Cap a Calafate en cotxe

Tornant del Paine, al hostel de Puerto Natales, vaig conèixer tres nois de Madrid, tres informàtics que un bon dia es van posar d'acord per deixar-ho tot i anar-se'n a viatjar, sense bitllet de tornada. Són com els tres mosqueters, tan diferents entre ells, però complementaris. Juan, l'ànima de la festa i el cuiner del grup. Claudio, el que aporta una mica d'ordre, Pacheco, el què portava la banda sonora del viatge. La seva primera part del viatge la fan en cotxe per Argentina i Xile. Més dades: estan aprenent a fer un ou bullit, i no els agrada el futbol!!

I com que vaig deixar per l'últim minut el meu bitllet de bus i no hi havien busos pel dia següent, em van convidar a pujar fins a Calafate amb ells. De fet, em vaig acoplar al grup fins a Chaltén, ja que malgrat que m'havien avisat que seria molt dur anar amb ells,  i em van torturar amb música de reggaeton, m'ho vaig passar molt bé.

Anem passant kilòmetres i el paisatge sembla ser el mateix tota l'estona, com si no ens moguessim de lloc, realment la Patagònia és un territori pla i desèrtic, a excepció d'algun llac que trobem en algun punt del camí.

Vam arribar a Calafate i vam voltar per allà, vam descobrir una llibreria cafè, on passar la tarda, parlant sobre el viatge, sobre escriure, i vaig adonar-me que a vegades necessitem escriure, encara que no en siguem conscients, encara que no sentim aquesta necessitat, però ens va molt bé fer-ho. De totes formes, per mi ara l'escriptura ja és davant una pantalla d'ordinador, em costa molt escriure sobre paper, tot i que porto la meva llibreta i intento anotar idees perquè no se m'oblidin...

Vam estar esperant el suministre de benzina, el tema no és tan fàcil com anar a la benzinera, no sé ben bé per quin motiu portaven 2 dies sense benzina. Per sort a l'endemà ja vam poder omplir i sortir cap al Perito Moreno.

El Perito Moreno és espectacular, i vam poder veure i escoltar els trossos de gel que es van desprenent. Sortint d'allà vam anar cap a Chaltén, un poble tranquil, amb moooolt de vent (jo tinc la teoria que era al carrer del nostre hostel, que s'havien deixat alguna porta oberta perquè feia un corrent impressionant, mentre que a d'altres carrers no en feia tant). Es un poble petit ple de gent fent muntanya.

A Chaltén vam celebrar el seu mesiversario, el seu primer mes de viatge, vam anar al Come Vaca a fer una bona parrillada amb un vino clásico, el Juan va fer un discurs, i vam anar a fer unes cerveses. Quin fred aquella nit...! Al dia següent vam fer una sortida per uns llacs, plovent, i jo ja començava a estar cansada de muntanya i de fred, i vaig decidir anar com un coet (bé, no exactament com un coet, sinó en un bus de 28 hores) cap al nord, cap a Bariloche.

La meva darrera nit a Chaltén vam sopar al hostel, un guiso fantàstic cuinat pel Juan,  i vam anar a fer una classe de tango. Vam descobrir la beguda d'allà, el fernet amb cola i vam fer el què vam poder amb el tango...

L'endemà el dia es va llevar gris però poc a poc es va netejar el cel i vam poder veure el cerro torre, en un passeig. A la nit vaig agafar el bus cap a Bariloche, per la ruta 40, i vaig veure la posta de sol ( i també la sortida, clar) en  l'horitzó infinit de la Patagònia. En 28 hores vaig poder: dormir, llegir la guia, llegir el llibre El poder del ahora, escriure un conte, i recordar els tres dies que vam passar junts: les bromes al cotxe, la banda sonora especialment seleccionada pel Juan, les 3 cançons de reggaeton que sonaven de tant en tant, les migdiades al cotxe, els matins de despertar lent i tranquil, els paisatges, els sopars compartits...