La decisió de Brandes. Eduard Màrquez

Al capdavall, a la vida, passen poques coses importants, i suposo que cal pensar-hi sovint per entendre-les del tot, si és que això és possible.
(...)
Sempre m'ha encuriosit la transformació de la gent al llarg dels anys. A vegades, fins i tot, he sentit una mica d'enveja. Potser perquè sovint tinc la sensació d'haver-me conformat amb le què he rebut des del començament, de no haver estat capaç de canviar. Crec que, a grans trets, sóc la mateixa persona de sermpre: insegura, reservada, prudent. Immòbil al marge del camí. Només visible per aquí s'hagi entestat a fixar-s'hi.
(...)

Des que m'han confirmat que això s'acaba, em trasbalsa pensar en tot el que ja no tornaré a fer mai més. Abans no em passava. Potser és que, mentre no es veu el final, és fàcil confiar en la benevolència del temps. (...) el temps fuig sense miramentes i ens deixa a la deriva. Més sols i afeblits. I és difícil resignar-se. Potser, si només m'hagués d'ocupar de morir, em seria més planer, però haver de bregar amb la progressiva rendició del cos és esgotador.

(...) Ja ho te, la memòria. és un misteri. No puc entendre que s'entesti a retenir records que, posat a escollir, no hi durarien ni un tancar i obrir d'ulls i que, en canvi, no hi hagi manera de conservar-ne d'altres pels quals donari el què fos. (...)

Amb el temps, he arribat a la conclusió que, quan es comprèn massa bé el patiment d'algú altre, es deixa de ser la persona adequada per consolar-lo.

(...) Amb els anys he descobert que, si no pinto avui, ja ho faré demà, o demà passat, o l'altre. I també que tot serveix per omplir el sac del qual, tard o d'hora, acabaran sortint els quadres: un poema, una melodia, un paisage, una conversa.... Més l'esforç, és clar. D'aprendre, de no rendir-se, d'estar a l'aguit, d'esperar el moment oportú.