Buenos Aires. Primeres imatges

Després d'un llarg vol de 13 hores, arribo a Buenos Aires. És curiós com ja en els avions es comença a respirar el país. A Àsia normalment ofereixen menú vegetarià o pollastre... Aquí la tria era "posho" o carne, es veu que el pollastre aquí no es considera carn, la carn és la carn vermella. Un país no apte per vegetarians.

El pilot fa un discurs que em transporta a les películes argentines, em sembla que d'un moment a l'altre ha d'aparèixer el Ricardo Darin per l'avió.

I el meu company de seient  un argentí que fa 10 anys que viu a BCN, i es coneix tots els bars del Poble Sec, em dóna algunes pistes a tenir en compte i em parla del país. I jo penso, que bé que deixo enrera la crisi, les eleccions, el Barça-Madrid... I m'assabento que aquí el vot és obligatori, o sigui que és un deure, no un dret, ni tan sols et pots abstenir!

Aterrem a les 4, veient una franja la llum vermella del sol a la distància, i les llums de la nit de Buenos Aires.


I el meu primer dia el dedico a fer una immersió total, aprofito que  hi ha mercat a San Telmo, i em passo el dia donant voltes per allà, on conflueixen turistes i portenyos. Es un mercat que es fa només els diumenges, d'antiguitats, artesania i pintura, ple de curiositats i passejo en màniga curta per les paradetes, aturant-me de tant en tant amb els músics o ballarins de tango de carrer.


Estic tant esgotada per les 13 hores d'avió, que no puc amb la meva ànima, però el dia i l'ambient està tan bé, que vaig allargant. Menjo el famós choripán, un entrepà d'una mena de botifarra, i a la tarda un gelat... Aquí la gent es pren el gelat en terrines d'un quart de litre...

Buenos Aires fa olor de carn a la "parrilla" i pizza, sona amb música de tangos, i es vesteix amb la paleta multicolor del mercat.


I com ja esperava Buenos Aires m'ha atrapat, pel que té d'original i pels llocs comuns, san Telmo sembla una barreja de Barcelona i Roma, però amb una calidesa i musicalitat pròpia.

Cap a Argentina

Poc a poc em retrobo amb Barcelona i recordo per què m'agrada tant, no hi ha res com mirar-se-la amb ulls de turista i amb una càmera prop, i sobre tot, sobre tot, amb la mirada nostàlgica que tens quan saps que te'n vas de nou.

Però malgrat tot, ja estic a punt per marxar, estic disposada... Vaig a moure'm de nou, sense esperar a demà. És com tornar a agafar el vaixell, que a terra ja podré estar-m'hi més endavant.

I em passo tota la setmana acomiadant-me de gent, amb ganes de ser allà, perquè el comiat s'està fent molt llarg. I capturo les imatges de la meva gent a la meva retina, per emportar-me-les amb mi, com fotos que he fet sense càmera però estan gravades a la meva tarja de memòria: un diumenge de lindy, clic, lun sopar a ca'l Jordi i la Susana, clic, la Glòria a l'aeporort, clic, la iaia, clic, la Raquel, Abril, Joan, Nuck dient-me adéu a la porta, clic... i encara me'n queden unes quantes...

La propera parada és Argentina. Em miro el blog de l'Eider, per veure què explica després d'un any de viure allà, (ara que torna i ens trobarem a Buenos Aires, jo d'anada i ella de tornada), i trobo el post que va escriure fa quasi un any, quan anava cap allà, i com que jo no ho hauria escrit i encara menys dibuixat millor que ella, aquí va.

L'aigua que et travessa

Ara és el moment de recuperar un llibre que em va venir a les mans a Malenge, a les Togian, quan vaig decidir que no calia fer res, i em vaig permetre quedar-me a l'hamaca veient el mar i llegint. De fet no el vaig llegir sencer, només fullejar, estava en francès i no em donava temps a acabar-lo, però m'hi vaig identificar i vaig pensar que jo no ho escriuria millor. Parla d'un viatge per l'orient mitjà però per mi és com si parlés del meu viatge.

L'usage du monde, de Nicolas Bouvier, traduït com "Los caminos del mundo" (després en faig una traducció)

"Nous nous refousons tous les luxes sauf le plus précieux: la lenteur."


"Un voyage se passe de motifs. Il ne tarde plus à prouver qu'il se suffit à lui-meme. On croit qu'on va faire un voyage, mais bientot c'est le voyage qui vous fait, ou vous défait.


On regarde les étoiles(...) le temps se passe en thés brulants, en propos rares, (...) puis l'aube se lève, (...) et on s'empresse de couler cet instant souverain comme un corps mort au fond de sa mémoire,ou on ira le rechercher un jour.On s'étire, fait quelques pas, (...) et le mot bonheur parait bien maigre et particulier pour décrire ce qui nous arrive. Finalement ce qui constitue l'ossature de l'existence ce n'est ni la famille, ni la carriere, ni ce que d'autres diront ou penseront de vous, mais queleques instants de cette nature soulevés par aune meditacion plus sereine encore que celle de l'amour, et que la vie nous distribue avec une parsimonie a la mesure de notre faible coeur."


"J'ai bien cru tenir quelque chose et que ma vie s'en trouverait changée. Mais rien de ce nature n'est definitivement acquis. Comme une eau, le monde vous travesr et pour un temps vous prête ses couleurs. Puis se retire, et vous replace devant ce vide qu'on porte en soi, devant cette espèce d'insufisance centrale de l'âme qu'il faut bien apprendre a côtoyer, a combattre, et qui, paradoxalement, est peut-être notre moteur le plus sûr."


En traducció lliure....

L'ús del món.

"Refusàvem tots els luxes, excepte el més preciós: la lentitud."


"Un viatge es forma de motius. Ben aviat prova que es basta a si mateix. Creiem que anem a fer un viatge, però més aviat és el viatge que et va o et desfà."


Mirem els estels (...) el temps passa en tès bullents, en estranys propòsits, (...) l'albada s'alça (...) i ens apressem a abocar aquest instant com un cos mort al fons de la memòria, on anirem a buscar-lo un dia. Ens estirem, fem alguns passos (..) i el mot felicitat sembla ben poca cosa i particular per descriure el què ens passa. Finalment, el que constitueix la columna vertebral de l'existència no és ni la família, ni la carrera, ni el què els altres diran o pensaran de tu, sino, alguns instants d'aquests, engrandits per una meditació encara més serena que la de l'amor, i que la vida ens distribueix amb una parsimònia a la mesura del nostre feble cor.


"Realment he cregut assolir alguna cosa i que la meva vida es veuria canviada. Però res d'aquesta natura ha estat definitivament adquirit. El món et travessa com l'aigua, i per un temps et deixa els seus colors. Després es retira, i et retorna davant aquest buit que portem en nosaltres, davant aquesta espècie d'insuficiència central de l'ànima que cal aprendre a vorejar, a combatre, i que, paradoxalment, és potser el nostre principal motor."

I ja he decidit que aniré a buscar més instants preciosos, a que el viatge em faci o em desfaci, i que l'aigua em travessi, per un temps més, sabent que la vida no es veurà canviada, abans de retornar al buit.