Però malgrat tot, ja estic a punt per marxar, estic disposada... Vaig a moure'm de nou, sense esperar a demà. És com tornar a agafar el vaixell, que a terra ja podré estar-m'hi més endavant.
I em passo tota la setmana acomiadant-me de gent, amb ganes de ser allà, perquè el comiat s'està fent molt llarg. I capturo les imatges de la meva gent a la meva retina, per emportar-me-les amb mi, com fotos que he fet sense càmera però estan gravades a la meva tarja de memòria: un diumenge de lindy, clic, lun sopar a ca'l Jordi i la Susana, clic, la Glòria a l'aeporort, clic, la iaia, clic, la Raquel, Abril, Joan, Nuck dient-me adéu a la porta, clic... i encara me'n queden unes quantes...
La propera parada és Argentina. Em miro el blog de l'Eider, per veure què explica després d'un any de viure allà, (ara que torna i ens trobarem a Buenos Aires, jo d'anada i ella de tornada), i trobo el post que va escriure fa quasi un any, quan anava cap allà, i com que jo no ho hauria escrit i encara menys dibuixat millor que ella, aquí va.
T'estem esperant amb la milanesa, el mate i el alfajor de dulce de leche de postre. :)
ResponEliminaPetons!
A nosaltres també s'ens fa llarg el teu comiat, només pensem que com mes aviat marxis, mes aviat tornaràs. Tot i que en diverses vegades ens ha tocat fer acomiadaments, encara ho trobem com un camí de pujada.
ResponEliminaPerò sabem que per llarga que sigui la nit, tornarà a fer-se clar, i mentre tan, també anirem miran la nostra tarja de memòria i esperant els teus e-mail.
Gemma, sabem que així ets feliç, per tant nosaltres no desitjem res més i també estem feliços.
Que tinguis un bon viatge i que en gaudeixis força.
hola gemma...
ResponEliminam'agrada seguir els teus comentaris sobre aquesta experiencia...aprofita-la al màxim... bon nadal.
petons
manoli