dijous, 23 de gener del 2014

Kafka a la platja



-En Nakata té por. Ja li he dit que estic buit. Sap què vull dir? 
Em sembla que no- va respondre Hoshino, fent que no amb el cap.
-Estar buit és com una casa on no hi viu ningú. Com una casa on no hi viu ningú i que no està tancada amb clau, Hi pot entrar qui vulgui i quan vulgui. I això és el que em fa por. 


(...)

Mentre escoltava el violoncel (...) Hoshino va recordar la seva infantesa. Quan cada dia anava a pescar al riu de prop de casa. En aquella època no m'havia de plantejar res, va pensar. Només havia de viure i prou. Pel sol fet de ser viu, ja era alguna cosa. Les coses eren així de naturals, fins que un dia van deixar de ser-ho. La vida m'ha anat convertint en no-res. És estrany. La gent neix per viure, no?. Si és així, com és que a mesura que he viscut he anat perdent el que m'omplia i m'he quedat buit?. A aquest pas, potser com més visqui, més buit i més inútil em sentiré.

Kafka a la platja.
Haruki Murakami

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada