Decidim anar cap a Escallani, ja que sembla que el diumenge és el dia que hi ha transport... Arribem a Capachica i és un caos, és dia de votacions, tothom està desplaçant-se amunt i avall, Capachica-Puno, Capachica-Llachon, Capachica-Juliaca... cap a tot arreu menys a Escallani. Ens diuen que com que hi ha eleccions, ja no hi ha més transport, que els cotxes van a altres destins més demandats... Que si un taxi, que si anem primer a Juliaca... Ho intentaríem, de debò, però quan veiem com van de plenes les combis, desistim... La gent les assalta literalment per agafar lloc...
Bé, doncs un taxi... No hi ha manera d'agafar taxis... Sembla que no toca anar a Escallani, fins que per fi aconseguim un taxi.. No sap ni què cobrar-nos perquè no coneix la ruta pero accedeix a portar-nos...
La carretera de Llachón a Escallani per la costa del llac és preciosa. Només per això val la pena anar-hi. A Escallani més màgia. Ens aturem i preguntem per un hospedaje, i ens diuen que justament aquest senyor en té. I diem que ens han parlat del Rufino (ve a la Lonely Planet...), i els dos somriuen i ens diuen que el Rufino és ell.
Ens acompanya fins a la comunitat. Es tracta d'uns allotjaments que formen part d'un projecte de Caritas, i estan implicades diferents famílies. Es reparteixen alternativament els turistes que van arribant, però estan tan contents que creiem que no arriben gaires. Per ara no tenen cobertura ni forma facil de contactar amb ells i aixo els dificulta treballar amb agencies o rebre trucades de persones interessades.
Ens assignen una familia i alla ens quedem. Preguntem quant valdrà, i no saben què dir-nos. Al final ens diuen 25 soles, per pensió complerta (poc més de 6 euros...!!!). Li diem que li donarem el mateix que a Llachon, 40 soles (10 euros), i li adelantem una part per si han de comprar alguna cosa. Decidim que ens quedarem dos dies perquè ens donen molt bon rotllo.
El lloc és preciós. Escallani té una de les millors vistes del llac perquè abarca un angle molt ampli. Som els únics turistes i la gent ens mira com preguntant-se què se'ns ha perdut alla... Veiem la sortida de sol des del jardí, i esmorzem i dinem amb vistes. El sopar el fem a dins, perquè estem a 4000 i a la nit baixen les temperatures en picat i fa molta rasca.... Encara estan construint el menjador, però tenen unes bones dutxes d'aigua calentona... que bé...
La Gloria em preguntava fa unes setmanes què tal els peruans? I vaig pensar que no m'havia relacionat massa amb gent peruana, només els dels hostals per turistes, que són tots iguals... Però al Titicaca en general i especialment aqui vam conèixer la família del Gregorio: el Johnny, els nens, Nina, Edwin... Ens comuniquem com podem perque parlen una barreja de quètxua i castellà i a vegades costa entendre'ls. Pero ens entenem amb somriures. Aquests peruans no ens vesteixen amb roba tipica ni ens treuen artesania... Ens fan uns esmorzars com els seus, un plat enorme d'arros amb alguna cosa..., van a pescar i a treballar el camp, i els nens ens busquen tota l'estona per jugar. Aquests nens ens demanen fotos i no ens demanen "un sol".
Bé, doncs un taxi... No hi ha manera d'agafar taxis... Sembla que no toca anar a Escallani, fins que per fi aconseguim un taxi.. No sap ni què cobrar-nos perquè no coneix la ruta pero accedeix a portar-nos...
La carretera de Llachón a Escallani per la costa del llac és preciosa. Només per això val la pena anar-hi. A Escallani més màgia. Ens aturem i preguntem per un hospedaje, i ens diuen que justament aquest senyor en té. I diem que ens han parlat del Rufino (ve a la Lonely Planet...), i els dos somriuen i ens diuen que el Rufino és ell.
Ens acompanya fins a la comunitat. Es tracta d'uns allotjaments que formen part d'un projecte de Caritas, i estan implicades diferents famílies. Es reparteixen alternativament els turistes que van arribant, però estan tan contents que creiem que no arriben gaires. Per ara no tenen cobertura ni forma facil de contactar amb ells i aixo els dificulta treballar amb agencies o rebre trucades de persones interessades.
Ens assignen una familia i alla ens quedem. Preguntem quant valdrà, i no saben què dir-nos. Al final ens diuen 25 soles, per pensió complerta (poc més de 6 euros...!!!). Li diem que li donarem el mateix que a Llachon, 40 soles (10 euros), i li adelantem una part per si han de comprar alguna cosa. Decidim que ens quedarem dos dies perquè ens donen molt bon rotllo.
El lloc és preciós. Escallani té una de les millors vistes del llac perquè abarca un angle molt ampli. Som els únics turistes i la gent ens mira com preguntant-se què se'ns ha perdut alla... Veiem la sortida de sol des del jardí, i esmorzem i dinem amb vistes. El sopar el fem a dins, perquè estem a 4000 i a la nit baixen les temperatures en picat i fa molta rasca.... Encara estan construint el menjador, però tenen unes bones dutxes d'aigua calentona... que bé...
La Gloria em preguntava fa unes setmanes què tal els peruans? I vaig pensar que no m'havia relacionat massa amb gent peruana, només els dels hostals per turistes, que són tots iguals... Però al Titicaca en general i especialment aqui vam conèixer la família del Gregorio: el Johnny, els nens, Nina, Edwin... Ens comuniquem com podem perque parlen una barreja de quètxua i castellà i a vegades costa entendre'ls. Pero ens entenem amb somriures. Aquests peruans no ens vesteixen amb roba tipica ni ens treuen artesania... Ens fan uns esmorzars com els seus, un plat enorme d'arros amb alguna cosa..., van a pescar i a treballar el camp, i els nens ens busquen tota l'estona per jugar. Aquests nens ens demanen fotos i no ens demanen "un sol".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada