La història més trista

Aquesta és la història més trista que has sentit mai. En aquells temps, jo encara treballava al circ. Era un circ clàssic, rovellat. Cada vegada costava més omplir les butaques, però anàvem a pobles menuts, on l’arribada d’un circ encara era una petita revolució. La nostra cada cop més reduïda comunitat es nodria d’un lleó quasiprehistòric, un domador depressiu, dues trapezistes bessones, un cavall que semblava dissecat, amb un acròbata que també ho semblava, el pallasso Tombatruites, la dona nan i jo, l’home gegant. Amb els anys vam anar envellint tots, nosaltres i el circ. La darrera incorporació havia estat la dona nan, feia ja uns quants anys. També havíem tingut algunes baixes, l’elefant va emmalaltir i l’havíem hagut de sacrificar, i el pallasso blanc va conèixer una fornera i es va quedar en un racó de món fent pa.

Aquell dia hi havia una escola. Els nens eren agraïts. Ens encomanaven la il·lusió que ens mancava. Abans de la funció se sentien els murmuris, crits, rialles, respiràvem l’emoció continguda, que es desbocava quan sentien la música de trompetes i trombons enllaunada que iniciava la festa. Crits i més crits, aplaudiments. La funció era idèntica cada dia, sense el mínim canvi. Encara avui, puc tancar els ulls i recordo exactament tots els detalls, la seqüència, la música, els vestits.

Recordo que la tarda era xafogosa. El pallasso Tombatruites va aparèixer a la pista, pantalons grocs amb uns elàstics vermells, i una samarreta d’un blau indefinit. Suava una mica i el maquillatge lluitava per mantenir-se al seu lloc. Els nens van començar a riure només veure’l entrar a la pista. En Tomba i jo havíem crescut junts, vàries generacions de les nostres famílies havien viscut al circ, i ara érem els més veterans. Darrerament em deia que des que va marxar el pallasso blanc, va haver de canviar tot el numero i li costava molt fer la feina. Sempre s’havien discutit, dins i fora la pista, però ara el trobava a faltar.

El pallasso va començar la seva actuació. Jo mirava des del lateral, aquell dia jo era allí per ajudar-lo amb l’atrezzo. Em sabia l’actuació de memòria: li queien els plats, s’ajupia d’esquena als nens i ensenyava els pantalons estripats i uns calçotets de color vermell. Rialles. Recollia els plats i li tornaven a caure per l’altra banda. Als nens els agradava veure els calçotets cada vegada, no se’n cansaven. De fet, crec que cada cop reien més, perquè ja esperaven el moment que es tornava a ajupir.

La calor era insuportable. En un moment de l’actuació, vaig percebre que alguna cosa canviava, un detall que no identificava, el ritme, no sé. De cop, en Tomba es va tocar la margarida que duia al pit, va girar-se i em va mirar per un instant. Va aixecar una cama, va caure tan teatralment com va poder i va quedar estès amb els braços i cames oberts. Des dels meus dos metres trenta em semblava una estrella de colors reposant al mar. Més rialles. Va anar tot molt ràpid. Vaig sortir a la pista. Els nens van tornar a riure, què es proposava fer el gegant? Em vaig ajupir, però no vaig ensenyar els calçotets. Tant hi fa, els nens seguien rient, cridant, aplaudint. Vaig recollir-lo de terra, amb música de riallades, el vaig abraçar fort, vaig sortir de la pista amb unes gambades més grans que mai i el vaig deixar a terra. La Clara, la dona nan, que havia fet un curs de primers auxilis, va córrer cap a nosaltres amb els seus passos menuts. Era mort. La Clara es va quedar immòbil mirant aquella cara de llavis somrients envoltats d’un gran somriure pintat sota un nas vermell.

Mentre els companys venien corrents, l’acròbata, seguint l’ordre previst, va sortir a la pista, va recollir els plats, va muntar damunt el cavall i va acabar la funció entre crits i aplaudiments.