Fa un munt de dies que no escric. Com diu l'Emilio, bon senyal, senyal que estic més ocupada vivint i gaudint del viatge.
El capítol d'Arequipa l'escriuré en algun moment. Allà em vaig trobar amb l'Ian, de fet ens vam veure per Nasca i ens vam trobar al bus d'Arequipa. Des d'aleshores vam seguir viatjant junts, Arequipa, Puno i Copacabana.
Ens vam establir a Puno i des d'alla vam explorar el Titicaca. És el llac navegable més alt del món (uns 3800), i el segon llac més gran de Sudamèrica. Això fa que seguim tenint algunes dificultats amb l'alçada, més que res quan camines ràpid o puges una mica, comences a esbufegar per no res... Les fulles de coca o el mate de coca semblen ajudar, si més no és la sensació que tenim, i es converteixen en la nostra rutina.
Vam anar a les ruïnes de Sillustani, on el paisatge és fantàstic. I de tornada ens vam aturar en algun poblet a veure com viuen... A vegades, en diferents situacions, tinc la sensació que com "l'abuela de la fabada", la gent es prepara una estona abans que arribem i després se'n tornen a les seves cases més comfortables... Bé, potser no és així del tot, però tot plegat a vegades fa una olor una mica artificial....
Hem tingut diferents experiències en allotjaments en famílies, des de les més turístiques a les més autèntiques.
Vam passar una nit a les illes flotants dels Uros. Segons diuen les guies, ara ja no queden descendents del poblat Uros, sino que són pobladors aymares que van veure la oportunitat de poblar les illes i explotar-les turísticament. Però ells fan veure que són descendents dels Uros i nosaltres fem veure que ens ho creiem. Però si més no, ens ajuda a entendre com havien viscut els Uros fa uns anys.
Es tracta d'illes flotants construides amb totora, una mena de joncs, plantes que creixen al llac. Es fa una base o suport i després es recobreix de totora. Originariament flotaven, però amb el fenomen del Niño es van desplaçar per tot el llac, i actualment estan ancorades al llac per evitar que es moguin. En qualsevol cas, ens mostren com es vivia, totalment al dia. La totora es va fent malbé amb l'aigua, tant del llac com de les pluges, i cal anar recobrint l'illa amb capes. Ens diuen que han de recobrir la superfície tres vegades al mes en època de pluges. També han de restaurar les vivendes, també fetes de totora. Això implica que de fet estan recollint totora i escampant-la per l'illa contínuament.
Pensem que realment viuen al dia, fins i tot l'espai on viuen és caduc...
En qualsevol cas, avui és una atracció turística més, una mena de parc temàtic, encara que fan veure que els seus avis ja vivien allà... tenim els nostres dubtes.
Ens rep la Cristina. Serà un dels allotjaments que pagarem més car en tot el viatge, ja que surt a la Lonely Planet.... Però dormim en una illa de no més de 100 m2 (?), amb uns flamencs domesticats, i en una caseta tota de totora... Realment és maco per l'entorn, dormir enmig del llac no té preu.
La Crisitina viu amb la seva familia i 4 families més en la illeta. Viu ja del turisme, els seus fills estudien a l'universitat (cosa difícil perquè hi ha poques places públiques i la privada és molt cara). Ens explica que ha fet una formació per rebre els turistes, ha visitat altres zones de Perú, com a intercanvi, i aviat veiem que està tot molt assajat. Els menjars són deliciosos i fins i tot la presentació sembla més d'un restaurant que d'un poblet enmig del llac. Ens ensenya a fer unes artesanies com les que ven, ens vesteixen amb vestits típics, i ens porta als llocs més macos de l'illa per fer-nos les fotos. Te bosses d'aigua calenta pel llit, perquè la nit en les cabanes de totora és molt freda. I sortim a posar les xarxes per la pesca, vestits encara amb els vestits típics... I a l'endemà anem a recollir els peixos, pensant que no sabem si ho farien sense turistes....
I al marxar ens diu "hasta la vista baby" i riem.... Fins que de nou a Puno, sentim uns guiris explicant el mateix, i que els va dir la mateixa frase... :(
Després de sopar, ens canta cançons típiques i vol que cantem nosaltres. I ens acaba parlant de política. Alucinem perquè té una opinió molt elaborada, res a veure amb la camperola que vol semblar. Diu que ara no necessiten una politica assistencialista...
Però en qualsevol cas, ens va agradar molt l'experiència de passar una nit allà, enmig del silenci del llac, i entendre com es vivia originàriament, totalment al dia.
El capítol d'Arequipa l'escriuré en algun moment. Allà em vaig trobar amb l'Ian, de fet ens vam veure per Nasca i ens vam trobar al bus d'Arequipa. Des d'aleshores vam seguir viatjant junts, Arequipa, Puno i Copacabana.
Ens vam establir a Puno i des d'alla vam explorar el Titicaca. És el llac navegable més alt del món (uns 3800), i el segon llac més gran de Sudamèrica. Això fa que seguim tenint algunes dificultats amb l'alçada, més que res quan camines ràpid o puges una mica, comences a esbufegar per no res... Les fulles de coca o el mate de coca semblen ajudar, si més no és la sensació que tenim, i es converteixen en la nostra rutina.
Vam anar a les ruïnes de Sillustani, on el paisatge és fantàstic. I de tornada ens vam aturar en algun poblet a veure com viuen... A vegades, en diferents situacions, tinc la sensació que com "l'abuela de la fabada", la gent es prepara una estona abans que arribem i després se'n tornen a les seves cases més comfortables... Bé, potser no és així del tot, però tot plegat a vegades fa una olor una mica artificial....
Hem tingut diferents experiències en allotjaments en famílies, des de les més turístiques a les més autèntiques.
Vam passar una nit a les illes flotants dels Uros. Segons diuen les guies, ara ja no queden descendents del poblat Uros, sino que són pobladors aymares que van veure la oportunitat de poblar les illes i explotar-les turísticament. Però ells fan veure que són descendents dels Uros i nosaltres fem veure que ens ho creiem. Però si més no, ens ajuda a entendre com havien viscut els Uros fa uns anys.
Es tracta d'illes flotants construides amb totora, una mena de joncs, plantes que creixen al llac. Es fa una base o suport i després es recobreix de totora. Originariament flotaven, però amb el fenomen del Niño es van desplaçar per tot el llac, i actualment estan ancorades al llac per evitar que es moguin. En qualsevol cas, ens mostren com es vivia, totalment al dia. La totora es va fent malbé amb l'aigua, tant del llac com de les pluges, i cal anar recobrint l'illa amb capes. Ens diuen que han de recobrir la superfície tres vegades al mes en època de pluges. També han de restaurar les vivendes, també fetes de totora. Això implica que de fet estan recollint totora i escampant-la per l'illa contínuament.
Pensem que realment viuen al dia, fins i tot l'espai on viuen és caduc...
En qualsevol cas, avui és una atracció turística més, una mena de parc temàtic, encara que fan veure que els seus avis ja vivien allà... tenim els nostres dubtes.
Ens rep la Cristina. Serà un dels allotjaments que pagarem més car en tot el viatge, ja que surt a la Lonely Planet.... Però dormim en una illa de no més de 100 m2 (?), amb uns flamencs domesticats, i en una caseta tota de totora... Realment és maco per l'entorn, dormir enmig del llac no té preu.
La Crisitina viu amb la seva familia i 4 families més en la illeta. Viu ja del turisme, els seus fills estudien a l'universitat (cosa difícil perquè hi ha poques places públiques i la privada és molt cara). Ens explica que ha fet una formació per rebre els turistes, ha visitat altres zones de Perú, com a intercanvi, i aviat veiem que està tot molt assajat. Els menjars són deliciosos i fins i tot la presentació sembla més d'un restaurant que d'un poblet enmig del llac. Ens ensenya a fer unes artesanies com les que ven, ens vesteixen amb vestits típics, i ens porta als llocs més macos de l'illa per fer-nos les fotos. Te bosses d'aigua calenta pel llit, perquè la nit en les cabanes de totora és molt freda. I sortim a posar les xarxes per la pesca, vestits encara amb els vestits típics... I a l'endemà anem a recollir els peixos, pensant que no sabem si ho farien sense turistes....
I al marxar ens diu "hasta la vista baby" i riem.... Fins que de nou a Puno, sentim uns guiris explicant el mateix, i que els va dir la mateixa frase... :(
Després de sopar, ens canta cançons típiques i vol que cantem nosaltres. I ens acaba parlant de política. Alucinem perquè té una opinió molt elaborada, res a veure amb la camperola que vol semblar. Diu que ara no necessiten una politica assistencialista...
Però en qualsevol cas, ens va agradar molt l'experiència de passar una nit allà, enmig del silenci del llac, i entendre com es vivia originàriament, totalment al dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada