dilluns, 11 de febrer del 2013

El cor és un caçador solitari. Carson McCullers






Blount no feia cas de ningú, sino del mut. Ara tots dos es miraven. Els ulls del mut eren freds i suaus com els d'un gat, i semblava escoltar amb tot el cos. El borratxo estava molt excitat.

-vos sou l'únic d aquesta ciutat que m'enten- digué Blount. fa dos dies que us parlo, a vos, perquè sé que enteneu que vull dir.
Alguns es van posar a riure pel fet que sense saber-ho el borratxo s'entestava a parlar a un sord-mut.

(...)

Hi ha gent que hi veu i gent que no hi veu. i per cada deu mil que no hi veuen n'hi ha un, només un, que hi veu.


// Pero Blount no volia menjar. No es treia la mà de la boca, com si els seus llavis fossin quelcom secret, que no havia de ser exposat a la vista. Sanglotava ofegadament i les espatlles li tremolaven, de nervis. (...) Biff Ho observa amb curiositat. Pensava que gairebé tothom amaga una part determinada del seu cos o en té una cura especial. En el cas del mut eren les mans. La petita Mick es pessigava els davants de la brusa perquè la roba no li fregués els tendres mugrons que tot just li apuntaven. En el cas d'Alice eren els cabells; mai, no el deixava dormir amb ella quan es fregava la calba amb petroli. I ell?


// ... el record el violí frustrat la irritava. Però, com podia haver estat tan segura de sortir-se'n? com podia haver estat tan beneita? Potser quan una persona desitja una cosa tan vivament com ella havia desitjat allò, el mateix desig li fa creure possible qualsevol cosa que el faci realitzable.

Mick es preguntava quina mena de música devia sentir el senyor singer dins seu, Una música no sentida amb les orelles, No ho sabia ningú. I qiuna mena de coses diria si pogués enraonar. Tampoc no ho sabia ningú això.

(...)
La música d'aquell tal motsart li tornava a la memòria. Era curiós, però el senyor Singer li feia pensar en aquella música. Hauria volgut trobar un lloc on poder-la cantar en veu alta. Hi havia una mena de música que era massa íntima per cantar-la en una casa plena de gent. Mick s'esforçà a pensar en un bon lloc on pogués anar i estar sola i pensar en aquella música. Però encara que rumià una bona estona, sabia, de bell antuvi, que aquella mena de lloc no existia.

Mick, Jack Blount i el doctor Coppeland l'anaven a veure i enraonaven en aquella cambra silenciosa...Perquè tenien la sensació que el mut entenia sempre el que volien dir-li. I potser més i tot. (...)

Singer mirava com es formaven les paraules en llurs llavis. 
-nosaltres, els negres, volem tenir una oportunitat per ser lliures d'una vegada. (...) vos sou l'únic home blanc que he conegut fins ara capaç de comprendre la terrible necessitat del meu poble.
-compreneu, senyor Singer? aquesta música és sempre amb mi. Vull ser música (...)
-acabem-nos aquesta ampolla. Necessito una xerricada. 
-el quart es refregava el nas. No venia sovint i no enraonava gaire. Més aviat feia preguntes.

///
NO SEGUEIXO PER NO DESCOBRIR-HO. BRILLANT COM EL MUT PARLA DELS QUATRE (EN UNA CARTA, CLAR...)
Tots odien alguna cosa altra. I tots, també estimen una cosa més que no pas el menjar o el dormir, el vi, o els amics,.

///
Els rumors a l'entorn de la seva personalitat es feien cada vegada més agosarats. (...) els rics el tenien per ric, i els pobres el consideraven com un d'ells. I com que  no hi havia manera de contradir aquells rumors, cada vegada eren més meravellosos i més reals. Cadascú descrivia el mut com hauria volgut que fos.
-------------------

Brillant també com es va pensar....


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada