Cada cop que els veia em feia l'efecte que acabaven de fer l'amor o estaven a punt de fer-lo, que els seus ulls mai no s'havien apartat dels de l'altre, (... )sempre vaig pensar que entre tots dos hi havia un cable invisible tibat gairebé fins al límit.
-----
Es un paio solitari, i sempre penso que hauria de conèixer algú, però quen em poso a dibuixar-lo sempre està sol.
-Sembla infeliç- vaig dir jo.
-(...)
-Bé, potser algún dia farà un amic...
-Tu et penses que això depèn de mi perque jo el vaig inventar, però l'oncle Bill diu que la cosa no funciona així, que has de saber el què està bé, i a vegades en l'art el que està bé resulta trist.
-----
Cada història que expliquem sobre nosaltres mateixos només es pot contar en passat. Es remunta a una època que ens queda llunyana, ara que ja no som els actors de la història sinó els actors que han decidit parlar.
A vegades el rastre que deixem enrera està assenyalat amb còdols, com els que Hansel va anar deixant darrera seu. A vegades el camí ha desaparegut, perquè al capvespre els ocells han baixat a menjar-se totes les molles. La història recorre les llacunes, omplint-les amb la subordinació d'un i o d'un i llavors. Jo ho he fet en aquestes pàgines per no sortir d'un camí que sé que està interromput per clots superficials i diversos forats profunds. Escriure es una manera de localitzar la meva fam, i la fam no és més que un buit.
Allò que vaig estimar
Siri Hustvedt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada