A l'endemà dels Uros, anem cap a Amantani. Allà també hi ha allotjaments familiars, que s'administren de forma rotativa, de forma que es van repartint els turistes. S'estan desenvolupant, però el nostre és força precari. Realment són les habitacions que té lliures la Serafina, en una caseta molt humil. Però ens ensenya les habitacions que estan construint, aquestes ja per turistes, perquè tenen les portes a l'alçada nostra, mentre que les altres semblen de casa de joguina.
Allà ens allotgem nosaltres dos i una família americana, Cris, Diane, Ridley, i Rory. Porten uns mesos viatjant, els nens han fet un parèntesi en els estudis i segueixen estudiant a distància, durant un viatge d'uns 6 mesos.
La Serafina parla una barreja de castellà i quetxua, i ens entenem com podem. Ens allotgen i ens donen els tres àpats per 30 sols, o sigui menys de 8 euros. El paisatge d'Amantani és preciós, un poblet ple de terrasses de cultiu, els camps de quinoa tenyits d'ocres i vermells. L'illa té un gran desnivell i tots els camperols i camperoles van amunt i avall, anant a treballar a les seves terrasses, i carregant feixos de patates... Aqui no crec que visquin del turisme, no hi ha tanta afluència per totes les cases que reben hostes.
Mengem àpats molt més casolans, i dormim en uns llits mig desmanegats, i sense dutxes, pero per un dia ens apanyem. Com diu l'Ian, olemos fuchi... (un mexicanisme).
Com és habitual, abans de marxar ens treuen tota l'artesania, per vendre...
A l'endemà, anem cap a Taquile, passem el dia allà. En el camí d'Amantaní a Taquile, bufa molt de vent, sembla que estiguem al mar, de tant com es mou el vaixell. Taquile és semblant a Amantaní, grans desnivells, paisatges de mil tonalitats de verds, ocres i vermells, terrasses i camperols. A Taquile és on veiem més concentració de turistes perquè tothom fa la mateixa ruta...I d'allà, cap a Puno de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada