copacabana és molt més bonic que Puno, i des d'allà prenem un vaixell cap a la Isla del Sol. Segons les antigues creences preinques, allà va néixer el sol. De fet els inques van adoptar el culte al sol a partir dels pobles que van anar conquerint, originàriament no formava part del seu culte.

És una de les parts més boniques del llac, des del nord de l'illa es veuen els andes nevats. Per sort, no anem al sud, perquè és la part més turística i explotada de l'illa. Ens trobem unes catalanes, que tenen familia a Terrassa, i ens recomanen que anem a cal Alfonso, refugio Viracocha. Es el millor consell del viatge. Queda una mica enfilat i des d'alla, les vistes són espectaculars... La matinada i la posta de sol van canviant els colors verds, blaus i els grisos dels núvols....

L'Alfonso és un personatge. Cobra uns preus molt ajustats, pel manteniment del refugi, diu que no és un hostal. Malgrat tot se les apanyen per escalfar aigua, omplir un bidó i fer-la rajar per una pera de dutxa... Són ultra servicials, però diu que ell no busca fer-se ric amb això, "acaso el sol me cobra?"...

Finalment passem tres nits allà... i perquè no portavem la motxilla grossa, que si no, la tentació de quedar-s'hi hauria estat molt més gran...

Passegem per l'illa, anem a veure les runes, la roca sagrada, i tot el complex arqueològic... Ens impregnem de l'energia de l'illa, i realment el millor del passeig és el paisatge, més que les runes... Ens aturem a una platgeta del llac. L'aigua és transparent i encara que gelada, aconsegueixo ficar-m'hi... Un cop dins, és estrany, em costa sortir-ne. La platja està deserta i em banyo sola al Titicaca... Quan surto, poc a poc, tinc una sensació com de si m'hagués renovat, com un bateig...

Titicaca. 4. Escallani

Decidim anar cap a Escallani, ja que sembla que el diumenge és el dia que hi ha transport... Arribem a Capachica i és un caos, és dia de votacions, tothom està desplaçant-se amunt i avall, Capachica-Puno, Capachica-Llachon, Capachica-Juliaca... cap a tot arreu menys a Escallani. Ens diuen que com que hi ha eleccions, ja no hi ha més transport, que els cotxes van a altres destins més demandats... Que si un taxi, que si anem primer a Juliaca... Ho intentaríem, de debò, però quan veiem com van de plenes les combis, desistim... La gent les assalta literalment per agafar lloc...
Bé, doncs un taxi... No hi ha manera d'agafar taxis... Sembla que no toca anar a Escallani, fins que per fi aconseguim un taxi.. No sap ni què cobrar-nos perquè no coneix la ruta pero accedeix a portar-nos...

La carretera de Llachón a Escallani per la costa del llac és preciosa. Només per això val la pena anar-hi. A Escallani més màgia. Ens aturem i preguntem per un hospedaje, i ens diuen que justament aquest senyor en té. I diem que ens han parlat del Rufino (ve a la Lonely Planet...), i els dos somriuen i ens diuen que el Rufino és ell.

Ens acompanya fins a la comunitat. Es tracta d'uns allotjaments que formen part d'un projecte de Caritas, i estan implicades diferents famílies. Es reparteixen alternativament els turistes que van arribant, però estan tan contents que creiem que no arriben gaires. Per ara no tenen cobertura ni forma facil de contactar amb ells i aixo els dificulta treballar amb agencies o rebre trucades de persones interessades.

Ens assignen una familia i alla ens quedem. Preguntem quant valdrà, i no saben què dir-nos. Al final ens diuen 25 soles, per pensió complerta (poc més de 6 euros...!!!). Li diem que li donarem el mateix que a Llachon, 40 soles (10 euros), i li adelantem una part per si han de comprar alguna cosa. Decidim que ens quedarem dos dies perquè ens donen molt bon rotllo.

El lloc és preciós. Escallani té una de les millors vistes del llac perquè abarca un angle molt ampli. Som els únics turistes i la gent ens mira com preguntant-se què se'ns ha perdut alla... Veiem la sortida de sol des del jardí, i esmorzem i dinem amb vistes. El sopar el fem a dins, perquè estem a 4000 i a la nit baixen les temperatures en picat i fa molta rasca.... Encara estan construint el menjador, però tenen unes bones dutxes d'aigua calentona... que bé...

La Gloria em preguntava fa unes setmanes què tal els peruans? I vaig pensar que no m'havia relacionat massa amb gent peruana, només els dels hostals per turistes, que són tots iguals... Però al Titicaca en general i especialment aqui vam conèixer la família del Gregorio: el Johnny, els nens, Nina, Edwin... Ens comuniquem com podem perque parlen una barreja de quètxua i castellà i a vegades costa entendre'ls. Pero ens entenem amb somriures. Aquests peruans no ens vesteixen amb roba tipica ni ens treuen artesania... Ens fan uns esmorzars com els seus, un plat enorme d'arros amb alguna cosa..., van a pescar i a treballar el camp, i els nens ens busquen tota l'estona per jugar. Aquests nens ens demanen fotos i no ens demanen "un sol".