Per acabar amb el Titicaca, anem cap a la part boliviana, a Copacabana. Copacabana és molt més bonic que Puno, i des d'allà prenem un vaixell cap a la Isla del Sol. Segons les antigues creences preinques, allà va néixer el sol. De fet els inques van adoptar el culte al sol a partir dels pobles que van anar conquerint, originàriament no formava part del seu culte.
És una de les parts més boniques del llac, des del nord de l'illa es veuen els andes nevats. Per sort, no anem al sud, perquè és la part més turística i explotada de l'illa. Ens trobem unes catalanes, que tenen familia a Terrassa, i ens recomanen que anem a cal Alfonso, refugio Viracocha. Es el millor consell del viatge. Queda una mica enfilat i des d'alla, les vistes són espectaculars... La matinada i la posta de sol van canviant els colors verds, blaus i els grisos dels núvols....
L'Alfonso és un personatge. Cobra uns preus molt ajustats, pel manteniment del refugi, diu que no és un hostal. Malgrat tot se les apanyen per escalfar aigua, omplir un bidó i fer-la rajar per una pera de dutxa... Són ultra servicials, però diu que ell no busca fer-se ric amb això, "acaso el sol me cobra?"...
Finalment passem tres nits allà... i perquè no portavem la motxilla grossa, que si no, la tentació de quedar-s'hi hauria estat molt més gran...
Passegem per l'illa, anem a veure les runes, la roca sagrada, i tot el complex arqueològic... Ens impregnem de l'energia de l'illa, i realment el millor del passeig és el paisatge, més que les runes... Ens aturem a una platgeta del llac. L'aigua és transparent i encara que gelada, aconsegueixo ficar-m'hi... Un cop dins, és estrany, em costa sortir-ne. La platja està deserta i em banyo sola al Titicaca... Quan surto, poc a poc, tinc una sensació com de si m'hagués renovat, com un bateig...
És una de les parts més boniques del llac, des del nord de l'illa es veuen els andes nevats. Per sort, no anem al sud, perquè és la part més turística i explotada de l'illa. Ens trobem unes catalanes, que tenen familia a Terrassa, i ens recomanen que anem a cal Alfonso, refugio Viracocha. Es el millor consell del viatge. Queda una mica enfilat i des d'alla, les vistes són espectaculars... La matinada i la posta de sol van canviant els colors verds, blaus i els grisos dels núvols....
L'Alfonso és un personatge. Cobra uns preus molt ajustats, pel manteniment del refugi, diu que no és un hostal. Malgrat tot se les apanyen per escalfar aigua, omplir un bidó i fer-la rajar per una pera de dutxa... Són ultra servicials, però diu que ell no busca fer-se ric amb això, "acaso el sol me cobra?"...
Finalment passem tres nits allà... i perquè no portavem la motxilla grossa, que si no, la tentació de quedar-s'hi hauria estat molt més gran...
Passegem per l'illa, anem a veure les runes, la roca sagrada, i tot el complex arqueològic... Ens impregnem de l'energia de l'illa, i realment el millor del passeig és el paisatge, més que les runes... Ens aturem a una platgeta del llac. L'aigua és transparent i encara que gelada, aconsegueixo ficar-m'hi... Un cop dins, és estrany, em costa sortir-ne. La platja està deserta i em banyo sola al Titicaca... Quan surto, poc a poc, tinc una sensació com de si m'hagués renovat, com un bateig...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada