El temps ha passat molt ràpid, Vaig dir que estaria fora de 3 a 6 mesos, i realment seran més aviat 6, estic viatjant poc a poc, perque m'adonava del consum d'energia que suposava viatjar ràpid, i perquè vaig deixar els plans i la ruta ràpida i m'he deixat portar pel que sento... .
El meu primer mesiversari el vaig passar a Puerto Varas, el segon a Arica, el tercer a Huanchaco, i ara a Arequipa. Si el primer mes era la novetat de viatjar sola, el segon mes va ser treure el peu de l'accelerador i comencar amb el couchsurfing i a coneixer gent. El tercer va ser el mes més estrany, amb moments inoblidables com els 10 dies a Pascua, i el punt d'inflexió que va suposar el robatori a Lima més totes les històries de robatoris i atracaments diversos que m'han explicat. Vaig començar a viatjar amb una mica més de desconfiança i no tan valenta, cosa que potser ja està bé. També va ser el mes que em vaig trobar gent per compartir viatge.
I el meu 4t mes, es el mes que he après de veritat a gaudir on estic. Realment Perú se'm va atravessar una mica, i se'm va ajuntar amb el cansament, i vaig pensar ja en tornar. Però, el Machu Picchu és com un altre punt d'arribada, i segueixo endavant...
En 4 mesos, porto a la butxaca monedes de 6 paisos: Argentina i Chile ja que hi tornaré, Perú, moneda de Bolivia que em va donar la Isabelle, moneda d'Uruguay que em va donar l'Eider per si hi anava, i alguns euros que encara porto....
Porto uns 6 GIGA de fotos.
Parlo ja en castella de sudamerica, adaptant-lo a cada pais...
He conegut gent de: Japo, Chile, Peru, Argentina, Colòmbia, Ucraïna, Alemanya, Suissa, Holanda, França, Canada, Catalunya, País Basc, Tenerife, Madrid, Suècia, Mexic, Estats Units....
I he de dir que en cada moment et vas trobant i vas aprenent el què necessites...
He trobat gent que m'ha ensenyat a:
gaudir de tot plenament i somrient tot el dia,
que és normal trobar-se cansada o trista a vegades,
a saber viure austerament,
a cuidar-me i a donar-me alguns capricis durant el viatge,
que hi ha tantes maneres de viatjar com viatgers...
M'he trobat gent que ha passat un mal moment i m'han dit que si mai m'hi trobava, no em deixés emportar per això, que justament aleshores, t'has de centrar en el viatge, i no tirar la tovallola. I m'he recordat molt d'això a Lima.
Des de lluny em donen també consells, "has de fer el que et digui el cor", "hi ha moments molt bons i altres menys, és com la vida, però a la vida normal els cicles van més lents i en un viatge tot és més ràpid i intens", "tot forma part de l'aventura".
Quan m'he sentit cansada, m'he trobat gent que també ho estava, i ens hem donat suport... O m'he trobat gent com el colombià, que m'ha dit, "pero para qué vas a volver en Mayo, con lo bonito que es levantarse cada día en un sitio diferente...". Aquest mereix un post a part... esta baixant des de Colòmbia amb la seva nòvia japonesa, parant a tot arreu, vivint sense gastar. Ens vam conèixer a Cajamarca en un CS, i ens hem tornat a trobar a Huancachina, després que han estat venent barrets de palla per fer uns diners més.
Quan vaig perdre la camera em vaig trobar: la Katia que anava ja per la tercera camera, el Jorge que se li havia espatllat el disc dur i havia perdut les fotos de toooots els seus viatges, i ara em trobo l'Ian que viatja sense camera. Sí, sí, es pot viure sense camera.
He compartit cerveses, vins, asados, fernets, piscos, dinars, cafes amb pastis, postes de sol, classes de ioga, jocs de cartes, acudits, converses i silencis... I avui, esmorzant ens preguntavem quin dia era avui. Ah, si! es veritat que és cap de setmana... I és que per nosaltres cada dia es dissabte o diumenge....
El meu primer mesiversari el vaig passar a Puerto Varas, el segon a Arica, el tercer a Huanchaco, i ara a Arequipa. Si el primer mes era la novetat de viatjar sola, el segon mes va ser treure el peu de l'accelerador i comencar amb el couchsurfing i a coneixer gent. El tercer va ser el mes més estrany, amb moments inoblidables com els 10 dies a Pascua, i el punt d'inflexió que va suposar el robatori a Lima més totes les històries de robatoris i atracaments diversos que m'han explicat. Vaig començar a viatjar amb una mica més de desconfiança i no tan valenta, cosa que potser ja està bé. També va ser el mes que em vaig trobar gent per compartir viatge.
I el meu 4t mes, es el mes que he après de veritat a gaudir on estic. Realment Perú se'm va atravessar una mica, i se'm va ajuntar amb el cansament, i vaig pensar ja en tornar. Però, el Machu Picchu és com un altre punt d'arribada, i segueixo endavant...
En 4 mesos, porto a la butxaca monedes de 6 paisos: Argentina i Chile ja que hi tornaré, Perú, moneda de Bolivia que em va donar la Isabelle, moneda d'Uruguay que em va donar l'Eider per si hi anava, i alguns euros que encara porto....
Porto uns 6 GIGA de fotos.
Parlo ja en castella de sudamerica, adaptant-lo a cada pais...
He conegut gent de: Japo, Chile, Peru, Argentina, Colòmbia, Ucraïna, Alemanya, Suissa, Holanda, França, Canada, Catalunya, País Basc, Tenerife, Madrid, Suècia, Mexic, Estats Units....
I he de dir que en cada moment et vas trobant i vas aprenent el què necessites...
He trobat gent que m'ha ensenyat a:
gaudir de tot plenament i somrient tot el dia,
que és normal trobar-se cansada o trista a vegades,
a saber viure austerament,
a cuidar-me i a donar-me alguns capricis durant el viatge,
que hi ha tantes maneres de viatjar com viatgers...
M'he trobat gent que ha passat un mal moment i m'han dit que si mai m'hi trobava, no em deixés emportar per això, que justament aleshores, t'has de centrar en el viatge, i no tirar la tovallola. I m'he recordat molt d'això a Lima.
Des de lluny em donen també consells, "has de fer el que et digui el cor", "hi ha moments molt bons i altres menys, és com la vida, però a la vida normal els cicles van més lents i en un viatge tot és més ràpid i intens", "tot forma part de l'aventura".
Quan m'he sentit cansada, m'he trobat gent que també ho estava, i ens hem donat suport... O m'he trobat gent com el colombià, que m'ha dit, "pero para qué vas a volver en Mayo, con lo bonito que es levantarse cada día en un sitio diferente...". Aquest mereix un post a part... esta baixant des de Colòmbia amb la seva nòvia japonesa, parant a tot arreu, vivint sense gastar. Ens vam conèixer a Cajamarca en un CS, i ens hem tornat a trobar a Huancachina, després que han estat venent barrets de palla per fer uns diners més.
Quan vaig perdre la camera em vaig trobar: la Katia que anava ja per la tercera camera, el Jorge que se li havia espatllat el disc dur i havia perdut les fotos de toooots els seus viatges, i ara em trobo l'Ian que viatja sense camera. Sí, sí, es pot viure sense camera.
He compartit cerveses, vins, asados, fernets, piscos, dinars, cafes amb pastis, postes de sol, classes de ioga, jocs de cartes, acudits, converses i silencis... I avui, esmorzant ens preguntavem quin dia era avui. Ah, si! es veritat que és cap de setmana... I és que per nosaltres cada dia es dissabte o diumenge....
Aquest post sí que m'agrada. Perquè això és el viatge, disoldre's en el riu i ser-ne part del seu aigua, sent un, i gaudir deixant-se portar i veient tot el que apareix com un mestre.
ResponEliminaDoncs guapa, res de tornar, que el Filippo està encantat amb el teu pis, i jo et re-venc la teva entrada al festival de swing a alguna follower desesperada!
Perquè cada vegada serà tot més senzill i més màgic... I és que al final tot passa per alguna cosa...
I jo aquí treballant la paciència mentre miro les ones del Mediterrani que venen de l'Atlàntic i em portaran una mirada bruna. Muà!
Que be que parles, ets un solet...
ResponEliminaSi, tot passa per alguna cosa, i la vida és magica, no només quan viatges.
I estic segura que ben aviat estarem tots tres junts, a la terrasseta prenent el sol, i mirant el cel blau amb els nostres ulls bruns.
Una fooorta abracada.
m'ha encantat. no tornis! ;)
ResponEliminai jo tambe anire a la terrasseta amb els tres, pero portare dos mes... cabem?
petons a les dues,
si, si, com més millor! mica en mica anirem ampliant i tindrem més somriures!!
ResponEliminaEi Gemma! acabo de veure un trocet de documental sobre la zona de Ladakh i m'he enrecordat de tu i de seguida he volgut fer una ullada al teu blog.
ResponEliminaAcabo de llegir aquest post i me n'alegro molt de què segueixis gaudint del super viatge que estàs fent!! Aprofita-ho i torna quan et vingui de gust, quan realment ho sentis, pensa que les coses de per aquí no canvien gaire i tens temps de sobres de disfrutar-les.
Una abraçada!!!
Sílvia S.L