dilluns, 4 d’agost de 2014

Diari d'hivern. Paul Auster.

No et pots veure. Saps com ets gràcies als miralls i a les fotografies, però en el món, quan et mous entre els altres humans ja siguin amics, desconeguts o els éssers més estimats, el teu rostre t'és invisible.
Pots veure altres parts de tu, (...) però no pas el rostre, mai el rostre, i en el fons- si més no per als altres- el teu rostre és qui ets, el fet essencial de la teva identiat.
(...)
Tots som estranys de nosaltres mateixos, i si tenim cap idea de qui som, és només perquè vivim dins els ulls dels altres. 


Anima, Wajdi Mouawad

... els ratpenats per veure-s'hi, criden. Per això et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l'eco per ecografiar la cara del que ens fa patir?
- Si el crit és continu, no hi ha res visible. 
- Exacte! Després de cada crit hi ha d'haver un silenci perquè se'n senti l'eco. Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s'obstina a silenciar-lo. És a lliçó dels ratpenats: per veure la cara d'allò que et fa patir, has d'agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dles grans dels teus crits.
----
Nosaltres, els gossos, percebem les emanacions de colors que els cossos vius produeixen quan són vícitmes d'una emoció forta. Sovint, els humans desprenen halos del verd de la por o del groc de la pena i alguna vegada també de tons menys corrents: el safrà de la felicitat o el turquesa dels èxtasis. Aquest, cansat, rebentat, (...) exhala, des del centre de l'esquena, un negra d'atzabeja, el color de la deriva i dels nàufrags, patrimoni de les natures incapaces de desfer-se d
e la seva memòria i del seu passat.
------
Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Són així."
-----
En Wahhch ha començat dient que no havia tingut mai sis anys. El seu temps s'havia aturat, enterrat, clavat al fons de la terra. Ell s'havia tornat com un edifici embruixat per un ocupant de qui ho ignora tot. (...) la irrupció sobtada d'un altre Wahhcht, que li havia pres el lloc, que vivia en lloc seu, calc d'un ell mateix, disfessat d'ell mateix. Des d'aleshores, tot anava a la deriva, variació lenta d'una dimensió, fins a la partença, el desarrelament i l'arribada a terra estrangera on havia hagut de torna a aprendre a viure amb ell com qui viu amb un forat. Havia hagut d'acostumar-se a aquest forat fins a tocar amb la mà el sentiment de normalitat. Què és mirar-se reflectit a la superfície esquerdada del mirall i sentir afecte per la pròpia pell, tenir ganes de donar les gràcies als propis braços a les pròpies ganes....
----
La cicatriu del tall de la cara s'havia reabsorbit. Només li quedava una ratlla fina, il·luminada per la primera claror de l'alba, que li partia la cara en dos trossos, al de dalt li tocava la llum, el de baix quedava amagat a l'ombra.
-----
Hi ha persones que ens toquen el cor més que d'altres, sens dubte perquè, sense que nosaltres mateixos ho sapiguem, tenen alguna cosa que a nosaltres ens fa falta.

Ànima, Wajdi Mouawad

dijous, 23 de gener de 2014

Allò que vaig estimar


Cada cop que els veia em feia l'efecte que acabaven de fer l'amor o estaven a punt de fer-lo, que els seus ulls mai no s'havien apartat dels de l'altre, (... )sempre vaig pensar que entre  tots dos hi havia un cable invisible tibat gairebé fins al límit.

-----
Es un paio solitari, i sempre penso que hauria de conèixer algú, però quen em poso a dibuixar-lo sempre està sol.
-Sembla infeliç- vaig dir jo.
-(...)
-Bé, potser algún dia farà un amic...
-Tu et penses que això depèn de mi perque jo el vaig inventar, però l'oncle Bill diu que la cosa no funciona així, que has de saber el què està bé, i a vegades en l'art el que està bé resulta trist.

-----
Cada història que expliquem sobre nosaltres mateixos només es pot contar en passat. Es remunta a una època que ens queda llunyana, ara que ja no som els actors de la història sinó els actors que han decidit parlar.
A vegades el rastre que deixem enrera està assenyalat amb còdols, com els que Hansel va anar deixant darrera seu. A vegades el camí ha desaparegut, perquè al capvespre els ocells han baixat a menjar-se totes les molles. La història recorre les llacunes, omplint-les amb la subordinació d'un i o d'un i llavors. Jo ho he fet en aquestes pàgines per no sortir d'un camí que sé que està interromput per clots superficials i diversos forats profunds. Escriure es una manera de localitzar la meva fam, i la fam no és més que un buit.

Allò que vaig estimar
Siri Hustvedt

Kafka a la platja



-En Nakata té por. Ja li he dit que estic buit. Sap què vull dir? 
Em sembla que no- va respondre Hoshino, fent que no amb el cap.
-Estar buit és com una casa on no hi viu ningú. Com una casa on no hi viu ningú i que no està tancada amb clau, Hi pot entrar qui vulgui i quan vulgui. I això és el que em fa por. 


(...)

Mentre escoltava el violoncel (...) Hoshino va recordar la seva infantesa. Quan cada dia anava a pescar al riu de prop de casa. En aquella època no m'havia de plantejar res, va pensar. Només havia de viure i prou. Pel sol fet de ser viu, ja era alguna cosa. Les coses eren així de naturals, fins que un dia van deixar de ser-ho. La vida m'ha anat convertint en no-res. És estrany. La gent neix per viure, no?. Si és així, com és que a mesura que he viscut he anat perdent el que m'omplia i m'he quedat buit?. A aquest pas, potser com més visqui, més buit i més inútil em sentiré.

Kafka a la platja.
Haruki Murakami
La Consuela ja no mesura el temps com la gent jove, que el computa comptant enrere, a partir de quan es comença a viure. Per a la gent jove, el temps està format sempre pel que és passat mentre que per a la Consuela el temps és quant de futur li queda, i no creu que n'hi quedi gens.
----
Les ganes de tenir un fill la fan caure en la inèrcia general (...) és així com es va imaginar l'edat adulta fa molts i molts anys, abans d'arribar a l'edat adulta.....
-----
Perquè només quan fas l'acte sexual et rescabales d'una manera absoluta, encara que sigui momentània, de tot el que et disgusta i et tiranitza en aquesta vida. Només aleshores ets viu i ets tu mateix d'una manera més pura. (...) L'acte sexual també és una represàlia contra la mort. No oblidi la mort.

Philip Roth 

L'animal moribund

dilluns, 11 de febrer de 2013

El cor és un caçador solitari. Carson McCullers






Blount no feia cas de ningú, sino del mut. Ara tots dos es miraven. Els ulls del mut eren freds i suaus com els d'un gat, i semblava escoltar amb tot el cos. El borratxo estava molt excitat.

-vos sou l'únic d aquesta ciutat que m'enten- digué Blount. fa dos dies que us parlo, a vos, perquè sé que enteneu que vull dir.
Alguns es van posar a riure pel fet que sense saber-ho el borratxo s'entestava a parlar a un sord-mut.

(...)

Hi ha gent que hi veu i gent que no hi veu. i per cada deu mil que no hi veuen n'hi ha un, només un, que hi veu.


// Pero Blount no volia menjar. No es treia la mà de la boca, com si els seus llavis fossin quelcom secret, que no havia de ser exposat a la vista. Sanglotava ofegadament i les espatlles li tremolaven, de nervis. (...) Biff Ho observa amb curiositat. Pensava que gairebé tothom amaga una part determinada del seu cos o en té una cura especial. En el cas del mut eren les mans. La petita Mick es pessigava els davants de la brusa perquè la roba no li fregués els tendres mugrons que tot just li apuntaven. En el cas d'Alice eren els cabells; mai, no el deixava dormir amb ella quan es fregava la calba amb petroli. I ell?


// ... el record el violí frustrat la irritava. Però, com podia haver estat tan segura de sortir-se'n? com podia haver estat tan beneita? Potser quan una persona desitja una cosa tan vivament com ella havia desitjat allò, el mateix desig li fa creure possible qualsevol cosa que el faci realitzable.

Mick es preguntava quina mena de música devia sentir el senyor singer dins seu, Una música no sentida amb les orelles, No ho sabia ningú. I qiuna mena de coses diria si pogués enraonar. Tampoc no ho sabia ningú això.

(...)
La música d'aquell tal motsart li tornava a la memòria. Era curiós, però el senyor Singer li feia pensar en aquella música. Hauria volgut trobar un lloc on poder-la cantar en veu alta. Hi havia una mena de música que era massa íntima per cantar-la en una casa plena de gent. Mick s'esforçà a pensar en un bon lloc on pogués anar i estar sola i pensar en aquella música. Però encara que rumià una bona estona, sabia, de bell antuvi, que aquella mena de lloc no existia.

Mick, Jack Blount i el doctor Coppeland l'anaven a veure i enraonaven en aquella cambra silenciosa...Perquè tenien la sensació que el mut entenia sempre el que volien dir-li. I potser més i tot. (...)

Singer mirava com es formaven les paraules en llurs llavis. 
-nosaltres, els negres, volem tenir una oportunitat per ser lliures d'una vegada. (...) vos sou l'únic home blanc que he conegut fins ara capaç de comprendre la terrible necessitat del meu poble.
-compreneu, senyor Singer? aquesta música és sempre amb mi. Vull ser música (...)
-acabem-nos aquesta ampolla. Necessito una xerricada. 
-el quart es refregava el nas. No venia sovint i no enraonava gaire. Més aviat feia preguntes.

///
NO SEGUEIXO PER NO DESCOBRIR-HO. BRILLANT COM EL MUT PARLA DELS QUATRE (EN UNA CARTA, CLAR...)
Tots odien alguna cosa altra. I tots, també estimen una cosa més que no pas el menjar o el dormir, el vi, o els amics,.

///
Els rumors a l'entorn de la seva personalitat es feien cada vegada més agosarats. (...) els rics el tenien per ric, i els pobres el consideraven com un d'ells. I com que  no hi havia manera de contradir aquells rumors, cada vegada eren més meravellosos i més reals. Cadascú descrivia el mut com hauria volgut que fos.
-------------------

Brillant també com es va pensar....


dijous, 6 de setembre de 2012

La decisió de Brandes. Eduard Màrquez



Al capdavall, a la vida, passen poques coses importants, i suposo que cal pensar-hi sovint per entendre-les del tot, si és que això és possible.
(...)
Sempre m'ha encuriosit la transformació de la gent al llarg dels anys. A vegades, fins i tot, he sentit una mica d'enveja. Potser perquè sovint tinc la sensació d'haver-me conformat amb le què he rebut des del començament, de no haver estat capaç de canviar. Crec que, a grans trets, sóc la mateixa persona de sermpre: insegura, reservada, prudent. Immòbil al marge del camí. Només visible per aquí s'hagi entestat a fixar-s'hi.
(...)

Des que m'han confirmat que això s'acaba, em trasbalsa pensar en tot el que ja no tornaré a fer mai més. Abans no em passava. Potser és que, mentre no es veu el final, és fàcil confiar en la benevolència del temps. (...) el temps fuig sense miramentes i ens deixa a la deriva. Més sols i afeblits. I és difícil resignar-se. Potser, si només m'hagués d'ocupar de morir, em seria més planer, però haver de bregar amb la progressiva rendició del cos és esgotador.

(...) Ja ho te, la memòria. és un misteri. No puc entendre que s'entesti a retenir records que, posat a escollir, no hi durarien ni un tancar i obrir d'ulls i que, en canvi, no hi hagi manera de conservar-ne d'altres pels quals donari el què fos. (...)

Amb el temps, he arribat a la conclusió que, quan es comprèn massa bé el patiment d'algú altre, es deixa de ser la persona adequada per consolar-lo.

(...) Amb els anys he descobert que, si no pinto avui, ja ho faré demà, o demà passat, o l'altre. I també que tot serveix per omplir el sac del qual, tard o d'hora, acabaran sortint els quadres: un poema, una melodia, un paisage, una conversa.... Més l'esforç, és clar. D'aprendre, de no rendir-se, d'estar a l'aguit, d'esperar el moment oportú.