dimecres 25 d’abril de 2012

Llima i sucre


A l’Andreu li agradava el verd, tots els verds, des del maragda, al molsa. Per això, quan vaig veure aquells llençols de color verd llima en un aparador, no ho vaig dubtar. De seda, llisos, d’un verd viu. Aquella nit vam sopar a la cuina, amb una ampolla de l’últim Rueda que havíem descobert. Mentre jugàvem a recollir la taula em va posar la mà a la natja i em va empèyer escales amunt. El vaig despullar poc a poc, com si tinguessim tot el temps del món. Com és que ho recordo amb aquesta intensitat?


Ara el meu torn. Peça a peça com si descobrís una pell nova sota la roba. Més que despullar-me el cos, em despulla l’ànima. Entrellaçats, ens deixem caure nus sobre aquella gespa verda, que s’enfosqueix en abaixar el llum. Ens cargolem entre els llençols. Carícies de llima amb sucre m’ericen la pell. Ens passem la nit jugant entre els coixins, descobrint racons d’aquella selva humida i xafogosa. En un moment de la nit m’agafa la cara entre les mans, em mira els ulls, obre els llavis com si alguna paraula lluités per sortir. No diu res i m’agrada. Cap paraula pot millorar el que em diu amb el cos.

I torno a pensar, com és que ho recordo tan clar, si ja fa vuit estius.


L’Emma gemega en el mateix llit. Però no és de plaer i el llit ja no és llima i sucre. S’esforça a contenir el plor, com si algú estés escoltant a la cambra del costat i no volgués que la sentissin. O perquè creu que si es deixa anar la tristesa acabarà dominant-la, que plorant en silenci pot controlar la pena que l’ha amarat. Es queda una estona estirada, recordant els darrers dies.



Fa una setmana va trucar una parella interessada en la casa. Una casa petita, envoltada d’alzines, a mig camí entre el Pirineu i el mar. La van posar a la venda després del seu divorci, fa quasi un any. Des d’aleshores l’Emma hi ha anat de tant en tant a recollir una mica, a tenir cura del jardí i dels records.



Aquesta vegada ha tornat a la casa per fer una altra repassada abans d’ensenyar-la. Ordenar, netejar, llençar. Llibres vells per la biblioteca del poble, roba nova per la veïna, i trastos inútils a la brossa: l’aparell de música que funciona quan vol, una batedora vella, un router espatllat. Cambra per cambra, seleccionar, recollir, descartar. Objectes, emocions, records desordenats. El dia que la Maria es va fer un trau a la cella i van conduir nerviosos els quaranta quilòmetres que els separaven del poble. Las tardes d’estiu que passaven junts, l’Andreu llegint, la Maria dibuixant, i ella escrivint contes. Els cops de porta de l’Andreu quan discutien i fugia amb la seva bicicleta. El dia que van decidir comprar la casa. La vegada que el Wolf va estar lladrant tota la nit, ells espantats sense atrevir-se a sortir, i mai van saber de què es tractava. La primera nit que hi van passar, quan l’Andreu li va preparar el sopar, amb espelmes, una pasta al pesto una mica passada però amb gust d’afecte, i un Priorat. Les nits d’hivern sota les mantes. I la seva darrera nit allí. Encara no sabien que seria la darrera en aquella casa, però d’alguna manera ho intuien. L’Andreu se’n va anar al llit i ella es va quedar escoltant Anthony and the Johnsons en el sofá fins que es va adormir. Ells no ho volien veure, però la Maria ho sabia del cert. Al matí li va preguntar, entre sorolls, mentre mastegava els cereals amb llet: mamà, tu t’estimes al papà?


Ahir es va dedicar al jardí. Fulles seques, pols, terra. En un racó, sota una pila de fullaraca, un tros de roba vermella. Es va ajupir i va trobar una barbie de la Maria, amb la cabellera rossa tenyida de xocolata per la pluja. A la Maria ja no li agraden les barbies. A la brossa, també.


Al vespre, va agafar una caixa amb joguines i dibuixos de la Maria per carregar-la al cotxe i revisar-la amb calma al seu àtic de Barcelona. No va poder evitar fer-hi una ullada, somrient amb tendresa. Dibuixos d’un dia de platja, peixos, ones, sorra. Els tres amb el trineu. Éssers fantàstics, monstres i follets. Un príncep i una princesa. Ell de blau, ella de rosa, agafats de la mà en un jardí ple d’arbres fruiters i flors, sota un cel blau tacat de núvols blancs i un sol rialler. En una cantonada, una nena amb un gos semblen observar l’escena. La Maria sempre va dibuixar bé, va pensar. I també va pensar que ella ja no estimava l’Andreu quan ho van deixar, però li va fer mal. Li va fer mal que el seu príncep s’hagués evaporat, poc a poc, sota el sol radiant, com un príncep d’aigua blava.




L’Emma ja fa hores que dóna voltes i gemega en el llit que ja no és llima i sucre. Per fi sona el despertador. La vibració l’agafa per sorpresa, la sacseja, esquerda la seva cuirassa, i la tempesta s’escapa per les fissures. El plor omple la casa, surt per les finestres, fa callar els ocells que canten al jardí. Després d’una estona, acaba les llàgrimes. Silenci. Com si estirés el fil d’un estel, recull el núvol de tristesa que sura a la cambra. Tiba el cordill imaginari amb suavitat, i el va enroscant amb molta cura.

Respira fons, s’aixeca, es dutxa, es prepara un cafè ben carregat amb els ulls encara vermells. Després de tres dies de feina sembla que ha passat una brigada de neteja, fa olor de lleixiu i sabó pertot, i no queden indicis de vida. El que havia estat una llar ara només és una casa. Espera la trucada dels futurs habitants, prenent el cafè.

diumenge 15 d’abril de 2012

L'ombra de l'eunuc

De vegades penso que la persona és un animal que s'ho té molt mal muntat perquè sis segons i mig poden marcar-te un forat al somriure i al cap de vint-i-cinc anys, encara se't veu la marca d'aquells sis segons i mig./

Llavors em va saber greu no haver estat present a l'enterrament del poeta al seu cementiri.
-A tu sempre et sap greu tot el què no fas.
-Sí.
-I per què no mires el que fas? /

Des de llavors, i ja ha passat tant de temps, intento, però no ho aconsegueixo, continuar vivint amb aquest dolor agudíssim dins de la memòria. Per això, també, ni l'amenaça de la veu rogallosa ja no em fa por perquè arriba un moment en què t'adones que amb la mort només et mors. I llavors deixes de sentir basarda./

En aquells moments jo ja tenia dibuixada dins desl meus ulls aquella fina ratlla d'odi, una ratlla tensa com un fil de pescar, tibada i fina però tan forta que, usada amb habilitat pot decapitar./

que no anava de putes com la gent de bé perquè jo era un home de mal. /


...amb un encàrrec per anar tirant que consisteix en acceptar que viure és aprendre a dur aquest fragment de vida no volguda i les seves conseqüències fins a la mort"./

Van estar parlant encara una bona estona fent esforços per desfer la tibantor de l'esgrima. Va tornar la calma suau i, de molt poc, en Miquel va estar a punt de dir-li t'estimo, Teresa, no t`he deixat d'estimar mai. Però no li ho vaig voler dir per por de tibar massa la bona sort de l'encontre, i perquè , en el fons, la tossuderia d'aquell viatge inoportú a Praga em tocava la moral./

Quan mira enrera el crític veu l'ombra d'un eunuc.



Jaume Cabré

dimecres 21 de març de 2012

El guardián entre el centeno

Supongo que debería haber elegido a su tío como tema en lugar de la granja, si le interesaba más. Pero lo que quiero decir es que montones de veces no sabes qué es lo que te interesa más hasta que empiezas a hablar de algo que no es lo que más te interesa. A veces no puedes evitarlo. Lo que creo es que es mejor dejarle a uno en paz si al menos lo que dice es interesante y está emocionado con algo. Me gusta que la gente se emocione con algo.

J.D. Salinger

divendres 16 de març de 2012

La memòria de les formigues

"Netejo la sorra de la platja. És com fer dibuixos amb les mans, però en gran. Mentre treballo no sento les onades perquè el soroll de la màquina és massa fort, però a estones apago el motor i escolto. Abans feina una altra feina; totes les feines s’ahurien de fer bé: la dignitat d’una activitat depèn de l’actitud interior amb què s’afronta. Avui dibuixaré un rap gegant. No és fàcil fer-ho amb un tractor com aquest, però que hi ha que sigui fàcil?. I ara mateix dibuixar un rap gegant en dóna ganes de viure....”


La història més trista


Aquesta és la història més trista que has sentit mai. En aquells temps, jo encara treballava al circ. Era un circ clàssic, rovellat. Cada vegada costava més omplir les butaques, però anàvem a pobles menuts, on l’arribada d’un circ encara era una petita revolució. La nostra cada cop més reduïda comunitat es nodria d’un lleó quasiprehistòric, un domador depressiu, dues trapezistes bessones, un cavall que semblava dissecat, amb un acròbata que també ho semblava, el pallasso Tombatruites, la dona nan i jo, l’home gegant. Amb els anys vam anar envellint tots, nosaltres i el circ. La darrera incorporació havia estat la dona nan, feia ja uns quants anys. També havíem tingut algunes baixes, l’elefant va emmalaltir i l’havíem hagut de sacrificar, i el pallasso blanc va conèixer una fornera i es va quedar en un racó de món fent pa.



Aquell dia hi havia una escola. Els nens eren agraïts. Ens encomanaven la il·lusió que ens mancava. Abans de la funció se sentien els murmuris, crits, rialles, respiràvem l’emoció continguda, que es desbocava quan sentien la música de trompetes i trombons enllaunada que iniciava la festa. Crits i més crits, aplaudiments. La funció era idèntica cada dia, sense el mínim canvi. Encara avui, puc tancar els ulls i recordo exactament tots els detalls, la seqüència, la música, els vestits.

Recordo que la tarda era xafogosa. El pallasso Tombatruites va aparèixer a la pista, pantalons grocs amb uns elàstics vermells, i una samarreta d’un blau indefinit. Suava una mica i el maquillatge lluitava per mantenir-se al seu lloc. Els nens van començar a riure només veure’l entrar a la pista. En Tomba i jo havíem crescut junts, vàries generacions de les nostres famílies havien viscut al circ, i ara érem els més veterans. Darrerament em deia que des que va marxar el pallasso blanc, va haver de canviar tot el numero i li costava molt fer la feina. Sempre s’havien discutit, dins i fora la pista, però ara el trobava a faltar.

El pallasso va començar la seva actuació. Jo mirava des del lateral, aquell dia jo era allí per ajudar-lo amb l’atrezzo. Em sabia l’actuació de memòria: li queien els plats, s’ajupia d’esquena als nens i ensenyava els pantalons estripats i uns calçotets de color vermell. Rialles. Recollia els plats i li tornaven a caure per l’altra banda. Als nens els agradava veure els calçotets cada vegada, no se’n cansaven. De fet, crec que cada cop reien més, perquè ja esperaven el moment que es tornava a ajupir.


La calor era insuportable. En un moment de l’actuació, vaig percebre que alguna cosa canviava, un detall que no identificava, el ritme, no sé. De cop, en Tomba es va tocar la margarida que duia al pit, va girar-se i em va mirar per un instant. Va aixecar una cama, va caure tan teatralment com va poder i va quedar estès amb els braços i cames oberts. Des dels meus dos metres trenta em semblava una estrella de colors reposant al mar. Més rialles. Va anar tot molt ràpid. Vaig sortir a la pista. Els nens van tornar a riure, què es proposava fer el gegant? Em vaig ajupir, però no vaig ensenyar els calçotets. Tant hi fa, els nens seguien rient, cridant, aplaudint. Vaig recollir-lo de terra, amb música de riallades, el vaig abraçar fort, vaig sortir de la pista amb unes gambades més grans que mai i el vaig deixar a terra. La Clara, la dona nan, que havia fet un curs de primers auxilis, va córrer cap a nosaltres amb els seus passos menuts. Era mort. La Clara es va quedar immòbil mirant aquella cara de llavis somrients envoltats d’un gran somriure pintat sota un nas vermell.


Mentre els companys venien corrents, l’acròbata, seguint l’ordre previst, va sortir a la pista, va recollir els plats, va muntar damunt el cavall i va acabar la funció entre crits i aplaudiments.

dimecres 15 de febrer de 2012

Viatge interior

6 mesos de viatge interior. Estrany. Perquè recorres els llocs coneguts, els retrobes amb il.lusió però amb por de quedar-t'hi atrapada. Ja no està tot per explorar. Com en un puzzle, un espai buit amb la teva silueta, t'espera perquè tornis a encaixar-t'hi, a sentir la comoditat, a tornar a ser el què eres. Però la teva silueta s'ha desdibuixat, i per tornar a encaixar, has de tornar a polir les formes, has de renunciar a les arestes i contorns que ha conformat el viatge.

I per això no he escrit, perquè estava ocupada en fugir dels camins típics i previsibles del turista, cercant nous llocs, fent plans de viatge, plans de vida. Fins que he recordat un dels ensenyaments del viatge, flueix. 

divendres 16 de setembre de 2011

Qué bonito sería


en Tengoalgoenelojo, Núm.3, LIES







QUÉ BONITO SERÍA...


Me siento realizada en el trabajo, es lo que siempre había querido hacer
Un día vamos a dejar el trabajo y montaremos un bar
Lo importante es tener salud (después de un sorteo de la lotería)
Yo, es que soy así.
La vida es así.
Me encanta vivir sola y tener independencia
Soy feliz con mi marido y mis tres hijos
Si tengo una enfermedad mortal, quiero saberlo
Si tengo una enfermedad mortal, no quiero saberlo
El jersey es nuevo? Pues te sienta muy bien
Que rico te ha quedado hoy el pollo al curry
Es que tengo una hipoteca y no puedo hacer tonterías.
Tengo sólo 34, me queda mucho por hacer
Oh, ah, oh oh, sí, sí, sigue así, sí, ……….mmmmhh. Ha sido fantástico, cariño.
Cariño, lo que ha pasado entre él y yo no ha significado nada.
Los hombres son todos iguales
Es un chico muy especial
Me cae muy bien tu novio, es muy majo.
No me llama porque habrá perdido mi teléfono
No le llamo porque ya no me importa
Te quiero
No te quiero
Es verdad
Es Mentira




MENTIRA, de Pastora (CD Pastora)


 

(...)

Estoy fantásticamente en el trabajo
Me muero cada noche entre tus brazos
\"La vida és bonica però complicada\"
Todo me motiva, me siento extasiada!
Me muevo muy bien entre la gente
Si tú no me quieres, tú te lo pierdes
Pa´que sufrir si nadie me entiende
Y que bonito sería, si no fuera mentira.

MENTIRAS, MENTIRAS, YO ME CUENTO MENTIRAS
PA´TIRAR PA´LANTE: MENTIRAS
PA´ALEGRARME EL DÍA: MENTIRAS
MENTIRAS, MENTIRAS,
Y SE ME NUBLA LA VÍA CON TANTA MENTIRA.