Viatge d'hivern. Els contes de Cabré. Intensitat i poesia.
-No m'ho crec.
-No et creus què?
-Que gasti el seu temps a trobar frases com que ja ho sabia. De vegades és més divertit i instructiu anar al cine.
(...)
-A més -va fer la Victòria quasi com un retret- diu que els llibres que té són mediocres
la majoria. I desconeguts. I possiblement ningú ha passat els ulls amb atenció per descobrir-hi les grans veritats. Algú ho ha de fer.
(...)
-No tot és buscar la saviesa ignota.
El malalt es va quedar parat. Gosava contradir-lo? Ella, segura, continuà:
-vostè llegeix aquests llibres perquè li fa pena que no els llegeixi ningú més. Li fa pena l'oblit i la gent oblidada.
Pols.
//
- Mireu, l'he ben tocada i encara es belluga.
La Zorka, malferida, es va posar de cara al cel, per poder deixar anar amb més facilitat l'ànima i va respirar amb fatiga. No sentia cap dolor perquè ja havia exhaurit totes les llàgrimes feia molt de temps. Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir.
Balada
//
L'Esperança entre les mans. El conte sencer. El cop de puny que sempre ens diuen que han de tenir els contes.
//
-Per què em vas deixar- va tallar Zoltán, ferit molt per dins- si m'havies d'enyorar tant?
-Sempre ha estat així. Però abans no sabia per què.
-I ara?
-Ara ja ho sé
-Per què?
(...)
No m'has explicat per què em vas deixar si m'havies d'enyorar tant.
Ella callà. Com si li costés molt sincerar-se amb el Zoltán. Al cap de molta estona:
-Es que... em fa por trobar-me amb la felicitat a les mans. Em crema, em fa pànic que exploti.
Ell li va posar la mà entre les mans, com una felicitat.
-Agafa-la fort, que no explota
-Però ella, instintivament, va obrir les mans i el va deixar lliure.
(...)
Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d'abandonar Viena, que la vida no és el camí ni tan sols la destinació sinó el viatge i quan desapareixem sempre és a mig trajecte, tan se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d'hivern que li havia deixat l'ànima completament devastada.
Winterreise
-No m'ho crec.
-No et creus què?
-Que gasti el seu temps a trobar frases com que ja ho sabia. De vegades és més divertit i instructiu anar al cine.
(...)
-A més -va fer la Victòria quasi com un retret- diu que els llibres que té són mediocres
la majoria. I desconeguts. I possiblement ningú ha passat els ulls amb atenció per descobrir-hi les grans veritats. Algú ho ha de fer.
(...)
-No tot és buscar la saviesa ignota.
El malalt es va quedar parat. Gosava contradir-lo? Ella, segura, continuà:
-vostè llegeix aquests llibres perquè li fa pena que no els llegeixi ningú més. Li fa pena l'oblit i la gent oblidada.
Pols.
//
- Mireu, l'he ben tocada i encara es belluga.
La Zorka, malferida, es va posar de cara al cel, per poder deixar anar amb més facilitat l'ànima i va respirar amb fatiga. No sentia cap dolor perquè ja havia exhaurit totes les llàgrimes feia molt de temps. Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir.
Balada
//
L'Esperança entre les mans. El conte sencer. El cop de puny que sempre ens diuen que han de tenir els contes.
//
-Per què em vas deixar- va tallar Zoltán, ferit molt per dins- si m'havies d'enyorar tant?
-Sempre ha estat així. Però abans no sabia per què.
-I ara?
-Ara ja ho sé
-Per què?
(...)
No m'has explicat per què em vas deixar si m'havies d'enyorar tant.
Ella callà. Com si li costés molt sincerar-se amb el Zoltán. Al cap de molta estona:
-Es que... em fa por trobar-me amb la felicitat a les mans. Em crema, em fa pànic que exploti.
Ell li va posar la mà entre les mans, com una felicitat.
-Agafa-la fort, que no explota
-Però ella, instintivament, va obrir les mans i el va deixar lliure.
(...)
Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d'abandonar Viena, que la vida no és el camí ni tan sols la destinació sinó el viatge i quan desapareixem sempre és a mig trajecte, tan se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d'hivern que li havia deixat l'ànima completament devastada.
Winterreise
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada