Estavem ben tranquil·les instal·lades a Mancora. Al matí, vaig a classe de ioga i em diuen el què ha passat al Japó i que en unes hores tindrem més informació. Les classes les fem en una caseta de fusta amb vista al mar. La Christa, la profe de ioga, fa una mica de broma i ens diu que ens relaxem que si ve una ona ens avisarà. Realment no sabem què ha passat. Amb el pas de les hores la informació és més contradictòria, tothom diu que tranquils, que s'ha d'esperar, però alhora ens assabentem que a Equador han evaquat tota la costa.
Fa unes dues setmanes es va fer un simulacre de tsunami a tot el pais. Hi vam anar, mig fent broma, i ens vam assabentar de què calia fer... Qui ens havia de dir que ho posaríem en pràctica...
Decidim que si ens quedem, ens hem d'informar bé, d'on cal anar, per no haver de córrer. A l'hostal ens "tranquilitzen" dient que si una potència com Japó no ha pogut fer res, què pot fer Perú, passarà el què hagi de passar... Amb aquest panorama, anem a l'ajuntament, i la gota que vessa el vas, és el mapa que ensenyen de Màncora, amb la zona inundable en vermell, on es troba el nostre hostal. Evidentment, és zona de risc depenent de la intensitat de l'ona, però no ho veiem massa clar... I no ens acabem de refiar de les previsions i els missatges dels peruans, són tan tranquils...
En resum, que decidim buscar un lloc on passar la nit, perquè l'opció de "subir al cerro" amb tot l'equipatge, i veure què passa, tampoc ens convenç, i d'altra banda tampoc podem gaudir de la platja perquè al migdia la tanquen.
Finalment marxem de Màncora, després ens assabentarem que molta gent va marxar aquell cap de setmana...
Anem a Piura, una ciutat sense cap encant, però era la única ciutat gran que coneixiem per la zona. Al vespre veiem que l'ona per sort ha estat petita i l'endemà decideixo tornar cap a Mancora, a seguir les meves minivacances... L'Isabelle m'acompanya, i ens separem de la Katia, després de més de tres setmanes de viatjar juntes.
Fa unes dues setmanes es va fer un simulacre de tsunami a tot el pais. Hi vam anar, mig fent broma, i ens vam assabentar de què calia fer... Qui ens havia de dir que ho posaríem en pràctica...
Decidim que si ens quedem, ens hem d'informar bé, d'on cal anar, per no haver de córrer. A l'hostal ens "tranquilitzen" dient que si una potència com Japó no ha pogut fer res, què pot fer Perú, passarà el què hagi de passar... Amb aquest panorama, anem a l'ajuntament, i la gota que vessa el vas, és el mapa que ensenyen de Màncora, amb la zona inundable en vermell, on es troba el nostre hostal. Evidentment, és zona de risc depenent de la intensitat de l'ona, però no ho veiem massa clar... I no ens acabem de refiar de les previsions i els missatges dels peruans, són tan tranquils...
En resum, que decidim buscar un lloc on passar la nit, perquè l'opció de "subir al cerro" amb tot l'equipatge, i veure què passa, tampoc ens convenç, i d'altra banda tampoc podem gaudir de la platja perquè al migdia la tanquen.
Finalment marxem de Màncora, després ens assabentarem que molta gent va marxar aquell cap de setmana...
Anem a Piura, una ciutat sense cap encant, però era la única ciutat gran que coneixiem per la zona. Al vespre veiem que l'ona per sort ha estat petita i l'endemà decideixo tornar cap a Mancora, a seguir les meves minivacances... L'Isabelle m'acompanya, i ens separem de la Katia, després de més de tres setmanes de viatjar juntes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada